Noves perspectives sobre l’espai públic

© Maria Corte

La gestió de l’espai públic en els darrers quinze anys és un reflex de les polítiques que han marcat la vida de la ciutat. Aquest dossier repassa algunes de les solucions arquitectòniques i urbanístiques adoptades que no sempre han respost amb prou encert als reptes de l’habitatge, la mobilitat, la dispersió urbana i la desindustrialització.

L’abús del crèdit hipotecari i l’escassetat de promocions públiques han fet difícil l’accés a l’habitatge a sectors importants de la població. En alguns barris el fenomen de la gentrificació ha expulsat els habitants tradicionals.

La mobilitat és clau a l’hora de repensar els models productius. El cotxe ocupa un espai desmesurat al carrer i està matant Barcelona, que és ja una de les ciutats més contaminades d’Europa.

Barcelona viu també la polarització entre el turista i el ciutadà. Si el turisme és inevitable, la ciutat ha de ser habitable. Els canvis del model productiu i les seves conseqüències sobre el teixit industrial conviden a repensar com reindustrialitzar la ciutat, quin paper ha de tenir l’espai públic en la producció i el consum.

Els arquitectes que participen en aquest dossier demanen que l’urbanisme resolgui problemes en lloc de crear-ne de nous i apunten propostes que tornin a posar la gent al centre. I reclamen que la democratització de la ciutat passi per la sostenibilitat, la memòria, la redistribució i la participació de la ciutadania i el rendiment de comptes.

Per un urbanisme que posi la gent al centre

Habitatges per a gent gran al passatge d’Urrútia de Nou Barris.
© Vicente Zambrano

Barcelona expulsa les classes populars del centre a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a  dir, més justa i sensata.

Ara que Barcelona inicia una nova etapa política, no podem deixar de preguntar-nos quin projecte urbanístic li cal. A hores d’ara, la “ciutat dels prodigis” urbans hauria d’haver après que urbanisme i política són indeslligables. Les etimologies de l’un i l’altre, ben arrelades al paviment urbà, indiquen que, lluny de ser una mera qüestió estètica, l’arquitectura i l’urbanisme tenen una dimensió ètica. Massa sovint, valorar la Torre Agbar o l’hotel Vela ha consistit a respondre a la pregunta “t’agrada?”. Però la lectura política de l’urbanisme és tan necessària com el balanç urbanístic de la política. Transformar la ciutat pot ser tan aviat un instrument de democratització com una arma per a l’abús de poder. I, durant dècades de llums i ombres, Barcelona ha estat modèlica en ambdós sentits. Hem comprovat que les reformes urbanes poden estar al servei de la corrupció, l’especulació, la privatització, la segregació o el malbaratament; alhora, són ineludibles per afrontar els reptes ecològics i econòmics que ens planteja el futur immediat.

Durant massa temps, l’urbanisme ha dissimulat la seva naturalesa política; ara, la política no pot menystenir la seva tasca urbanística. Diguem-ho clar: la tecnocràcia ha governat Barcelona. Els experts i els poderosos han pres decisions de dalt a baix i d’esquena a les necessitats de la gent. Davant la perplexitat de moltes institucions, els moviments socials han hagut de prendre la davantera en la resposta a desgavells com la bombolla immobiliària o la turística. Ara, l’activisme ha pres l’Ajuntament, segons es diu, per
governar-lo “de baix a dalt” i en favor del “bé comú”.

Carril bici al passeig de Sant Joan.
© Vicente Zambrano

Però, com es tradueix això en una política urbanística? Per començar, cal tenir una visió més empàtica del teixit social de la ciutat. Deixar de mirar-se-la des de dalt, com si
es tractés d’un tauler d’escacs –per no dir de Monopoly– on s’entrecreuen estratègies massa complexes per a la comprensió dels seus habitants. Aquesta perspectiva allunyada ha impedit a l’urbanisme tecnocràtic percebre quelcom que els veïns pateixen en primera persona: Barcelona expulsa les classes populars des del centre cap a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a dir, més justa i sensata. Un urbanisme exercit des del punt de vista horitzontal del vianant hauria notat els efectes d’aquesta centrifugació, que deteriora seriosament els quatre àmbits en què transcorre la vida quotidiana de la ciutat. Saber quins són aquests àmbits era ben fàcil, només calia posar-se a la pell del ciutadà: cada matí, sortim del lloc on vivim –habitatge– per desplaçar-nos –mobilitat– a un indret on guanyar diners o gastar-los –producció i consum– i, després, si tot va bé, dediquem un temps al lleure, la cultura o la participació –espais de ciutadania–. Habitatge, mobilitat, llocs de producció i consum i espais de ciutadania són quatre àmbits essencials que l’urbanisme del qual venim ha desatès, si no és que no els ha maltractat.

Pel que fa a l’habitatge, pocs dubtes hi pot haver, a hores d’ara, que les coses s’han fet ben malament. Per lliurar-se de la grisa herència del franquisme, Barcelona va fer de l’espai públic el recipient d’una jove democràcia. L’espai domèstic, però, va quedar en mans del mercat. El foment actiu de la compra hipotecària i l’escassetat de promocions públiques –cèntriques i de lloguer– ens han deixat un paisatge ple de gent sense casa i de cases sense gent. La capital catalana no només està lluny de garantir el dret a l’habitatge, sinó que es troba davant una emergència habitacular que atempta contra el dret a la ciutat. Paradoxalment, l’embelliment de places i carrers ha encarit els pisos dels voltants, i ha expulsat els veïns que més mereixien l’efecte redistributiu de l’acció pública. Quedar-se al carrer i no penetrar als llindars de les cases ha estat un error que pot sortir tan car com “posar-se guapa” sense pensar a abrigar-se. 

El front de la mobilitat tampoc no surt ben parat de la revisió. Vam destinar la partida més cara de la factura olímpica a les rondes, una infraestructura faraònica que permet que cada dia entrin a Barcelona més cotxes que a Manhattan i que ens ha convertit en una de les ciutats més contaminades d’Europa. Un cop expropiada i excavada, aquesta rasa pública dedicada en exclusiva al vehicle privat va desaprofitar l’oportunitat de disposar d’un metro de circumval ·lació. Això ens va dur, anys més tard, a iniciar la línia 9, una obra encara més faraònica que no sabem si podrem enllestir ni acabar de pagar. Al capdavall, la densitat que tant caracteritza Barcelona i que facilita els recorreguts a peu o amb transport públic provoca, alhora, que sigui més vulnerable a l’impacte del cotxe i que més gent deserti de la ciutat i fugi, motoritzada, cap als suburbis enjardinats. 

També han marxat fora la producció i el consum que feien ciutat. La globalització s’ha endut la indústria cap a llunyanies on resulta molt més barat explotar els treballadors i el medi ambient. Les fàbriques, que tanta mà d’obra havien atret cap a Barcelona, han quedat tan desocupades com els seus treballadors. Quan la ciutat es preguntava com guanyar-se la vida, pretenia ser més llesta que realment intel·ligent. Se li acudia, per exemple, plantar casinos als horts del Llobregat, esperant pluges de milions d’euros i milers de llocs de treball. Però, ja se sap: amb aquesta mena d’urbanisme, sempre plou sobre mullat. Mentrestant, la mateixa globalització substituïa el petit comerç per franquícies que no tenen res per oferir a la vida diària dels barris. Els carrers cèntrics s’han anat confonent amb els passadissos d’un centre comercial i, a la perifèria, proliferen grans superfícies que esperonen el consum irresponsable, la generació de residus, l’ús del vehicle privat, la precarietat laboral o la concentració de riquesa en poques mans. 

Fira d’Economia Solidària que va tenir lloc l’octubre de 2015 a l’espai de la Fabra i Coats de Sant Andreu.
© Vicente Zambrano

Per acabar, els espais públics on havien de florir el lleure i la cultura, entesos com a vehicles de transformació social, de debat crític i de participació democràtica, es dediquen a nodrir el que sembla l’última indústria possible: el turisme de masses. Ja hem perdut la Rambla, el Port Vell i el Park Güell. Cada cop menys atents amb els ciutadans que amb els clients, els carrers s’omplen de dispositius espantapobres i es fan més exclusius i excloents, més útils al lucre i al luxe que a la igualtat d’accés i a la llibertat de moviments. La hipernormativització ofega l’expressió espontània i criminalitza la protesta, mentre que dóna ales a la propaganda comercial, al control social o a la representació dels poders fàctics. S’han inaugurat museus icònics mentre es retallaven els espais culturals existents; s’ha cedit la gestió i l’ús d’equipaments municipals a empreses privades mentre es desallotjaven i enderrocaven espais socials autogestionats.  En definitiva, el clientelisme ha guanyat terreny a la ciutadania.

Si bé l’urbanisme ha maltractat aquests quatre àmbits essencials, es vulgui o no, constitueix el principal instrument per redreçar-los. Barcelona necessita més habitatge públic i menys vehicle privat, més espais on moltes mans petites es puguin guanyar la vida i més escenaris on la ciutadania s’impliqui, s’expressi i s’apoderi. I tot això passa, necessàriament, per un urbanisme que posi la gent al centre. Posar-la al centre, en el sentit físic, vol dir permetre que les classes populars repoblin els barris mixtos i compactes d’on les expulsa el mercat. Posar la gent al centre, en el sentit polític, significa implicar els ciutadans en la presa de decisions. Que deixin de ser afectats de l’urbanisme tecnocràtic i passin a ser protagonistes i beneficiaris d’un urbanisme democràtic. 

Si la ciutat és una paella, l’habitatge és l’arròs

Reunió de participants en el projecte cooperatiu La Borda, a Can Batlló.
Cristina Gamboa / La Borda

És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, la consciència ambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives.

Tenim un problema d’habitatge. De dret a l’habitatge. La casa és la inversió més important que fem a la vida; s’emporta la major part del producte de la nostra feina. L’habitatge és indispensable en la nostra identitat perquè a casa s’emparen els altres drets: si no estic empadronat, no voto; si no tinc on dutxar-me, no puc buscar feina; si no tinc on dormir, com puc relacionar-me socialment? Si la casa és només mercaderia, com és possible el dret a l’habitatge? Com pot ni tan sols plantejar-se el dret a la ciutat?

Tenim un problema d’opacitat i imprecisió en les dades sobre l’habitatge. La casa i la nostra capacitat d’endeutarnos-hi és una de les principals mesures de la riquesa del país. L’habitatge és el nou patró or. Hi ha poques dades i dades contradictòries, però les que hi ha són devastadores.

Un terç de les famílies de Barcelona vivim de lloguer, i dos terços, de propietat, però pràcticament tots de mercat lliure. L’habitatge públic no arriba a l’1,6%. Això no hauria de ser un problema si el mercat s’autoregulés i cobrís les necessitats dels ciutadans, però la crisi ens ha demostrat que només es regula a favor dels més rics. I quan el mercat exerceix la seva voracitat, aquest 1,6% resulta insuficient per cobrir les necessitats de tots els qui es veuen empesos a l’exclusió.

El projecte cooperatiu Sostre Cívic, al carrer de la Princesa, 49.
Foto: Jordi Gómez / Adriana Mas

En total, més de mig milió de desnonats a l’estat des del 2008. És l’equivalent espanyol als cinc milions de desnonats per les subprimeamericanes. Barcelona és la ciutat espanyola al capdavant dels desnonaments; el barri amb més desnonats, Ciutat Meridiana. Mig milió de persones és molta gent amb les bosses a la vorera: és la mida de les capitals de província espanyoles més grans. És com fer fora tota la població de l’Hospitalet de Llobregat dues vegades. Són cinc-centes mil unitats de dolor i desesperació, d’angoixa i ganes de morir. 

Tenim un problema d’habitatge amb els serveis socials saturats perquè l’assistencialisme de l’Estat arriba tard, quan arriba. I tenim els serveis sanitaris col·lapsats amb quadres de malalties vinculades a la precarietat de l’habitatge i a una salut mental acorralada per la por. Una sanitat en procés de retallada i privatització. 

Tenim un problema d’habitatge a Barcelona perquè hi ha tres mil persones dormint al carrer, l’única opció de les quals és un sistema d’alberg voluntariós i insuficient. No hauria de ser així, Barcelona és una ciutat rica. 

Tenim un greu problema d’habitatge perquè el que havia de ser refugi s’ha convertit en naufragi.

Les administracions, tan diligents per executar els llançaments, s’han mostrat letàrgiques per resoldre el problema. Ha estat tant el moviment mediàtic com l’omissió política. Anys de retòrica des de patronats, meses, observatoris, consorcis, departaments, direccions, foments, regidories, conselleries i fins i tot ministeris –que n’hi ha hagut– de l’habitatge. Poc arròs i arròs mogut. Arròs perdut. 

Socarrat

Però no, no tot està perdut. Hi ha cinc àmbits propositius sobre l’habitatge que plantegen solucions. En primer lloc, hi ha propostes des de les economies solidàries. Hi ha dues experiències en marxa a Barcelona, La Borda i Sostre Cívic, a Can Batlló i el carrer de la Princesa, respectivament. Proposen la cooperativa en cessió d’ús com a solució habitacional que permet l’arrelament –matricular els nens a l’escola, canviar les rajoles del bany– sense donar curs al petit especulador que tots portem a dins. No és un invent. El model cooperatiu Andel està comprovat a Escandinàvia, amb ràtios de fins al 30% del parc d’habitatges (Copenhaguen). Es podria pensar que és cosa de països riquíssims. Doncs tampoc. A Montevideo, l’Uruguai, s’aplica el model amb una proporció del 4%. 

Tenim propostes des de la participació de base i la contracultura. L’okupació, amb k, és un fenomen de resposta política a un mercat abusiu que al nostre país ha estat reprimit violentament. És impossible concebre a Catalunya experiències com les de Bonnington Square, de Londres, o Christiania, de Copenhaguen, perquè els mecanismes repressors de les nostres administracions són immisericordiosos. La legalitat espanyola posa el dret a la propietat privada per sobre d’altres drets que afecten greument allò col·lectiu. Malgrat tot, i afortunadament, els col·lectius okupes i d’autogestió de l’habitatge denuncien, amb les seves accions, els especuladors i els qui menyspreen la ciutat i els seus veïns amb l’abandonament. 

Un edifici ocupat.

Hi ha propostes des de les polítiques socials. El Pis Zero de la fundació Arrels proposa una resposta a la realitat de l’habitant de carrer crònic que supera les traves ambulatòries d’uns mecanismes assistencials d’eficàcia relativa. Els Arquitectes de Capçalera recuperen la funció social de l’arquitecte mitjançant un xafarranxo professional de resposta a situacions d’emergència. Són propostes que van encara més enllà del Housing First americà , que se segueix també a Austràlia, França, el Canadà i Finlàndia.

També hi ha propostes des de la sostenibilitat i els materials. La construcció amb materials sostenibles i els tallers d’ús i manteniment energètic de l’edificació ens donen estratègies per lluitar contra la pobresa energètica. El premi internacional Solar Decathlon de 2014 marca un abans i un després en la manera de pensar la casa en la seva funció més substancial, l’autèntic refugi. El més interessant del concurs en aquesta edició no era només la capacitat tecnològica de la peça guanyadora de fabricar-se i funcionar amb una empremta ecològica gairebé inexistent; el millor era que es plantejava com una crítica frontal a la idea de l’habitatge unifamiliar aïllat com a model de creixement urbà, un habitatge que és incompatible amb una idea de ciutat sostenible. L’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV) hi presentava el projecte Ressò, que va guanyar el primer premi d’innovació amb una casa solar comunitària per a rehabilitació social. 

Imatge del projecte d’arquitectura sostenible i comunitària Ressò, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), guanyadora del premi d’innovació al certamen internacional Solar Decathlon 2014.
Foto: Sandra Prat

I, finalment, tenim les propostes des de la forma arquitectònica. França s’ha avançat amb projectes de densificació als polígons d’habitatge de la banlieue. No és casualitat que les iniciatives en habitatge convisquin amb l’assaig econòmic en la cultura que planteja, amb més èxit editorial, les alternatives teòriques al capitalisme salvatge. Els assajos de nova arquitectura residencial publicats per _Export Barcelona són molt útils per avançar per aquests camins. La Casa sense Gènere de l’arquitectura feminista d’avantguarda posa en evidència l’enganyosa racionalitat de les tipologies modernes, dissenyades per homes i per a homes, amb distribucions espacials hiperjeràrquiques en què s’ignoren activament les tasques domèstiques amb cuines estretes i amagades que obliguen a treballar d’esquena a la família i habitacions de la bugada exigües i incompatibles amb la conciliació. L’equip d’investigació de Rehabitar ens recorda la conveniència d’una pell urbana gruixuda i promíscua i, com els arquitectes feministes, reivindica un habitatge que fomenti l’equitat i l’adaptabilitat de la casa a les transformacions de la família en el temps. 

Els cinc àmbits propositius condueixen a un projecte de ciutat que supera la distòpia habitacional amb situacions reals i provades. Cap no cau en la trampa de l‘smart cityque és l’equivalent urbanístic a utilitzar desodorant sense dutxar-se. Es tracta de cinc ingredients consistents. És menjar, no cosmètica. Són els cinc projectes que fan que l’arròs s’enganxi al fons de la paella. 

Una altra imatge del projecte d’arquitectura sostenible i comunitària Ressò, de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura del Vallès (ETSAV), guanyadora del premi d’innovació al certamen internacional Solar Decathlon 2014.
Foto: Sandra Prat

Hi ha versions sobre el significat etimològic de la paraula paella. La majoria apunten al llatí patella, que descriu una paella de doble nansa. Algunes reivindiquen el seu origen valencià, del català plat, platell, platella. En el castellà profund i en l’espanyol americà hi ha la paila, un atuell metàl·lic ample i poc profund.

Tanmateix, la hipòtesi que més s’ajusta a la finalitat d’aquestes línies sosté que l’origen de la paella és la baqiyah, mot àrab que significa “menjar del dia abans”. S’hi ajusta perquè es distancia del continent i se centra en el contingut. El contingut són les sobres, l’existent. A casa el menjar no es llença, s’aprofita el que hi ha; el mateix hauria de passar a la ciutat, que és la casa de tots. La ciutat del futur ja està construïda: és aquesta.

Que no se’ns passi l’arròs 

És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, les possibilitats materials, la consciència mediambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives. L’urbanisme té en la seva estructura disciplinària la capacitat d’articular aquestes combinacions i portar-les a la realitat física, però per fer-ho necessita una voluntat política clara i la perspectiva suficient per afrontar el que és important sense abandonar el que és urgent. Això s’hauria de fer, per començar, amb un nombre d’emplaçaments limitat i ben escollit. No és versemblant afrontar les polítiques de creació d’habitatge públic només amb les lògiques de l’assistencialisme quantitatiu. La posició urbana és clau, i la conjugació de l’habitatge amb l’espai públic, imprescindible.

Habitatges socials Torre Via Júlia. Un dels tres projectes inclosos en l’exposició itinerant “Export Barcelona. Habitatge social en
contextos”, que recull vint propostes socials d’arquitectes catalans.
La mostra és un dels esdeveniments de la segona edició del Cities Connection Project.
Foto: Vicente Zambrano

Es tracta de produir habitatge públic i de lloguer a petita escala, en promocions de dos, quatre, dotze unitats, en emplaçaments que aprofitin la ciutat existent amb la lògica de les tres v: valor, visibilitat, viabilitat. Hi ha aquests llocs d’oportunitat a la ciutat compacta. Edificis estrets contra mitjaneres consolidades. Remuntes que esgoten l’edificabilitat d’un sector. Peces d’habitatge dotacional intersticials. Aprofitament de les friccions entre teixits urbans. En el contacte amb les infraestructures. Sobre els litorals marítims i fluvials. Robant espai al cotxe. 

Es tracta també d’aprofitar un teixit productiu castigat per la crisi: el del petit promotor, el dels oficis vinculats a la construcció, el d’un 50% d’atur juvenil. 

Es tracta de fer-ho de menys a més, en clau experimental, de manera que es puguin superar traves i contradiccions normatives. Han de ser peces que s’encaixin als barris existents fomentant la diversitat de rendes a través de la varietat tipològica i de diferents mecanismes d’accés i preu segons les rendes i el pla de vida dels seus ocupants. 

Es tracta d’engegar organitzant concursos vinculants, de mínima entitat, paritaris, en els quals sigui imperatiu que els vells professionals treballin amb els joves. Han de ser concursos per sumar, el premi dels quals és l’execució de manera coordinada, que superin la fórmula de la “competitivitat“ i l’“excel·lència“ formal a favor de la col·laboració i la promiscuïtat disciplinària. 

Fent-ho d’aquesta manera, amb l’estratègia d’un equip odontològic urbà que obturarà, rehabilitarà, salvarà la peça, posarà una corona o un implant com a màxim, podrem anar construint un parc d’habitatge públic de lloguer capaç de moderar els extrems del mercat. La resta són dentadures postisses contra el delicat paisatge natural que envolta la ciutat. 

Habitatges socials de Can Caralleu. Un dels tres projectes inclosos en l’exposició itinerant “Export Barcelona. Habitatge social en contextos”.
Foto: Vicente Zambrano

Hem fet massa closca. Tant de mol·lusc no és paella, és mariscada. Ens hem deixat les dents postisses a la pota del llamàntol. Cal tornar a posar arròs, i no podem posar-lo als marges, com si fos una guarnició d’arròs bullit. L’arròs s’apropia del sabor dels ingredients des del fons de la paella i el distribueix entre els comensals. Aquí rau el seu poder democràtic. 

Col·lectiu sí, i col·lectiu al límit

La plaça de les Glòries, un entorn públic problemàtic que s’ha de veure com acaba funcionant per determinar si les decisions administratives han estat correctes.
Foto: Vicente Zambrano

La transposició dels canvis socials a l’espai públic en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge neutral i pacificadora. Com ja va anticipar Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu és la riquesa urbana del futur.

Poques metròpolis europees han estat capaces, com Barcelona, d’associar la renovació urbana amb la transformació de la seva vida social i de l’esfera pública. Abundant en metàfores i narratives, l’èxit de la renovació democràtica es va fonamentar de manera radical en la transformació de la matèria primera de la ciutat on prenia cos la vida social, els seus espais públics i els seus espais col·lectius.

D’una banda, hi va haver una producció ingent d’espais públics –parcs i places, platges i fronts– on construir i donar forma a significats i referents de fàcil identificació, on la novetat de l’espai i la seva qualitat física eren fàcilment apropiables per la ciutadania i prefiguraven la imatge material i l’expectativa de la renovació urbana.

D’altra banda, la capacitat de la vida cívica de contaminar i apropiar-se del caràcter dels llocs privats –espais i edificis– dotant-los de significat col·lectiu, contribuïa a la creació d’una ciutat més rica en llocs i complexa en significats. Tal com definia canònicament Manuel de Solà-Morales, la força del binomi consistia a “urbanitzar l’element privat, és a dir, convertir-lo en part de l’àmbit públic”. L’edifici d’usos mixtos de l’Illa Diagonal, on la planta baixa es barreja amb les voreres urbanes i acull els moviments urbans exemplificaria aquesta noció.

L’Illa Diagonal, un exemple reeixit d’apropiació col·lectiva d’un espai privat, gràcies a un disseny permeable als moviments urbans.
Foto: Vicente Zambrano

La capacitat transformadora del binomi espais públics – espais col·lectius ha estat desigual, ja que ni la disponibilitat de l’espai físic ni els objectius urbans han estat constants al llarg del temps. La generació de places i parcs que va caracteritzar els primers anys democràtics va sorgir de l’oportunitat i de la disponibilitat d’espais on materialitzar la transformació –fàbriques obsoletes i grans peces desplaçades a la perifèria, espais derivats del planejament administratiu i llocs existents per redissenyar.

En absència d’un model general, la coherència del llenguatge arquitectònic va dotar de cohesió la imatge de renovació urbana de l’espai públic per damunt de les especificitats dels contextos i les ambicions particulars dels llocs, i es va crear allò que la literatura arquitectònica va canonitzar com “Espai públic Barcelona”.

Tanmateix, l’evolució de l’estructura municipal i la progressiva subdivisió administrativa durant les darreres dues dècades, de manera combinada amb el desplegament del trencadís metropolità (“ciutat de ciutats”, “la ciutat de barris”) i la nova sensibilitat envers les comunitats, el veïnatge i la ciutadania, han comportat, molt sovint, una simplificació del projecte de l’espai públic, paradoxalment a favor de l’arquitectura del pla del terra. La proliferació de racons, interiors d’illa i places carregats de subjectivitat i personalitat exemplifiquen un nou protagonisme arquitectònic. El factor que els dóna aquest to massa diferent no és la seva condició dissenyada i particular, ni la inherent i necessària sensibilitat ciutadana i veïnal, sinó l’autonomia del terra, en detriment de la relació entre les coses.

Esgotades les escletxes, farcits els buits metropolitans, les transformacions infraestructurals possibiliten oportunitats urbanes més grans on la distància entre la infraestructura i el projecte d’espai públic s’ha fet encara més evident.

Les cobertures lineals de la ronda del Mig o la travessera de Dalt i la renovació recent de la plaça de Lesseps exemplifiquen aquestes limitacions metodològiques. L’aportació al dinamisme urbà i l’èxit social esdevenen “suburbans” en concepte, ja que minimitzen la capacitat per crear significats urbans generals i per incorporar-se a l’imaginari col·lectiu general barceloní. La comparació amb les grans transformacions infraestructurals dels vuitanta –Moll de la Fusta, ronda de Dalt, Trinitat–, on infraestructura i espai públic eren objecte de reflexió simultània, endureix més aquesta percepció.

La transformació de la plaça de les Glòries contribueix al debat de manera directa. Malgrat el titànic esforç administratiu i el treball exemplar d’arquitectes i enginyers, la radical falta de relació entre el subsòl frenètic –farcit de metros, ferrocarrils i túnels viaris– i la plaça redueix la consciència recíproca entre la superfície i el subsòl. 

Àmbit central o espai d’enllaç? Potser tots dos, potser cap alhora. El comportament definitiu de l’espai construït determinarà l’encert o no de les decisions administratives. 

Una nova reflexió sobre l’element col·lectiu

Davant aquest panorama, l’element col·lectiu reapareix com un nou territori d’exploració, de límits desdibuixats i de gran ambigüitat, i mancat encara d’un model precís. Si als noranta la noció d’espai col·lectiu havia anticipat l’apropiació cívica del món privat com a acte civilitzador, el canvi de segle ha aportat una noció més expansiva que aborda la naturalesa exclusiva de l’àmbit públic. 

Paral·lelament, l’aparició d’un conjunt significant de noves peces urbanes, tant pel que fa a equipaments com a edificacions privades, proposa models on deliberadament es qüestiona la delimitació estricta entre l’àmbit públic i el privat. Alguns prenen la forma d’edificacions d’origen públic, com les fàbriques de creació –Fabra i Coats a Barcelona, Matadero a Madrid, Kaapeli a Hèlsinki o Space a Londres–, on àmbits cooperatius de producció artística es barregen amb habitatges i comunitats, i el ciutadà deixa de ser un actor passiu i lúdic per esdevenir, en col·lectivitat, protagonista viu dels espais.

En el territori privat, les mutacions de l’espai productiu –Campus Repsol a Madrid, Redbull a Londres– anuncien formes de producció sense llocs estables, organitzades de manera flexible, on les estructures bàsiques de treball es defineixen a partir de criteris de col·laboració i cooperació.

D’acord amb la seva condició més urbana, les iniciatives del moll NDSM, del districte Hallen o del KromHout Hall d’Amsterdam porten als barris, a les cases i als espais lliures la idea de participació permanent, en què la barreja i la creativitat desdibuixen el marc comunitari inicial per dotarlo d’un caràcter col·lectiu superior. 

Els resultats tenen característiques singulars. El domini de l’espai és ambigu i hi ha una combinació promíscua d’usos i espais. La transposició dels canvis socials –en el treball, en les formes d’agrupació– a l’espai públic, com a lloc urbà d’accés universal, en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge pacificadora i neutral. Heterogenis en composició, individus i col·lectius s’agrupen a l’espai públic trencant el seu bucòlic destí com a espacialització del lleure i convertint-lo en un lloc per fer coses i per fer-les junts. 

Aquí s’evoca un nou marc reflexiu i propositiu que recupera les millors dimensions de l’espai públic i les condicions contemporànies per reforçar-ne l’apropiació ciutadana, superant la visió comunitarista (l’espai com a suport de comunitats subjectives) mitjançant la intensificació col·lectiva (l’espai com a suport d’individus anònims i diferents). És a dir, allò que la teoria urbana recent defineix com a capacitat informativa, productiva i participativa de l’espai. En aquest espai redefinit així, el subjecte necessàriament abandona la condició d’espectador passiu per esdevenir-ne actor.

Com va anticipar fa vint-i-cinc anys Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu constitueix la riquesa futura de les ciutats. El gir social, la necessitat de definir nous models productius i els canvis dels models urbans –des de l’habitatge fins als equipaments– anuncien una entrada forta del factor col·lectiu com a argument central de la ciutat futura. Tanmateix, no només com a contaminació recíproca d’àmbits i dominis, sinó com a multiplicació i intensificació profunda d’un canvi social.

Col·lectiu sí, i col·lectiu al límit.

Superar les fronteres del carrer

El Park Güell, un exemple de com la museïtzació de la ciutat pot arribar a expulsar la vida quotidiana dels seus espais.
Foto: Vicente Zambrano

Museïtzar la ciutat significa que l’espai ordinari del dia a dia i de la vida en comunitat es converteix en un territori en què tot és objecte d’espectacle i consum. Però la quotidianitat i l’excepcionalitat no són obligatòriament excloents; s’imposa recuperar un equilibri.

El 1748 Giambattista Nolli va publicar la Pianta Grande di Roma, una cartografia de la ciutat diferent de les que s’havien fet fins llavors, que acostumaven a ser un conjunt de representacions pictòriques dels edificis importants (una cosa molt similar als plànols per a turistes d’avui dia). El que fascina del plànol de Nolli no és simplement la seva exactitud sinó com mostra la ciutat. Nolli cobreix tots els edificis privats amb una trama ratllada per diferenciar-los de l’espai públic, que es deixa en blanc; d’aquesta manera, carrers i places apareixen perfectament definits a l’estructura urbana. A més, a aquest espai en blanc afegeix les plantes, dibuixades detalladament, de totes les esglésies, les capelles i els claustres, així com els patis interiors, els passatges i els pòrtics. Així Nolli estén la idea d’espai públic, en incloure-hi tots aquells llocs de reunió i culte i les zones semipúbliques que permeten la lliure circulació. Aquest gest col·loca els edificis públics en un context i facilita entendre la ciutat com un sistema orgànic de peces.

La Pianta Grande di Roma de Giambattista Nolli, una cartografia que per primera vegada presenta la ciutat com un sistema orgànic, revelant les relacions entre les àrees privades i les públiques.
Foto: Wikimedia

Pensem per un moment com quedaria Barcelona si utilitzéssim el mateix mètode de Nolli. En aquest cas a avingudes, rambles i places hi sumaríem els altres espais de socialització: els equipaments públics. Les biblioteques municipals, els mercats públics, els centres cívics, els culturals i els esportius, les escoles públiques (i els seus patis) i les fàbriques de creació. Així, entendríem el que és públic a la ciutat no simplement com el residu no edificat sinó com una estructura molt més complexa que organitza i activa la vida en comunitat. Manllevem la metàfora biològica: els carrers i les avingudes són les artèries i venes, però els equipaments públics són els òrgans motors que activen la circulació, el moviment i la vida de la ciutat. A través d’aquest dibuix es podria apreciar la distribució dels equipaments al territori i observar com els carrers i les places són, en realitat, els vestíbuls i llindars que vinculen els espais de la vida en comú.

Potser pot semblar una mica trivial utilitzar una metodologia del segle XVIII per estudiar la forma urbana de Barcelona, però és un clàssic en les anàlisis urbanístiques. Als anys setanta els arquitectes americans Robert Venturi i Denise Scott Brown van utilitzar la metodologia de Nolli per analitzar la riquesa espacial de l’Strip de Las Vegas. En aquest cas a la via principal de la ciutat s’hi afegeixen els vestíbuls dels hotels i casinos pels quals els visitants de la ciutat poden circular lliurement sense que importi si hi estan allotjats. D’aquesta manera, el carrer es dilata i, en lloc d’entendre’s com un espai de circulació limitat per plànols verticals, s’estén per les plantes baixes que hi estan en contacte. 

L’aplicació de la cartografia de  Nolli a Las Vegas mostraria que és un espai construït per atreure el turista pensant en el consum.
Foto: Eva Guillamet

A diferència del mapa que es dibuixaria a Barcelona, que pretén demostrar l’estructura comunitària, el de Las Vegas mostraria que és un espai que es construeix per atreure el turista pensant en el consum. La ciutat americana desplega tot el seu potencial d’elements simbòlics, cartells i llums de neó per persuadir els visitants, com si es tractés d’una gran fira plena d’atraccions. 

Plànols urbans incomplets 

Ara bé, malgrat que el plànol de Barcelona ens mostra la ciutat dels ciutadans i el de Las Vegas la dels consumidors, tots dos són plànols incomplets. El de Las Vegas no ens explica com s’hi viu; no sabem res de l’estil de vida dels seus habizants, que suposem que viuen darrere d’aquest gran aparador de llums. De la mateixa manera, el nostre plànol de Barcelona no ens mostraria allò que és per a la resta del món. És a dir, la Sagrada Família, el Museu del Barça, els patis de la Pedrera o la gran majoria d’elements monumentals que il·lustren els plànols per a turistes no apareixerien al nostre dibuix. Aquests mapes mostren una Barcelona paral·lela a la que viuen els seus ciutadans; moltes vegades són plànols falsejats en què només destaquen els “punts d’interès”, dibuixats de manera fàcilment recognoscible (com aquells mapes antics de Roma), mentre que la resta de la ciutat és una massa uniforme i mancada d’interès. 

Georg Simmel definia, a començaments del segle XX, la figura de l’estranger –aquell que arriba avui i roman demà– per referir-se a l’immigrant, el que ve de fora i es queda a viure entre nosaltres. El turisme al segle XXI és un fenomen que té poc a veure amb la immigració; la immigració apareix a les estadístiques del cens –tant la que té papers com la que no–, s’estableix i crea vincles amb la comunitat, bé tancant-se entre aquells qui els són similars o bé barrejantse amb la gran massa de persones de nacionalitats i procedències diverses característica de la metròpoli moderna. El turista, en canvi, arriba però no es queda, mira però no participa. Per a ell la ciutat és un espectacle, un objecte per ser observat o per viure un simulacre del que podria significar viure a la ciutat as a local. 

El turista arriba i se suma al flux de la ciutat –amb el seu plànol ple d’icones– però, com en tot ecosistema, les espècies invasores poden integrar-se o bé, contràriament, trencar l’equilibri intern destruint el sistema original. 

Normalitat quotidiana versus excepcionalitat 

La museïtzació de la ciutat significa que allò que era l’espai de l’ordinari, del dia a dia i de la vida en comunitat, s’ha convertit en un espai aliè a la quotidianitat, en què tot és objecte d’espectacle i consum. Així, els elements monumentals o turístics que abans eren part de l’estructura del sistema públic i urbà són descontextualitzats i col·locats en la categoria d’allò excepcional: la quotidianitat es fa impossible. Un exemple il·lustratiu d’aquest cas és el Park Güell. La necessitat de limitar l’afluència de visitants a causa del nombre desorbitat de turistes va acabar imposant una regulació de l’accés que convertia el parc en un espai tancat i estanc, en què la lliure circulació dels habitants de la ciutat va arribar a estar pràcticament en suspens. 

En una situació ideal la quotidianitat i l’excepcionalitat conviurien, amb les seves tensions internes i els seus petits desequilibris puntuals, en un joc constant en què les dues maneres d’entendre l’espai urbà es complementarien. 

Lluny de coincidir amb la ciutat quotidiana i ordinària i de completar-la, la ciutat del consum i l’espectacle l’ha acabat envaint en trencar-se l’equilibri de la vida. A Ciutat Vella, d’una banda, disminueix el nombre de residents, mentre que es multipliquen exponencialment els pisos per a turistes, l’anomenada “població flotant”. Els turistes són els estranys que avui hi són i demà ja no. O més ben dit, els que avui hi són i demà tenen una altra cara i un altre accent. Una població flotant no roman ni s’estableix, no hi ha possibilitat d’integració o suma i, per tant, l’estructura social i comunitària resulta inútil. 

La ciutat de l’espectacle reclama uns llocs i unes formes que tenen poc a veure amb la ciutat quotidiana; però no són obligatòriament excloents. Caldria recuperar un equilibri, una sostenibilitat que permeti tornar a aquest estat de gràcia en què, literalment, “hi ha lloc per a tot”. 

Més enllà de façanes i aparadors

© Maria Corte

El model Barcelona es fonamentava en la pretensió d’aconseguir una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà. Al cap de trenta anys d’aplicació del model, sota la brillant superfície s’amaguen urgències derivades de la deixadesa en polítiques d’habitatge.

Barcelona és una ciutat densa, feta per la suma de petites peces, privades i públiques, i molt diversa en la majoria dels seus barris. El gra petit, la diversitat i l’alta densitat són elements que expliquen molts dels seus avantatges; es tracta d’una ciutat a escala humana, que valora la proximitat: és “la més petita de les grans ciutats o la més gran de les ciutats petites”. Aquests elements són també clau per explicar els reptes a què es veu enfrontada: l’emergència habitacular, els problemes ambientals, la mobilitat i el predomini del gran sobre el petit, del global sobre el local, de l’especialitzat sobre el divers, de l’exclusiu –i per tant, excloent– sobre l’inclusiu –i per tant, comú i cooperatiu.

La mida “quasi gran” confereix musculatura per afrontar reptes metropolitans, regionals i de capitalitat territorial, i la mida “quasi petita” atorga flexibilitat, diversitat i agilitat en les polítiques de proximitat. La confusió d’ambdues condicions sovint ha derivat en desequilibris insostenibles, que es pretenen corregir amb mesures que no donen solucions ni en l’aspecte quantitatiu ni en el qualitatiu. Més enllà de la quantitat i la qualitat, el repte rau a detectar qui són els que se’n beneficien i qui i què es posa en el centre de les polítiques municipals des d’on s’articula la resta.

El model Barcelona, que ha permès a la ciutat “posar-se guapa” o “ser la millor botiga del món”, se centrava a insistir que aconseguiríem una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà de comerços i façanes. Durant els anys vuitanta s’assegurava que primer s’havia de conquerir l’espai públic, pavimentant places i netejant façanes, i que, a poc a poc, aquesta “metàstasi positiva” arribaria a millorar els habitatges i les comunitats. Trenta anys després, la realitat és tota una altra. Amb el temps, aquesta estratègia “de fora a dins” s’ha accentuat i ha anat configurant una ciutat d’aparadors i façanes netes que amaguen urgències derivades de la deixadesa pel que fa a les polítiques públiques d’habitatge.

Les conseqüències d’aquesta manca d’atenció són alarmants. Avui a Barcelona hi ha més de trenta mil famílies inscrites en espera d’un habitatge ajustat a la seva renda, tres mil persones sense llar –nou-centes de les quals dormen al carrer–, un 10% creixent de famílies que pateixen pobresa energètica, deu desnonaments diaris, incomptables pisos buits, una oferta tipològica d’habitatge que no s’adequa a la demanda, un sistema de tinences encara encallat en la propietat i el lloguer, i una oferta pública d’habitatge –ridícula i injusta per a una ciutat que exporta arreu el seu model urbà– que no arriba ni al 4%. Seguim arreglant carrers, places i avingudes, millorant la imatge i les prestacions d’un comerç i d’un turisme que efectivament en surten molt beneficiats, però que en molts casos gentrifiquen els barris. Sovint diem que Barcelona està morint d’èxit. Un oxímoron que en constata un altre de difícil digestió i que posa al centre del debat el problema de la regeneració urbana: “la millora empitjora” o, en tot cas, aquest tipus de millores cosmètiques sovint deriven en desajustos ètics: fan fora els veïns dels barris i empitjoren la vida dels qui suposadament es volia atendre.

Hi ha qui defensa una gentrificació positiva, consistent a activar transformacions que impliquen certs graus d’infiltració social per promoure una diversitat més gran. Però una ciutat tan petita i fràgil com Barcelona ha de vigilar de prop –o millor, des de dins– quins són els processos econòmics perversos de les millores, cartografiant, i sobretot controlant, els abusos de poder que es generen. Barcelona no es pot permetre anar perdent barris, però en els darrers quatre anys Ciutat Vella ha vist marxar el 45% dels seus habitants. I aviat, si no s’hi posa remei urgent, fins i tot els turistes deixaran de venir a visitar una ciutat del tot adulterada, que més que mai és un espectre i un decorat de la que preveien trobar. 

Una estratègia fonamental per millorar els barris i controlar la gentrificació hauria de ser una aposta decidida a favor de l’habitatge social i de la realització d’una cartografia interior acurada. Perquè fer habitatge social no és només construir, també vol dir millorar les condicions residencials i de vida dels veïns, rehabilitant comunitats i incorporant fórmules de reciclatge urbà. Pensar la ciutat de dins a fora, posant les persones –les qui ja hi són– i la vida quotidiana al centre de les polítiques municipals, i promovent (aquesta sí!) la metàstasi positiva que ha d’enllaçar-ho tot. Començant per la gent i acabant per la ciutat, i no a l’inrevés, com hem fet darrerament. 

Barcelona pot créixer, però ha de créixer des de dins, millorant l’habitabilitat dels barris sense fer fora els qui ja hi són. Però per fer-ho cal reduir urgentment el transport privat. Cal repensar les desproporcions de l’espai que hi dediquem i recuperar-lo per a un ús cívic i de qualitat, cosa que tindrà efectes positius en la salut gràcies a la millora de la qualitat de l’aire, la disminució de la contaminació acústica, etcètera. Les decisions que se’n deriven obliguen a canviar d’escala a l’hora de planificar noves estratègies per dissuadir el ciutadà d’usar el transport privat i apostar decididament per un transport públic de qualitat, més ràpid, econòmic i còmode, que incorpori tota la ciutat i l’àrea metropolitana. Invertir les prioritats a favor dels vianants és imprescindible per impulsar una política d’habitatge adequada, basada en la consideració que l’habitatge no acaba en les quatre parets que el seu titular té hipotecades. Casa meva també és el replà de l’escala, la porteria, el carrer, el bar de la plaça i la parada del tramvia. Si casa meva és també la ciutat, hauríem de poder renegociar la quantitat de cotxes aparcats o que contaminen el barri en trànsit cap a una altra banda. Aquesta negociació urgent parteix de la dada escandalosa que el 60% de l’espai públic de la ciutat està segrestat per l’automòbil, quan només un 15% dels desplaçaments els fem amb vehicle privat. 

Detectar els què és fonamental –habitatge i mobilitat–, però encara ho és més identificar els com. La ciutat hauria d’apostar per investigar i assajar noves metodologies de participació –simultànies i complementàries– amb les quals es posessin a prova diferents formats d’activisme, intentant trobar els acords necessaris entre tècnics i ciutadans, experts i usuaris, agents públics i privats, petits i grans, passats i futurs… incloent-hi totes les dimensions possibles. La prioritat ha de ser la visió integral dels problemes: cal crear plataformes de trobada i acord i posar en marxa projectes pilot que donin veu a col·lectius en risc d’exclusió, que són els que tenen més dificultats per fer-se escoltar. Des de fa massa anys fem de la participació ciutadana un mecanisme repetitiu i adulterat per justificar processos o, el que és pitjor, per arribar a consensos amb total absència de risc i profunditat. El nou equip municipal està format majoritàriament per activistes que coneixen, i que han posat a prova en les seves plataformes, noves i brillants fórmules d’apoderament i de participació. Aquests processos han de poder ser escalables i coordinables en tota la ciutat, per demostrar que es pot “manar obeint” amb creativitat i ambició. 

Les urgències són variades i sovint es justifiquen per la via quantitativa multiplicant les inauguracions en períodes preelectorals. Es promet resoldre les carències i els excessos, però a mesura que passa el temps les solucions tendeixen a simplificar-se i es troben dreceres que defugen la complexitat i la diversitat dels problemes originals. La Barcelona del futur ja està construïda, però el futur dels barcelonins no. Els temes urgents no es resolen d’una tacada, ni en un sol lloc, ni seguint una sola drecera. Cal arriscar més que mai i posar a prova com més aviat millor múltiples respostes a múltiples reptes, per superar amb creativitat i empenta les dificultats tècniques i les minories polítiques. 

Un salt d’escala en la concepció de l’espai públic

© Maria Corte

Cal lideratge per apuntar quines seran les futures àrees de transformació ubana, reservar-ne el terreny i començar a dissenyar-ne l’espai públic. Aquest és determinant per definir la qualitat d’un nou tros de ciutat.

L’esperança de construir una ciutat millor no es pot perdre; el repte més gran que tenim sobre l’espai públic del futur és ser ambiciosos. Ambició en el sentit de generar una visió de futur de la ciutat que pot no ser òbvia i que per tant serà controvertida. Crec que Barcelona té problemes endèmics i molt gruixuts, però que ni tan sols estan a l’ordre del dia dels grups polítics municipals. Hem de ser ambiciosos col·lectivament, i això per si sol és un repte perquè en les qüestions urbanes tendim a ser extremadament conservadors i acabem generant consensos només quan ens mobilitzem pel “no”.

Cal construir una intel·ligència col·lectiva a la ciutat que proposi, que animi, i que hi apliqui visió de futur. Sovint s’utilitzen arguments complexos i originalment valents per trobar llocs comuns que banalitzin la discussió i justificar, així, la inanició intel·lectual i la manca de prospectiva. Proposar és innovar, actuar en contra de “com s’ha fet sempre”, i això aixeca reticències. La d’urbanista és una professió exposada, però el valor dels professionals rau a ser consistent, a tenir capacitat de dissentir i argumentar per trobar noves maneres d’abordar reptes complexos.

Hi ha alguns tòpics que es repeteixen a les esferes urbanístiques, que es van buidant de contingut i que fins i tot agafen el sentit contrari a l’original. Un d’aquests és el paradigma de la ciutat oberta. A Barcelona, petit igual a millor; els projectes grossos tenen mala fama. Però la ciutat oberta, en la concepció original de Habermas, Arendt i Sennett, és aquella que es transforma sense fi, la que converteix fronteres en frontisses i que, per tant, és invasiva. La que no s’acaba, la que en la indeterminació permet consolidar el pas del temps i deixa fer-se. La qüestió del grau d’obertura d’una ciutat no hauria de ser l’escala de la intervenció, sinó la seva capacitat d’evolucionar en el temps, de generar situacions no previstes i de crear interaccions noves. D’assumir que el protagonista no és un arquitecte ni una associació, que aquella intervenció té molta vida més enllà de qui la va concebre. 

Un amic enginyer em deia que no entén per què els ajuntaments es disculpen quan fan obres. La reflexió és oportuna: per què, quan hi ha una tuneladora que perfora mig subsòl de la ciutat i hi invertim col·lectivament una fortuna, ho amaguem, i ens centrem només en les molèsties que genera? Hauríem de treure’ns els complexos: “Contemplin aquesta tuneladora que permetrà fer la línia 9 del metro amb el mínim d’afectacions i deixar a les futures generacions una ciutat connectada amb transport públic a una velocitat molt competitiva”, o “aplaudeixin l’equip humà que es deixa la pell cada dia per escurçar distàncies.” 

En l’escenari postbombolla immobiliària em sembla molt més important el ritme d’una transformació que no pas la seva mida. Que un lloc estigui en transformació constant és pesat, però no motiu per amagar el cap sota l’ala. El que és imperdonable és que estigui tancat i emmurallat. No es pot permetre que el grau de connectivitat d’un lloc es rebaixi per les obres, perquè aleshores la vida quotidiana de milers de persones se’n ressent: tanquen les botigues, es creen zones inertes i es desertitzen les plantes baixes. De vegades, voler “acabar” un tros de ciutat, encara que sigui petit, pot produir un efecte traumàtic.

Dit d’una altra manera: el problema del projecte de la Sagrera no és la seva mida, ni l’escala, sinó la seva estratègia d’implantació, basada en un etern “tancat per obres, disculpin les molèsties”. En el context actual, amb la platja de vies oberta com un estómac operat, les administracions es fan retrets les unes a les altres i amaguen el cap sota l’ala, incapaces de convertir l’espai en una oportunitat. Hi ha un projecte de l’equip d’arquitectes Alday-Jover i un altre de l’estudi d’arquitectura RCR per començar a colonitzar les vores de l’obra, fàcils i ràpids d’executar, que s’han aturat amb el canvi de govern, però que són clau per començar a transformar la Sagrera abans que hi arribi el parc. 

Superar la crítica al model especulatiu

Per tal de fer comprensibles aquestes afirmacions, proposaré tres reptes sobre els quals la ciutat ha de reflexionar. El primer exemple és el mite que a Barcelona hi ha milers de pisos buits. N’hi ha, però, paradoxalment, n’hi ha molts menys dels que es necessitarien per tenir un mercat de l’habitatge raonablement sa i no afectat per la inflació. Ho diuen els experts: amb menys d’un 5% del parc d’habitatges buits, el mercat no funciona. A Barcelona hi ha unes 800.000 unitats habitaculars, i sembla que els bancs en tenen 2.400 de buides. Per no tenir un mercat de pisos afectat per la inflació cal que hi hagi oferta, i la retòrica anticreixement només beneficia els actuals propietaris. 

Crec que l’error rau en la concepció antiga que alguns tenen del mercat immobiliari. Fer ciutat no és fer pisos, sinó generar centres, crear llocs que “són” abans de ser construïts. I això implica dissenyar espais públics de primera, ben connectats, verds, atractius i estructurats. Fer créixer una ciutat implica poder-la fer més justa, més distribuïda i acollidora per al talent. 

Barcelona (la metròpoli) té molt de marge per créixer, precisament perquè s’hi viu molt bé, i té el repte d’acollir persones amb talent o amb ganes de construir un futur col·lectiu millor, innovador i emprenedor. La crítica al model especulatiu previ a la bombolla immobiliària l’hem de superar. La por del pelotazo s’ha de vèncer (i combatre) per començar a imaginar una metròpoli ben connectada i molt menys desigual. Cal dissenyar nous trossos de ciutat, flexibles i oberts, i això no és espontani; cal lideratge públic per apuntar quines seran aquestes àrees de transformació, reservar-ne el terreny i començar dissenyant-ne l’espai públic, que serà determinant perquè allò esdevingui un tros important de ciutat. 

Gestionar el risc i evitar la mediocritat

El segon exemple té a veure amb la densitat de l’espai públic i de l’espai construït. Un dels trets genètics més importants de la ciutat és la seva densitat viscuda. L’edificació en alçada genera rebuig; de fet, tot el que sobresurt molesta, però és una manera eficient de generar poca petjada ecològica, i donar llum i vistes a tots els usuaris. Estar sistemàticament en contra del projecte diferent aboca la ciutat a la mediocritat, a la ciutat “producte”, als valors segurs i a l’estandardització de l’entorn construït en forma de pisos de Núñez i Navarro i cadenes d’hotels estèrils. La falsa pretensió de fer que res no sobresurti és contrària a l’essència de la ciutat: la identitat és un valor públic en risc. La por de gestionar el risc no ens ha de paralitzar; per això calen tècnics solvents, polítics amb arguments, inversors responsables i creativitat per part dels ciutadans.

La mediocritat no és una qüestió d’escala; hi ha edificis fantàstics que són grans i alts, i hi ha edificis grans que no aporten res. També hi ha espais públics grans que desconnecten, com hi ha llocs de pas no planificats que màgicament encarnen l’essència de l’espai públic. Però cal superar els prejudicis i atrevir-se a no pensar linealment. Els llocs comuns pels quals tot el que és gros, o diferent, o privat, equival a “especulatiu”, és fruit de la comoditat i les ganes d’agradar. 

El tercer repte és sobre com s’ha de planificar l’espai públic del futur. En un entorn en què tot és canviant, té sentit dibuixar avui el que ha de passar d’aquí a tres generacions? Hem de trobar uns instruments de planificació que apuntin llocs, reservin àrees i consolidin un espai públic estructurat, però que deixi marge a les futures generacions per repensar, redibuixar i redistribuir en funció de cada projecte. Això pot voler dir predicar, també al primer món, un back to basics: jo em conformaria amb la definició d’una ciutat policèntrica molt clara, on els centres es consideressin “àrees d’oportunitat”, que han d’estar ben connectats amb transport públic i que han de ser autosuficients des de tots els punts de vista (de serveis, d’equipaments, d’energia, de llocs de treball). I proposaria que aquests centres no es designessin per equidistàncies ni motius abstractes, sinó basant-se en les preexistències. 

També hi ha oportunitats polítiques que cal saber aprofitar, més enllà dels partidismes rancis. L’alcalde Trias era un gran partidari de preservar el caràcter domèstic dels Tres Turons i de Torre Baró, i estic segura que l’alcaldessa Colau també compartirà aquesta visió, que posa les persones al centre de les polítiques urbanes. Si hi ha consens polític per a aquest urbanisme més atent, serem capaços de generar les eines tècniques adequades per desbloquejar situacions absurdes generades per un pla general metropolità de fa més de quaranta anys? 

Tenim el repte de ser més incisius i més innovadors, i exposar-nos a defensar els valors de cada projecte urbà a risc de ser calumniats per dissentir. El debat real ha de ser ciutadà, interdisciplinari i plural, per evitar que s’instrumentalitzi per interessos partidistes.