Des de la xarxa estratègica Metropolis Women, presidida per la regidoria barcelonina de Feminismes i LGTBI, es treballa per incorporar la visió de gènere a l’Associació Mundial de les Grans Metròpolis, que aplega 138 ciutats.
Les polítiques urbanes han de tenir en compte les diferents formes de mobilitat, que varien en funció del cicle de vida i dels rols de gènere dins l’estructura social. A la imatge, ascensor d’accés a l’estació del metro de la Sagrera.
Foto: Arianna Giménez
L’Associació Mundial de les Grans Metròpolis, coneguda amb el nom de Metropolis, és un espai de lobby integrat per 138 ciutats que reivindica el paper central de les ciutats a escala internacional i permet l’intercanvi de coneixements i de bones pràctiques urbanístiques. Ada Colau és una de les copresidentes de Metropolis, la secretaria general de la qual es troba a Barcelona. L’organització té una xarxa estratègica, Metropolis Women, que treballa per incorporar la visió de gènere a l’associació. La presidència d’aquesta xarxa recau en Barcelona, i des de fa un any l’assumeix Laura Pérez Castaño, regidora de Feminismes i LGTBI.
S’inicia així una nova etapa on Metropolis Women es concep com un instrument per incorporar la perspectiva de gènere, amb la missió de construir unes ciutats més humanes que situïn la vida quotidiana al centre de les polítiques urbanes. “L’objectiu principal és dotar Metropolis de visió de gènere”, explica Sílvia Llorente, cap de projectes de la iniciativa. Metropolis Women no es concep només com una secció concreta de l’associació, sinó com una línia estratègica transversal. Aquest enfocament segueix la dinàmica de l’Ajuntament d’impregnar de visió de gènere totes les polítiques.
Metropolis, mitjançant Metropolis Women, treballa per atorgar el dret a la ciutat a totes les persones, com deia el filòsof Henri Lefebvre, perquè s’apropiïn i participin de l’entorn urbà. “Quan es parla d’urbanisme tot es planteja com si fos neutre i no ho és. Les ciutats són els espais físics de la nostra societat, on, per tant, també es reprodueixen rols i desigualtats”, afirma Llorente.
Les ciutats representades a Metropolis es divideixen en cinc regions: Europa, Àsia-Pacífic, Àfrica, Amèrica del Nord i Amèrica del Sud. Cal tenir en compte que s’hi reuneixen territoris com Mashhad (Iran), Seül (Corea del Sud), Bogotà (Colòmbia) o Mont-real (Canadà), d’on és el president de l’associació, Denis Coderre.
No totes les urbs treballen en la mateixa línia ni prioritzen incorporar la perspectiva de gènere a les polítiques urbanes. Dins de Metropolis, només el 18 % del total de representants de les ciutats membres són dones. Per revertir aquestes i altres discriminacions, l’octubre del 2016, sota la nova presidència de Barcelona, es van aprovar a Bogotà les noves línies estratègiques de l’associació. Es pretén, en primer lloc, dotar totes les seves estructures d’una visió de gènere i definir una nova agenda política que inclogui aquesta perspectiva. En segon lloc, identificar i compartir les bones experiències que duen a terme les ciutats membres i crear sinergies que generin nous coneixements. Finalment, posicionar Metropolis com un referent internacional de polítiques urbanes amb visió de gènere.
En l’àmbit intern, Metropolis ja ha aconseguit canvis que han repercutit en tota l’organització, com ara l’atorgament a Metropolis Women de veu i vot al consell d’administració, màxim òrgan de presa de decisions. Seguint l’aposta per una ciutat diversa, cuidadora i sostenible planificada per facilitar la vida quotidiana de les persones, la xarxa de dones ha elaborat una agenda política amb dues línies temàtiques: la mobilitat sostenible i la seguretat a l’espai públic.
Quant a la primera, Sílvia Llorente argumenta que hi ha polítiques urbanes que no tenen en compte altres formes de mobilitat –com ara la de les dones–; una mobilitat que varia en funció del cicle de vida i els rols de gènere en l’estructura social. És per això que és imprescindible analitzar quins són els motius que originen els desplaçaments, les seves característiques i el seu espai temporal. “El transport públic ha de respondre a la diversitat de necessitats; l’absència de resposta repercuteix sobre el dret a la ciutat de les dones”, expressa Llorente.
En referència a la seguretat a l’espai públic, fins ara s’ha emmarcat en un model patriarcal que s’associa amb la criminalitat: si no hi ha violència, hi ha seguretat. La cap de projectes de Metropolis Women afirma que es requereix un canvi conceptual, perquè s’ha constatat que la percepció de la seguretat és una construcció fonamentada en les posicions que ocupen dones i homes en l’estructura de poder i els rols tradicionals respectius a l’espai públic. “Hem de llegir la ciutat amb uns altres ulls i vetllar per la seguretat de totes”, reflexiona Llorente.
Per aconseguir-ho, la presidència de Metropolis Women, juntament amb ciutats com Seül, Quito i Brussel·les, ha presentat una proposta a la convocatòria internacional Pilot Project de Metropolis. L’objectiu és crear una auditoria de gènere que guiï els diferents governs de les ciutats membres en la implementació de polítiques públiques per combatre la violència sexual en l’espai urbà.
Un model internacional
“Dins de Metropolis, Barcelona es concep com una ciutat feminista, pionera i referent en les polítiques de gènere”, declara Sílvia Llorente. La ciutat rep moltes peticions de participació en tot tipus de seminaris i congressos. “No anem només allà on el discurs és similar al nostre, sinó també on podem obrir escletxes i incorporar la visió de gènere”, afegeix. Barcelona fa polítiques de canvi, però encara pot fixar-se en altres metròpolis. En termes de caràcter tècnic, com ara els pressupostos amb visió de gènere, el referent és Brussel·les. Pel que fa a dinàmiques participatives, la mirada es mou fins a les ciutats de les dues Amèriques. D’allà destaquen el treball comunitari de les associacions feministes i de dones i les polítiques dels governs per combatre la violència sexual en l’espai públic, precisament perquè són ciutats amb taxes elevades d’inseguretat.
La presidència de Metropolis Women remarca la necessitat de pensar ciutats que responguin a la diversitat de funcions, usos i activitats sostenibles en un mateix espai per garantir, com diria Jane Jacobs, una “dansa urbana” constant, on una multiplicitat de persones donin vida als nostres carrers i els facin actius i segurs. I és que, com resumeix Llorente, “la perspectiva de gènere és l’instrument principal per construir unes metròpolis on el dret a la ciutat sigui democràtic i, per tant, és important que estigui present a l’ADN de Metropolis”.
Pas de vianants a la Meridiana.
Foto: Arianna Giménez
Vuit missatges clau per a la mobilitat inclusiva
1.Construir un model de ciutat cocreada, inclusiva i sostenible dins de la qual s’entengui el dret a la ciutat com un dret democràtic fonamental. Al centre hi ha d’haver el concepte de “cura”, és a dir, les activitats reproductives de la societat que sovint es tradueixen en tasques domèstiques i que impliquen cuidar dels altres.
2.Tenir un model de governabilitat amb perspectiva de gènere, en què les dones participin en el disseny i la implantació de les polítiques de mobilitat. Ha de ser metropolità, multinivell, intersectorial i coproductiu.
3.Incorporar els usos personals, socials i familiars als valors d’ús de la ciutat, que han de ser plurals i s’han de basar en les necessitats de la vida quotidiana.
4.Promoure una mobilitat urbana democràtica que sigui accessible físicament, econòmicament i socialment, perquè s’adapti a tota la ciutadania i afavoreixi l’autonomia de les persones.
5.Partir del concepte de ciutat compacta i mixta, que privilegiï l’ús d’un transport públic sostenible basat en la proximitat, l’adaptació d’horaris i freqüències i la connexió entre ciutats i àrees periurbanes i rurals, i que protegeixi la salut pública de la ciutadania.
6.Reconèixer que homes i dones perceben i viuen de forma diferent la seva seguretat, que és un dret fonamental. Tenint en compte això, vetllar per la seguretat física i psicològica de tothom, parant atenció en indicadors que vagin més enllà dels conceptes de conflicte, criminalitat o absència de seguretat.
7.Utilitzar estratègies d’interseccionalitat a l’hora de formular polítiques inclusives de mobilitat urbanes, que haurien d’incorporar tot tipus de categories socials: classe, edat, origen i orientació sexual, diversitat funcional, etc.
8.Afavorir la creació de noves maneres de desplaçar-se respectuoses amb el medi ambient i amb la preeminència del transport públic.