Sis reflexions sobre la crisi i el futur de l’emprenedor

Seth Godin ha inspirat amb els seus llibres i des del seu bloc milers d’emprenedors d’arreu del món. És el fundador de Squidoo.com, un dels cent llocs web més visitats dels Estats Units. Godin ha sabut definir com ningú els nous models de negoci i de socialització que s’estableixen en la nova “economia de la connexió” arran de l’emergència de les xarxes socials i les tecnologies de la informació, i ho ha sabut comunicar en llibres i conferències, en tallers i en blocs que han tingut una influència global. Agraïm a Seth Godin que ens hagi permès reproduir aquí sis reflexions sobre el futur de l’emprenedor.

© Juliet Pomés

1. La crisi perpètua (i la revolució que s’està gestant)

De fet, hi ha dues crisis. La primera és una crisi cíclica, la que inevitablement arriba i, després, inevitablement s’acaba. Hi ha molts elements que demostren que si es prenen mesures se’n pot escurçar la durada, però també n’hi ha que indiquen que una intervenció exagerada no val la pena o, fins i tot, és perjudicial. L’altra crisi, en canvi, la de la pèrdua de “bons llocs de treball en el sector industrial” i l’atur sistèmic, aquesta crisi em sembla que és per sempre.

Què ens fa pensar que en algun moment tornaran els llocs de treball amb un bon sou per fer tasques que es poden sistematitzar, que es poden detallar en un manual i/o que es poden exportar? Internet ha eradicat les ineficiències de molts sistemes; a més, la capacitat de traslladar les feines d’un lloc a l’altre, de coordinar les activitats i de digitalitzar la informació, en conjunt, suposa que s’elimini un gran ventall dels llocs de treball que va crear l’era industrial.

S’està disputant una carrera a la baixa, una carrera en què les comunitats lluiten per eliminar les regles laborals i mediambientals per tal de convertir se en el proveïdor més barat del món. El problema que suposa una carrera d’aquest tipus és que qui la disputa la pot arribar a guanyar…

Les fàbriques eren el centre de l’era industrial. Edificis on els obrers s’aplegaven per produir de manera eficient cotxes, ceràmica, pòlisses d’assegurances i trasplantaments d’òrgans –activitats basades en la centralització del treball–, llocs on les ineficiències locals es compensaven amb els beneficis que suposaven la producció en massa i les peces intercanviables. Si l’obra de mà local resultava més cara a l’industrial, l’havia de pagar, perquè, quina alternativa li quedava?

Ara ja no. Si un procés es pot sistematitzar, se sistematitzarà. Si l’intermediari aclaparat pot trobar un proveïdor més barat, l’utilitzarà. Si el consumidor independent es pot estalviar un cèntim clicant aquí o allà, això és el que farà.

Era la ineficiència que generava la geografia el que permetia que els treballadors locals guanyessin més bons sous, i també era la ineficiència de la comunicació imperfecta el que permetia que les companyies cobressin preus més elevats.

L’era industrial, la que va començar amb la revolució industrial, s’està esvaint. Ja no és el motor de creixement de l’economia i sembla absurd imaginar-se que en el futur sigui possible rebre un bon sou per un treball substituïble.

Aquest fet suposa una discontinuïtat important, una decepció que canvia la vida de les persones treballadores que esperen una estabilitat que probablement no aconseguiran. És una crisi, una crisi de cent anys de creixement del sistema industrial.

No sóc pessimista, però, perquè la nova revolució, la revolució de la connexió, crea tot un seguit de nous sistemes de producció i noves oportunitats. Però no per al treball repetitiu en una fàbrica, ni tampoc per a la mena d’àmbit que avalua la consultora nord-americana ADP. Gran part de la riquesa generada per aquesta revolució no es veu com una feina, almenys no com una feina a temps complet.

Tothom és l’amo d’una fàbrica

Des del moment en què tothom té un ordinador i una connexió amb el món, tothom és l’amo d’una fàbrica. En comptes d’aplegar-nos físicament en un mateix lloc, tenim la capacitat d’aplegar-nos virtualment, per cridar l’atenció, per connectar mà d’obra i recursos, per oferir valor.

Estressant? I tant. Ningú no s’ha format per fer això, per saber com s’inicien, com es visualitzen, com es resolen problemes interessants i com després s’aplica la solució. Hi ha gent que veu el nou treball com una amalgama de petits projectes, com una mala imitació d’una feina de veritat. D’altres s’adonen que es tracta d’una plataforma per a certes habilitats, un escenari amb més igualtat de condicions en què posseir una fàbrica no és un dret de naixement per a una petita minoria sinó una cosa que centenars de milions de persones tenen l’oportunitat d’aconseguir.

Així mateix, els engranatges es desplacen. En una banda se situen les expectatives rebaixades i molta gent treballant en llocs de poca volada. A l’altra s’enceta una carrera cap al cim en què les persones que esperen que els donin ordres comencen a donar-les.

El futur s’assembla bastant més al màrqueting –és improvisat, es basa en la innovació i la inspiració, i implica connexions entre les persones– i bastant menys a la feina en una fàbrica, en què tothom fa el mateix que va fer ahir, però més de pressa i per menys diners. Això significa que potser caldrà que canviem les expectatives que tenim, que canviem la nostra formació i que canviem la manera com ens relacionem amb el futur. Sigui com sigui, això és millor que no pas lluitar per un statu quo que ja no existeix. La bona notícia és evident: després de qualsevol crisi perpètua ve un llarg període de creixement a partir del proper canvi…

La creació de llocs de treball és un fals ídol. El futur es basa en oportunitats i recursos i habilitats i tot un seguit de col·laboracions i projectes sempre canviants. I, de passada, canviarà l’estructura de la societat. Ningú no diu que el canvi ens hagi d’agradar, però com abans ens n’adonem i treballem per convertir-nos en una peça clau insubstituïble, abans s’esvairà el dolor, mentre comencem a treballar en allò que s’ha de fer (i que ara es pot fer).

Aquesta revolució és, com a mínim, tan important com la darrera, i la darrera ho va canviar tot.

© Juliet Pomés

2. Primer, connectar-se

En l’economia de la connexió, hi ha una línia que separa dues classes de projectes: els que tenen com a objectiu crear connexions i els que no.

Internet és una màquina de connexions. Pràcticament tots els projectes web que han tingut èxit (eBay, Facebook, els xats, el correu electrònic, els fòrums, etc.) tenen com a objectiu crear connexions entre els éssers humans que eren difícils o impossibles d’establir abans de la xarxa.

Quan algú vulgui explicar el seu negoci o el seu projecte sense ànim de lucre o el seu projecte d’obres públiques, primer haurà d’explicar com ens ajudarà a connectar-nos. La resta vindrà sola.

3. Confiança sense coratge

Mssa persones amb un màster en direcció d’empreses arriben al mercat laboral amb molta seguretat, entusiasme i confiança. El problema és que els falta coratge.

Tenir coratge significa tenir predisposició a perdre. Predisposició que demostri que ens hem equivocat o predisposició a fracassar.

A la universitat ningú no els ha ensenyat què és el coratge. Tants diners en joc, tant centrar-se en els números i a escalar posicions, i a ningú no se li acut mai de parlar sobre el valor del fracàs, sobre el risc intel·ligent, sobre fer un salt quan no hi ha garanties que sortirà bé.

És fàcil tenir confiança en un mateix quan tot està alineat, quan el moment és perfecte. Però no és gaire útil.

4. Por, escassetat i valor

Allò que ens fa por probablement també fa por als altres, i quan ho eludim, estem    fent el mateix que també estan fent els altres.

I és per això que hi ha una escassetat de la feina que estem eludint, sigui quina sigui.

I, és clar, l’escassetat sovint crea valor.

La drecera és simple: si us fa por alguna cosa, si us fa por arriscar-vos, si us fa por crear una connexió o assumir una promesa, aquesta és la pista que indica que esteu en el camí correcte. Endavant, feu-ho.

© Juliet Pomés

5. Abans de recaptar diners (actius i despeses)

Avui en dia hi ha més maneres que mai de recaptar diners per al vostre negoci, el vostre projecte o la vostra organització. Hi ha més àngels inversors, més llocs web, més inversors de capital de risc… És cert que, en gran mesura, la banca local ha renunciat a aquesta responsabilitat, però la xarxa continua recordant-nos les alternatives de què disposem.

Aquest és l’element clau que heu d’entendre abans de demanar diners als pares, als amics o als inversors de capital de risc locals:

Hi ha una gran diferència entre gastar diners en despeses i gastar diners per aconseguir un actiu.

En un pícnic, el gel és una despesa. Quan es desfà, desapareix. La factura de la llum o la del lloguer són despeses associades a un negoci i gairebé mai, o mai, no hauríeu de demanar diners per pagar-les.

Els actius, en canvi, són elements que mantenen el valor o el fan créixer, que es poden fer servir una vegada rere l’altra i que, en darrer terme, valen més que el que costen.

Un títol universitari d’una bona institució és un actiu. També ho és una llista de deu mil persones que, un cop a la setmana, volen saber per correu electrònic què teniu per explicar. També ho és la reputació (que algunes persones anomenen marca).

Per als emprenedors, doncs, la lògica és clara: val la pena tenir en compte qualsevol oportunitat d’aconseguir un actiu que generi beneficis a llarg termini i fins i tot val pena demanar diners per obtenir-lo.

Però si el vostre negoci requereix que demaneu diners només per pagar les despeses, per mantenir-vos en una situació d’equilibri, aleshores esteu condemnats al fracàs. Tret que aquestes despeses permetin, d’una manera evident, obtenir un actiu més important en el futur, us penedireu d’haver fet la inversió, perquè no és una inversió, és un malbaratament de diners.

La segona cosa que cal tenir en compte és aquesta: probablement cal que torneu els diners. No demaneu diners per pagar un actiu tret que veieu clara la manera de tornar-los. Això potser implica vendre l’actiu més endavant (que és el que els inversors de capital de risc fan gairebé sempre) o potser implica posar en marxa un projecte en què l’actiu és tan rendible que podeu tornar els diners directament (i per això val la pena demanar diners per anar a la facultat de Medicina de la Universitat de Harvard).

El fet de vendre un percentatge de la vostra companyia (que és el que solen demanar la majoria d’inversors) implica, bàsicament, encetar el camí de vendre-la tota per tal de pagar els inversors. No dic que sigui una mala decisió, només assegureu-vos que inicieu aquesta via amb els cinc sentits.

Quan tingueu dubtes, recapteu diners dels clients venent-los allò que realment necessiten: el vostre producte.

6. Les entitats sense ànim de lucre han d’innovar per força

Les entitats sense ànim de lucre més importants i més ben finançades tenen l’obligació de ser líders en innovació, però de vegades dubten a l’hora de fer-ho.

Una raó: “Estem fent una feina important. Els nostres finançadors esperen que actuem de manera raonable, prudent i eficaç, perquè la feina que fem és massa important per arriscar-nos a fracassar.”

Una alternativa: “Estem fent una feina important. Els nostres finançadors esperen que actuem de manera audaç, atrevida i valenta, perquè la feina que fem és massa important per actuar sense arriscar-nos.”

El problema de la majoria d’entitats sense ànim de lucre que es dediquen a una causa o a l’assistència social és que no han esbrinat com resoldre la qüestió en què treballen (encara). Sí, sovint ofereixen ajuda eficaç, o un pal·liatiu. Però no, la majoria no tenen un mètode per arribar a l’arrel del problema i crear un canvi permanent. Això és així perquè és difícil (molt difícil) resoldre aquests problemes.

El que caracteritza aquestes entitats és que ningú no n’espera un xec a canvi, o un dividend trimestral. Esperen un mètode nou i perspicaç que permeti resoldre el problema una vegada per totes.

Endavant, fracasseu. I després torneu a fracassar. El fracàs entre les entitats sense ànim de lucre és massa poc habitual, cosa que significa que la innovació de les entitats sense ànim de lucre també és massa poc habitual. Els innovadors saben que la seva feina és fracassar, una vegada rere l’altra, fins al dia que no fracassen.

Seth Godin

Teòric del màrqueting

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *