“Tenim un compromís amb la societat que no podem oblidar”, afirma el doctor Valentí Fuster, director de l’Institut Cardiovascular del Mount Sinai Medical Center, de Nova York, i del Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars Carlos III, de Madrid. La vocació social ha dut aquest metge barceloní, una de les grans autoritats mundials en cardiologia, a fer una tasca intensa com a divulgador i educador.
Fotos: Pere Virgili
Permeti’m que comenci amb una anècdota: hi ha algunes ressenyes que indiquen que vostè va néixer a Cardona…
Sí, aquest és un error d’algunes notes biogràfiques que es poden trobar a internet. Estic molt involucrat amb Cardona com a fill adoptiu i allà va néixer la meva dona, però la veritat és que jo vaig néixer a Barcelona.
La seva relació familiar amb Barcelona no podia ser més estreta: el seu pare, el doctor Joaquim Fuster i Pomar, va ser director de psiquiatria de Sant Pau i els seus dos avis van ser metges, i un d’ells –Valentí Carulla i Margenat– rector de la Universitat de Barcelona entre 1913 i 1923…
No vaig poder conèixer en persona el meu avi matern, Valentí Carulla, un home molt interessant i molt implicat en l’educació, però me’n vaig documentar i vaig tenir l’oportunitat d’escriure la seva biografia. Ell va aconseguir que a les escoles de Catalunya hi pogués anar tothom, independentment de la situació econòmica de la família. El meu pare va ser director de psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i després va dirigir l’hospital mental de Sant Andreu. A Pedralbes hi tenia la clínica privada, molt a prop de casa. El meu avi patern també era metge, a Mallorca. El meu germà gran és neurofisiòleg i treballa a Los Angeles.
Quins records familiars guarda de la Barcelona de l’època dels seus pares?
El meu pare era un intel·lectual i recordo molt bé les reunions que tenia cada diumenge amb el grup que denominaven “la penya”. Era de Mallorca i va venir a viure a Barcelona; la família es va establir a Pedralbes, on tenia la clínica. Em va saber donar llibertat per al meu desenvolupament personal; això ho apreciaré sempre. Pel que fa a la meva mare, em va injectar una forta inquietud social.
A banda de la tradició familiar, quan decideix que la seva carrera professional estarà dedicada a la medicina?
Vaig estudiar batxillerat als Jesuïtes de Barcelona i després volia estudiar agricultura, perquè sempre m’han agradat molt la naturalesa i la investigació del terreny. Però en aquells temps no hi havia estudis universitaris d’agricultura a Barcelona i era difícil moure’s de l’ambient familiar. Finalment em vaig decidir per la medicina, influenciat també pel professor Pere Farreras i Valentí, un dels metges de més força del país i també en l’àmbit internacional.
El seu germà gran va escollir la mateixa especialitat mèdica del pare. Vostè per què es va decidir per la cardiologia?
El primer motiu és que el doctor Farreras va tenir un infart, em sembla que quan tenia 42 anys. Ell, que era el meu tutor o mentor, em va dir que la cardiologia era un camp de la ciència que no dominava com els altres i que jo m’hi podia dedicar. Aquest consell va ser absolutament transcendental per a la meva carrera.
Com recorda la Barcelona dels anys seixanta, quan vostè estudiava medicina a la Universitat de Barcelona, en aquells temps més coneguda com la Universitat Central?
L’aspecte més positiu que recordo és la relació intel·lectual amb alguns companys, com el filòsof Eugenio Trías Sagnier, l’arquitecte Manuel de Solà-Morales o Agustí Arana. Fèiem reunions com les que tenia el meu pare amb la seva penya.
I del seu breu pas per l’Hospital Clínic, en la seva última fase de formació a Catalunya?
Hi havia alguns catedràtics molt bons, tres o quatre… Però altres es limitaven a treballar amb apunts. Jo preferia estudiar amb llibres, per exemple, de llengua anglesa, i veia els apunts com un recurs molt poc ambiciós intel·lectualment. Vaig tenir alguns catedràtics que no sabien motivar els seus alumnes. Aquesta va ser una de les raons que sortís d’Espanya; buscava alguna cosa que em motivés. El doctor Farreras em va ajudar a anar al Regne Unit, on es feia una medicina més senzilla, menys tècnica. De tornada em vaig fixar l’objectiu dels Estats Units, i m’hi vaig quedar…
Va ser difícil l’arribada als Estats Units?
M’ho van fer molt fàcil. Em van escriure unes bones cartes de recomanació des del Regne Unit i em van acceptar a la Clínica Mayo. Vaig haver de començar de zero, però va valer la pena.
Què hi ha –o què hi havia– de tan diferent entre la recerca que es fa a Nord-amèrica i la d’altres punts del món, per no dir de l’estat espanyol?
La motivació. Als Estats Units es dóna tot el suport a la persona que treballa, des del primer dia que hi arribes. Això és absolutament fonamental en aquella cultura. D’altra banda, és un país que exigeix molt. Si treballes et donen dos, però després te n’exigeixen quatre i sis…
Quins són els desafiaments actuals en el món de la cardiologia?
El primer dels grans reptes és passar de tractar les malalties a promocionar la salut. La prevenció és una peça clau; els països desenvolupats es gasten milers de milions a tractar malalties que es podrien prevenir. La malaltia cardiovascular és la principal causa de mort al món, ja que prop del 40% de les morts són degudes a aquest tipus de problemes. Som davant d’una epidèmia perquè tenim problemes de sobrepès, de mala alimentació, de tabaquisme, de falta d’exercici físic… Cal fer prevenció, perquè al ritme que anem serà impossible fer front a les despeses que provoca el tractament de la malaltia.
Comentava altres reptes des del punt de vista mèdic…
Cal avançar i relacionar els estudis sobre el cor i el cervell. També estem avançant molt en les tecnologies de la imatge, la genètica i la regeneració tissular. Així mateix, és molt important que sapiguem traslladar els nostres coneixements de forma ràpida als pacients. Finalment, de manera més general, hem de respondre a la nostra responsabilitat social: els metges tenim un compromís amb la societat que no podem oblidar.
Fotos: Pere Virgili
Com que sempre estem reclamant solucions gairebé miraculoses per als problemes de salut, deixi’m que li recordi una de les il·lusions actuals dels profans en la matèria: quan aconseguirem regenerar un cor malmès per un infart fent servir cèl·lules mare?
Molts equips d’arreu del món estan treballant amb cèl·lules mare. Al Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars, a Madrid, portem a terme algunes línies en aquest camp. Segur que tindrem resultats positius, però, tot i que una part de la societat i molts periodistes pregunten constantment per aquest tipus de solucions, vull destacar que la fórmula més efectiva d’avançar la tenim molt més a l’abast: adoptar hàbits de vida més saludables.
Vostè posa un èmfasi especial en l’educació infantil, en els hàbits dels més petits…
Aquest és un element molt important, perquè allò que un nen aprèn als quatre o cinc anys és transcendental per a la seva vida com a adult. Si de petit aprèn a alimentar-se correctament i a tenir cura del seu cos, això perdurarà durant molts anys.
Expliqui’ns com va començar la campanya d’educació d’hàbits saludables per als infants a través de la sèrie de televisió Barri Sèsam.
En una reunió amb experts per parlar del gran problema de l’obesitat als Estats Units vaig mostrar la meva opinió crítica contra la indústria de l’alimentació. A la sortida em va venir a veure un dels responsables de la productora de Barri Sèsam i vam decidir començar a col·laborar. Ara estem treballant en programes d’educació per a la salut amb infants d’arreu del món.
L’experiència s’ha traslladat també a l’estat espanyol?
La Fundació SHE i Sesame Workshop, amb el suport de la Fundació Daniel i Nina Carasso, van arribar a un acord per produir una nova sèrie de televisió de Barri Sèsam a Espanya. L’any passat se’n van emetre 26 episodis de set minuts, adreçats a nens de tres a sis anys, en què són protagonistes la nutrició, l’activitat física, el coneixement del cos i del cor, i el benestar socioemocional. Tot el contingut ha estat elaborat per un equip d’experts, internacionals i locals, per inculcar als més petits hàbits saludables que els beneficiïn al llarg de la seva vida. Es tracta d’una sèrie amb un gran potencial per expandir-se a altres països.
D’aquí va sorgir el projecte de la seva Fundació SHE (Science, Health and Education). O són evolucions diferents?
Tenim molts programes i actuacions paral·leles en temes d’educació sobre salut per a gent de diverses edats, i vam veure la necessitat de concentrar tota aquesta activitat en una fundació que es dediqués a treballar sobre la base de la investigació científica, amb l’objectiu de promoure la salut mitjançant la comunicació i l’educació. La col·laboració amb Barri Sèsam s’emmarca en un dels projectes de la Fundació SHE.
I com funciona l’altre dels grans projectes de la seva fundació, dedicat a la salut integral?
La Fundació privada SHE que presideixo té en marxa el programa SI! [Salut Integral!], que actualment compta amb la participació de més d’11.000 nens i nenes de 61 escoles. L’objectiu és anar més enllà de la prevenció de l’obesitat, tractant la salut integral a partir de quatre components bàsics i interrelacionats: l’adquisició d’hàbits saludables d’alimentació, l’activitat física, el coneixement del funcionament del nostre cos –i el cor en especial–, i la gestió de les emocions i el foment de la responsabilitat social com a factors de protecció davant les addiccions i el consum de substàncies com el tabac o les drogues.
La seva recepta per a la salut cardiovascular és tan fàcil d’enumerar com –per a alguns– difícil de seguir. Ens pot recordar els ingredients bàsics d’aquesta recepta?
Com li comentava, la peça clau és la prevenció. Però, si en general volem saber com aconseguir una vida més saludable, cal destacar tres o quatre coses concretes: fer exercici físic, evitar el sobrepès i l’obesitat, mantenir una pressió arterial adequada i no fumar. Creu que la gent no sap aquestes coses? Doncs ara l’important és aconseguir posar-les en pràctica.
Abans fèiem servir la paraula “recepta”, i cal recordar que vostè ha escrit llibres de divulgació acompanyat d’experts i personalitats de molts altres camps, un d’ells, el prestigiós cuiner Ferran Adrià. Què recorda en especial d’aquesta col·laboració?
Ferran Adrià ha fet aportacions molt destacades a la cuina moderna i els últims anys també ha fet una evolució important per avançar en altres camps, com ara la cuina més saludable i més accessible. La nostra col·laboració en el llibre pot semblar una paradoxa, perquè un investigador com jo parla de cuina i un cuiner com Ferran Adrià s’acosta al món de la recerca. Tots dos compartim la necessitat o l’obligació moral de sortir al carrer i explicar coses importants, com les formes més senzilles d’evitar un infart o els aspectes bàsics de la bona alimentació. El periodista Josep Corbella va aconseguir plasmar-ho en el llibre.
Dirigint centres de recerca a les dues bandes de l’Atlàntic i línies de recerca de primer nivell mundial, com s’ho fa per escriure llibres i fer divulgació de la ciència?
Ho faig com a contribució a la societat que tant m’ha donat. És un gest de responsabilitat. En el cas dels llibres, he escrit en col·laboració amb persones destacades com Ferran Adrià, que ara comentàvem; el psiquiatre Luis Rojas Marcos [Cor i ment], o l’escriptor i economista José Luis Sampedro [La ciència i la vida]. El primer d’aquest tipus de llibres el vaig fer amb la col·laboració del periodista Josep Corbella [La ciència de la salut]. En tots els casos jo destacaria que m’he trobat amb persones molt motivades, molt compromeses amb la societat, encara que de vegades pertanyin a camps distints i tinguin formes de pensar diferents de les meves.
Defensi una mica el seu camp de treball: la societat hauria de donar més reconeixements a la recerca científica i invertir-hi més?
Em sembla evident que la societat no reconeix prou el treball dels investigadors i la importància de la ciència. El nostre futur depèn de coses importants com l’educació i la ciència, i per això és necessari que els ciutadans tinguin una cultura científica més àmplia, que la recerca sigui un tema destacat. En aquest aspecte, els mitjans de comunicació i els periodistes tenen un paper important a fer. Heu de fer saber a la societat que la ciència és el combustible del futur d’un país.
Com veu el futur de la recerca científica a l’estat espanyol en general i a Catalunya en particular?
Amb preocupació. Durant molt de temps s’ha treballat per fer avançar la ciència i ara hi ha reptes i problemes molt importants a superar. De tota manera, estic esperançat que es podrà mantenir la línia positiva. Al Centre Nacional d’Investigacions Cardiovasculars, que és a Madrid però que s’estén a tot Espanya i a l’estranger, estem treballant en molts projectes que suposen avenços importants per a la ciència, i la nostra ambició és poder continuar aquest camí. Catalunya és una de les regions europees on realment hi ha investigadors de gran qualitat i on es fa molt bona recerca científica. Si es fan retallades importants en el pressupost d’investigació científica, estarem posant en perill el futur.
No ha trobat a faltar mai dedicar-se plenament a la medicina a Barcelona?
Tinc una relació molt estreta amb Barcelona. Treballo en molts projectes relacionats amb la recerca i la salut a la ciutat, i estic molt content de poder continuar amb aquesta feina.
Premi Nacional de Cultura 2012
El doctor Valentí Fuster ha estat guardonat a Catalunya amb el Premi Nacional de Cultura de 2012, dins l’apartat de Pensament i Cultura Científica, per “les seves aportacions a la biomedicina en el camp cardiovascular i la seva incansable lluita per la conscienciació social per a la millora de la salut mitjançant la prevenció de les malalties del cos”, segons el jurat de la distinció, atorgada pel Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA).
Nascut a Barcelona el 20 de gener de 1943, Fuster és doctor en medicina per la Universitat de Barcelona i honoris causa en una trentena d’universitats d’arreu del món. Va iniciar la carrera de cardiòleg a Edimburg (Regne Unit) i el 1972 es va establir als Estats Units. Va ser professor de medicina i malalties cardiovasculars a l’Escola Mèdica Mayo de Minnesota i a l’Escola de Medicina de l’Hospital Mount Sinai de Nova York, i des del 1991 fins al 1994, catedràtic de Medicina a l’Escola Mèdica de Harvard, de Boston.
Autor de gairebé un miler d’articles científics i de dos dels llibres de més prestigi internacional dedicats a la cardiologia clínica i de recerca, el seu treball ha tingut un gran impacte en la millora del tractament de pacients amb malalties cardíaques. Les seves investigacions sobre l’origen dels accidents cardiovasculars li van valer els premis més importants de les quatre grans organitzacions de cardiologia del món, incloent-hi el Premi d’Investigació 2012 de la Societat Americana del Cor (AHA). L’any 1996 va rebre el Premi Príncep d’Astúries d’Investigació. J.E.