La gestió de l’espai públic en els darrers quinze anys és un reflex de les polítiques que han marcat la vida de la ciutat. Aquest dossier repassa algunes de les solucions arquitectòniques i urbanístiques adoptades que no sempre han respost amb prou encert als reptes de l’habitatge, la mobilitat, la dispersió urbana i la desindustrialització.
Barcelona expulsa les classes populars del centre a la perifèria. La gentrificació i la dispersió urbana són els dos caps d’un mateix procés que cal contrarestar activament perquè ens allunya d’un model de ciutat més mixta i compacta, és a dir, més justa i sensata.
És moment de posar-se a cuinar. De combinar les aproximacions cooperatives amb la visió de gènere i els assajos tipològics, les polítiques socials i les oportunitats legals, la consciència ambiental i les contribucions més contraculturals i antinormatives.
La transposició dels canvis socials a l’espai públic en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge neutral i pacificadora. Com ja va anticipar Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu és la riquesa urbana del futur.
Museïtzar la ciutat significa que l’espai ordinari del dia a dia i de la vida en comunitat es converteix en un territori en què tot és objecte d’espectacle i consum. Però la quotidianitat i l’excepcionalitat no són obligatòriament excloents; s’imposa recuperar un equilibri.
El model Barcelona es fonamentava en la pretensió d’aconseguir una ciutat més justa millorant l’espai públic i l’escenari urbà. Al cap de trenta anys d’aplicació del model, sota la brillant superfície s’amaguen urgències derivades de la deixadesa en polítiques d’habitatge.
Cal lideratge per apuntar quines seran les futures àrees de transformació ubana, reservar-ne el terreny i començar a dissenyar-ne l’espai públic. Aquest és determinant per definir la qualitat d’un nou tros de ciutat.
