Les polítiques neoliberals han transformat els tradicionals espais urbans de sociabilitat, que han passat a estar intervinguts pel mercantilisme. La gentrificació, lluny de ser un fenomen neutre, és un procés definit en termes de conflicte.
Dues Barcelones sobreposades: al fons, Diagonal Mar, construïda els últims anys del segle XX juntament amb altres àrees de desenvolupament urbanístic i económic com el veí districte tecnológic 22@, i al davant la ciutat de la primera meitat del mateix segle.
Foto: Vicente Zambrano
En el capítol anomenat “Fizbo” de la sèrie nordamericana de televisió Modern family –un retrat dels rols familiars en la societat dels Estats Units, maquillat de progre, però molt subjecte a l’ordre–, el personatge de Phil Dunphy (pare de família nuclear, agent immobiliari) diu mirant a càmera i derrocant així la quarta paret: “Soc valent. Muntanyes russes? M’encanten. Pel·lis de por? He vist Els caçafantasmes unes set vegades. Condueixo regularment per barris que acaben de ser gentrificats. Així que no, no tinc por gairebé de res.” Més enllà del component de comèdia evident en les seves paraules, la referència al mot “gentrificació” resulta ideològicament significant. Dunphy no té por de conduir (de passejar, ni en parla, sinó de conduir, sense abaixar les finestretes del seu SUV) per una zona encara estigmatitzada, que només “acaba de ser gentrificada” (aburgesada, segons la traducció en subtítols que oferia per al capítol la cadena Neox) i, per tant, s’entén que salvada, revitalitzada, regenerada.
Procedent de l’arrel gentry (la petita noblesa britànica), la primera a fer servir el terme va ser la sociòloga Ruth Glass, el 1964. Ho va fer per referir-se a l’arribada de llars de classe mitjana, moltes retornades dels suburbis, als barris cèntrics i obrers de Londres. La gentrificació és, doncs, un procés mitjançant el qual un barri canvia la població que l’habita i l’utilitza per un altre grup social que l’habitarà i l’utilitzarà, amb una capacitat adquisitiva més gran, cosa que comportarà un canvi en l’aspecte formal i en els negocis que sustenten el mateix barri. Ara bé, aquesta definició sona molt neutra i la gentrificació, lluny de ser un fenomen neutre, és més aviat un procés definit en termes de classe i, per tant, de conflicte. José Mansilla, antropòleg i membre de l’Observatori Antropològic del Conflicte Urbà (OACU), afirma: “Hi ha una intencionalitat de vegades per acció i de vegades per omissió en el fet que els barris canviïn, i que ho facin per atraure grups socials cada vegada amb més elevada capacitat adquisitiva”.
Per als interessos de Phil Dunphy, la gentrificació produeix efectes positius. En té també per als grans inversors, que guanyen importants quantitats de diners i, fins i tot, per als nous veïns, que obtenen beneficis de distinció identitària, tal com argumenten els autors de l’assaig First we take Manhattan. La destrucción creativa de las ciudades (ed. Catarata, 2016). Utilitzo una citació que els mateixos autors (Daniel Sorando i Álvaro Arduna) esmenten: “La residència s’ha convertit en un identificador crucial, possiblement el crucial, de qui ets” (Savage et al., 2005: 207). T’agradaria viure a Gràcia o en el pròsper Sant Antoni? Normal, és cool. Ets cool?
Tanmateix, els processos de gentrificació sí que resulten força costosos per als veïns tradicionals. En el millor dels casos es quedaran al barri, però assumint contractes d’arrendament més cars: del 2013 al 2017, el preu mitjà del lloguer a Barcelona ha pujat un 27 %, i en alguns barris, més d’un 60 %. Si no s’hi poden quedar, marxaran en silenci; és el que la portaveu del Sindicat de Llogaters, Irene Sabaté, anomena “desnonaments invisibles”. Molts han marxat a la perifèria, però aquí també s’han disparat els preus: “Aquesta problemàtica ja és, de fet, metropolitana, i afecta municipis com l’Hospitalet de Llobregat.” La proximitat a l’estadi del FC Barcelona i l’arribada de la L9 del metro han provocat que alguna de les revistes que es dediquen a assenyalar què està de moda hagi rebatejat el popular barri hospitalenc de Collblanc com a Coolblanc.
A First we take Manhattan. La destrucción creativa de las ciudades la gentrificació –un procés de destrucció creativa– es desgrana en quatre fases: abandonament, estigmatització, regeneració i mercantilització, i hi llegim: “Una intervenció urbana que acostuma a anar acompanyada d’una guerra de baixa intensitat contra els pobres.”
Per seguir aquestes quatre fases, posem l’exemple del Barri Xino/Raval. L’abandonament comença quan un barri històric com aquest pateix un deteriorament progressiu perquè les administracions no hi dediquen el manteniment ni els serveis suficients. Part dels residents desisteixen i se’n van a altres barris no tan barats, però que potser ofereixen més comoditats. A l’abandonament el segueixen l’estigma, l’abominació de la underclass, la denúncia de guetos i la culpabilització de la pobresa. Els habitatges buits els ocupen grups socials amb molt pocs recursos, que, si bé no disposen de rendes, sí que protagonitzen i capitalitzen lluites urbanes en demanda de millors condicions de vida.
És aleshores, quan els preus toquen fons, que s’ha de comprar barat. Aquelles cases que encara queden buides des de l’època de l’abandonament comencen a ser repoblades per grups socials amb rendes més altes. Comença la regeneració. Aquesta inversió urbanística (que sovint ha estat pública) no es destina a rehabilitar les finques més deteriorades per millorar el nivell de vida dels seus habitants (un ascensor en una finca de 1900 hauria ajudat les persones, sovint dones, ancianes i dependents, les més afectades per la gentrificació), sinó que els diners es destinen a obrir la rambla del Raval (canviar el nom al barri va molt bé), o a portar-hi la Filmoteca, o a rentar la cara al teixit comercial obrint botigues de cupcakes. Tot plegat acaba per provocar que pugi el cost de la vida al barri i que els seus antics veïns no puguin afrontar ni la pujada del lloguer ni la del preu de la barra de pa (que ja no poden comprar a la fleca de sempre, sinó a la preciosa botiga de cupcakes, o a la franquícia de torn, que l’ha substituïda). Ara el Raval ja és un lloc multiculti i molt in, on els veïns antics han de fer out i l’inversor que va comprar barat ara pot vendre caríssim.
Començar a gentrificar és molt fàcil i no cal que es manifestin processos d’especulació immobiliària. Una nova boca de metro, una nova zona verda, o simplement un preu del lloguer més barat que al barri limítrof poden atraure nous habitants amb més poder adquisitiu. Així, doncs, qualsevol inversió o regeneració és potencialment el principi d’un procés de gentrificació? Per a José Mansilla, sí: “Tot i que no té per què acabar sent-ho, sempre que es protegeixi la població que ja viu a la zona on s’inverteix capital”. Per a això, calen contractes d’arrendament més llargs, amb mesures de protecció per als inquilins i més parc d’habitatge públic.
Sense un control del preu del lloguer i del sòl públic, la lluita dels ajuntaments sembla que es limita a la creació de xarxes interurbanes que apostin per revertir la situació i a la reclamació de reformes i noves competències a òrgans de govern superiors als locals. Per a Mansilla, des de l’OACU, la via d’actuació és clara: “La millor manera d’evitar la gentrificació és assegurar que la gent es quedi a casa seva i que no tingui por que la facin fora.”
Segons dades publicades per la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), a Barcelona s’han dut a terme en els últims tres anys 12.322 desnonaments, el 84 % dels quals directament relacionats amb el lloguer. Amb un parc d’habitatge públic d’entre l’1 i el 2 %, Barcelona té grans dificultats per reallotjar aquests veïns. Des del Sindicat de Llogaters es lluita per crear la consciència d’un subjecte col·lectiu arrendatari que, més enllà de la procedència, la residència o la problemàtica, aplegui totes les lluites i vindicacions dels inquilins i les inquilines de la ciutat i l’àrea metropolitana.
Irene Sabaté assumeix que, tot i que el lloguer puja més als barris populars (és on era més baix), la gentrificació es veu amb claredat “a la zona del mercat de Sant Antoni, o en algunes parts del Poble-sec, en relació amb les transformacions previstes per al Paral·lel; a l’Esquerra de l’Eixample, amb el tancament de la presó Model (els preus es van disparar amb l’anunci del tancament del penal), i al Poblenou, pel districte tecnològic 22@ i la pressió turística, a més del cas clàssic de Ciutat Vella”. La resposta de l’antropòleg José Mansilla a la mateixa pregunta no deixa cap dubte: “Tot Barcelona. La dinàmica capitalista de mantenir el valor en continu moviment fa que tota la ciutat estigui afectada o pugui estar-ho a curt termini. Això no s’aturarà.”
Torno a First we take Manhattan: “En pocs processos com aquest són tan eloqüents els principis del neoliberalisme.” Aquestes polítiques, dutes a terme durant dècades, han transformat els espais de sociabilitat (“la gentrificació erosiona l’associacionisme”, apunta Irene Sabaté), que han passat a estar intervinguts per pràctiques mercantils. Degrada, compra barat, inverteix diners públics, atrau grups socials amb més pasta, expulsa els veïns pobres i ven car. Davant d’aquest panorama, ressorgeixen (o es crida al ressorgiment de) aquella injuriada identitat de barri i el seu paper singular de classe subalterna. La gentrificació és tant un problema global com un relat local de lluita urbana.