A Barcelona hi ha una xarxa associativa molt forta que ha reaccionat davant les grans crisis internacionals. Tot això ve d’antic. La societat civil és l’avantguarda, la que empeny les administracions i la que ha generat iniciatives per a Grècia, Bòsnia, Colòmbia, el Sàhara o el Líban.
La manifestació que es va fer a Barcelona a favor dels refugiats el 19 de juny passat, sota el lema “Obriu fronteres, volem acollir”.
Foto: Pere Virgili
Cécile Barbeito fa tretze anys que treballa a l’Escola de Cultura de Pau, entitat fundada l’any 1999 per Vicenç Fisas, el seu director fins avui, i adscrita a la Universitat Autònoma de Barcelona. La pau, recorda Barbeito, és un element arrelat a la cultura catalana, ja des de la Pau i Treva de Déu del segle xi, un moviment social liderat per l’Església i els pagesos per fer front a la violència dels nobles. La societat civil catalana fa temps que exerceix la pau a través d’aquesta democràcia més profunda.
Un dels projectes més destacats de l’escola i sobretot del seu fundador ha consistit a participar de manera discreta en una reflexió sobre com es podien desmobilitzar les guerrilles a Colòmbia. Això implicava conèixer gent a dins i entendre la seva manera de pensar per fer propostes raonables. Amb aquest objectiu van aixoplugar quatre exguerrillers a través d’un programa estatal de protecció a persones amenaçades. Des de l’inici, efectivament, l’escola ha estat implicada amb Colòmbia i ha ofert beques a persones de moviments socials colombians perquè puguin aplicar els coneixements i generar un intercanvi d’informació i de sensibilització; és d’aquí d’on va néixer la Taula Catalana per Colòmbia.
L’Escola de Cultura de Pau ha desenvolupat molta feina sobre els grans problemes relacionats amb la pau i els conflictes: les guerres, els refugiats, el comerç d’armes… Ha publicat una gran quantitat de materials didàctics, com el llibre 122 accions fàcils (i difícils) per a la pau, o els que acaben d’enllestir per al projecte Audiència Pública, on adolescents barcelonins reflexionen sobre un tema i fan propostes a l’Ajuntament de com tractar-lo millor. Els refugiats seran els protagonistes de la vintena edició, una àrea que coneix bé Cécile Barbeito. Segons explica, ara n’hi ha seixanta-tres milions al món, quan fa cinc anys n’eren quaranta milions. Dels deu primers països que n’acullen no n’hi ha cap d’europeu: Turquia encapçala la llista amb dos milions i mig. Pel que fa al nombre de desplaçats interns, només n’hi ha un d’europeu en la llista dels deu que més en tenen: Ucraïna, amb 800.000 persones desplaçades i 175.000 sol·licituds d’asil a Europa.
La gestió dels refugiats
Formada per 737 persones, la ucraïnesa és la comunitat de refugiats més gran que acull Barcelona. Ho explica Gloria Redón, coordinadora del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER), un organisme de l’Ajuntament de Barcelona –en la gestió del qual participen diverses entitats– que es va crear el 1989 per atendre, inicialment, les persones que fugien de les dictadures llatinoamericanes. Ressalta el fet que la competència d’atenció als refugiats és exclusiva de l’Estat, que la gestiona a través d’ONG.
El SAIER és important perquè dóna confiança. Les persones que arriben han hagut de pagar diners a màfies, han fet un trajecte molt llarg i, per tant, tenen molta por de veure’s deportades. A més, el procés per sol·licitar l’asil és molt complex i pot trigar fins a dos anys. Hi ha peticions de naturals de més de cinquanta països com el Pakistan, Veneçuela, l’Afganistan o Hondures, i també donen cobertura als immigrants regulars quan es deneguen les sol·licituds. Per a alguns col·lectius, els manters haurien de rebre ajuda, ja que molts d’ells arriben de l’Àfrica, el continent amb més guerres i refugiats del món (el Congo, Eritrea, el Sudan…). Tot i així, els ajuntaments tenen un paper important en aquesta crisi i s’està impulsant una xarxa local de la qual ja hi ha cinc famílies que es beneficien.
Amb veu a Europa
Ignasi Calbó, director del Pla Ciutat Refugi, explica que es vol anar més enllà del pla d’acollida temporal. De moment troben força complicacions en la gestió dels recursos i de la informació per part de l’Estat, però tot i això Barcelona s’ha fet un espai de representativitat a escala internacional i actualment forma part de la taula de treball sobre els refugiats de la Comissió Europea.
Així mateix és una interlocutora de prestigi als fòrums internacionals; és l’única ciutat no capital d’estat que manté intercanvis i debats amb els alcaldes de Berlín, Hèlsinki, Atenes i Amsterdam, amb els representants dels governs d’Itàlia, Grècia i Portugal i amb la societat civil i diversos organismes d’Europa.
Calbó reconeix la dificultat d’acollir refugiats; cal un know-how que els estats no tenen, com el mateix Estat espanyol, que fa competir les ONG pels recursos i es reserva el dret d’actuar com vulgui sense tenir-ne la capacitat.
Barcelona també forma part d’Eurocities, una xarxa de ciutats europees. Per al director del Pla Ciutat Refugi, el paper del municipalisme és clau perquè ens trobem davant d’una crisi urbana; són les ciutats les que tenen la gent que dorm als carrers i, per tant, també cal oferir solucions des dels ajuntaments.
Òscar Camps, director de Proactiva Open Arms, va decidir comprar dos bitllets a Lesbos i posar-se a salvar vides. Quan hi va arribar només hi havia fotoperiodistes i voluntaris. Tots tenien la mateixa determinació. Era el setembre del 2015 i cada dia arribaven milers de refugiats a les platges; una situació d’autèntica emergència humanitària. Quan escrivíem aquestes línies, Camps era a bord de l’Astral, al canal de Sicília, un enclavament massificat al qual havien entrat 70.000 persones des de l’1 de gener, segons l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR). Li sentim la veu a la ràdio pública: els que arriben per mar fugen de la violència i la guerra de Nigèria, Eritrea, Gàmbia, Costa d’Ivori…
La societat civil, a l’avantguarda
Aquesta crisi humanitària, la més gran d’Europa d’ençà de la Segona Guerra Mundial, és una de les primeres gestionades íntegrament per la societat civil. Allà on els governs no han volgut actuar, hi ha arribat la consciència individual, que es multiplica i multiplica.
Els anys noranta, amb la campanya “Sarajevo depèn de tu”, Barcelona va acollir més de dues mil persones que escapaven de la guerra dels Balcans, una idea sorgida des de baix, quan Pasqual Maragall era alcalde. En plens Jocs Olímpics es va demanar una treva al setge de Sarajevo i Barcelona va donar una resposta solidària. Una de les persones que ho van viure de primera mà va ser Manel Vila, l’actual director general de Cooperació al Desenvolupament i aleshores gerent del Districte 11, districte creat per l’Ajuntament per acollir simbòlicament la capital de Bòsnia-Herzegovina i, sobretot, per canalitzar-hi amb més facilitat l’ajuda solidària.
Amb més de vint anys d’experiència en el món de la cooperació, Vila recorda una frase de George Bush a Camp David, arran de les manifestacions massives contra la invasió de l’Iraq: “Què hi passa, a Barcelona, amb l’Iraq?”
A la nostra ciutat, en efecte, hi ha una xarxa associativa molt forta que ha reaccionat davant les grans crisis internacionals. No ens ha d’estranyar que Catalunya disposi d’una llei del foment de la pau o d’un Institut Internacional de la Pau. Tot això ve d’antic. La societat civil és l’avantguarda, la que empeny les administracions i la que ha engegat iniciatives d’actuació a Grècia, Bòsnia, Colòmbia, el Sàhara o el Líban. En aquest últim país el govern coordina amb l’Ajuntament un pla d’acció entre les entitats catalanes que hi ha allà i el Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides (PNUD) per gestionar millor l’atenció als refugiats –un milió i mig.
Són accions, en definitiva, que tenen a veure amb aquesta cultura de la pau forjada durant segles i que situen Barcelona com a referent mundial en aquest àmbit.