Reforçar els vincles, una política de ciutat

Viure en soledat no comporta necessàriament patir-ne, però amb el pas del temps les xarxes socials es deterioren o perden i l’exclusió i l’aïllament social es fan sentir cada cop més. La situació empitjora en el cas de les dones, la majoria d’elles amb pensions baixes. Barcelona afronta al problema de la soledat entre les persones grans amb programes d’actuació públics i del tercer sector.

El 2017 vivien soles a tot Espanya 1.410.000 dones de més de seixanta anys davant dels 550.900 homes en aquesta mateixa franja d’edat, segons l’“Encues­ta continua de hogares” de l’Instituto Nacional de Estadística (INE), que es va publicar el passat mes d’abril. La mateixa enquesta assenyalava que el 41,3 % de les dones més grans de vuitanta-cinc anys vivien soles, davant del 21,9 % dels homes.

A Barcelona hi ha cent mil persones més grans de seixanta anys que viuen soles. Per tal d’atendre-les s’han posat en marxa una sèrie de programes i projectes d’acompanyament de gent gran que se sent sola, i l’Ajuntament prepara una estratègia d’envelliment amb la finalitat d’integrar i de reforçar la feina feta fins ara per la comunitat.

Benita Rodrigálvarez és una d’aquestes persones. Amb vuitanta-quatre anys, és l’única habitant de casa seva. Ha instal·lat la sala d’estar en un petit rebedor, on passa una bona part del dia. Ajaguda al sofà, còmode i pràctic, els peus li queden a prop de terra: tot arranjat per poder-se aixecar. Ho té tot a mà. A la dreta, damunt d’un taula amb cobretaula, els comandaments a distància i dos telèfons, de tecles grosses. També hi té medicaments, algun Almax i una capseta de bombons ben bufona. A mà esquerra, en una llibreria encastada, s’hi veuen volums antics: Los 18 años de RTVE, Sellos de España o la Sagrada Bíblia. A la llibreria també hi ha un calendari i un petit almanac, tots dos amb les pàgines arrancades al dia. Davant la Benita i del seu sofà presideix la televisió: “La tele, una bona amiga”, diu. Ara fan pausa per als anuncis, una bona part dels quals transmeten que, per ser feliç, cal consumir, produir, viatjar i descobrir sensacions, estar radiant i, sobretot, estar envoltat de gent.

Montserrat Suriñach és llicenciada en Antropologia i imparteix classes d’infermeria gerontològica com a professora associada a la Universitat de Barcelona; a banda d’això, ha estat infermera durant una vintena d’anys. Opina que a la nostra societat perviu un tabú per a tot allò que no sigui bellesa o joventut: “El que t’ensenya la vellesa és que la vida també té una altra cara. La mort, la vulnerabilitat, la decrepitud o la dependència són elements que no volem veure a la nostra societat i, per tant, n’apartem de la vista”, valora.

Es pot estar sempre envoltat de la família o dels amics, o en una residència, i sentir-se sol. O bé estar sol però no sentir la solitud. Així doncs, quantificar la solitud no volguda és ben difícil. Segons el padró municipal, a 1 de gener de 2016 vivien soles a Barcelona 102.528 persones més grans de seixanta anys. L’“Enquesta de salut pública” del 2016 revela la dada següent: el 10 % de les persones més grans de seixanta-cinc declaren no tenir ningú amb qui poder parlar dels problemes personals i familiars tan com voldrien.

Aquestes situacions, tal com alerta l’Organització Mundial de la Salut, fan avançar els efectes de les malalties mentals com ara la demència o l’Alzheimer.

Recuperar el carrer

Per a la Benita, després d’estar gairebé setanta anys casada amb algú que no la deixava sortir de casa per anar amb les amigues, el fet d’entrar com a usuària del programa “Baixem al carrer” i de conèixer el seu primer voluntari, l’Íñigo, li va suposar una millora de l’estat d’ànim: “Recordo el primer dia que vam sortir al carrer, jo anava amb el tanc –la cadira de rodes– i, quan ell va aturar l’autobús i va demanar la rampa… Ai, fill meu! Jo ja em pensava que no tornaria a pujar mai a un autobús”. Cada dimarts, dos voluntaris del programa venen a buscar-la a casa. L’ajuden a baixar i pujar (amb una cadira mecànica) les escales de la finca, perquè no hi ha ascensor. És un petit pis en un passatge del Born, prop de l’Arc de Triomf.

“Baixem al carrer” neix el 2009 com a proposta de la Coordinadora d’Entitats del Poble-sec per al pla comunitari del barri, arran del problema que van detectar a la zona amb les persones grans que hi residien, amb mobilitat reduïda i ocupants majoritàriament de finques antigues, sense ascensor. Actu⁠al­ment, el programa rep el finançament de l’àrea de salut de l’Ajuntament de Barcelona i està gestionat per la Creu Roja des de 2013, any en què l’Ajuntament i l’entitat van firmar un conveni. Ara mateix, “Baixem al carrer” arriba a vint-i-quatre barris de la ciutat.

Els voluntaris acompanyen la Benita al casal d’avis (el “col·le”, com en diu ella). A la Benita li encanta jugar al cinquillo, les regles del qual li van ensenyar les companyes del centre, però confessa que les estratègies per guanyar (“les picaresques”) se les guarda per a ella. També van al banc (s’hi ha de presentar cada cinc mesos per donar fe que és viva i poder continuar cobrant la pensió) o a la perruqueria, que ja se li noten molt els cabells blancs, diu. Begoña de Eyto, la coordinadora del programa “Baixem al carrer”, que ens acompanya, diu a la Benita que no es preocupi, que ara els cabells blancs estan de moda. La Benita esclata a riure. Diu que va néixer rient. De Eyto, més tard, ja al carrer, ens explica que, com que la Benita és d’allò més tossuda, de vegades hi baixa sola sense comptar amb l’ajuda de l’entitat. Quan li preguntem com s’ho fa per pujar els seixanta graons de la finca tota sola, De Eyto ens respon que les puja de quatre grapes, ajudant-se amb les mans.

Les històries vitals marquen el sentiment de soledat en el darrer cicle: la vellesa. La Benita va deixar la seva feina en una sabateria del carrer del Call quan tenia catorze anys per poder cuidar de la mare, que s’havia posat malalta. Quan va morir, pocs anys més tard, es va casar. Va cuidar el marit fins que va morir. Els últims anys ella l’aixecava del llit, de la banyera, del sofà. Així és com es va acabar de malmetre l’esquena.

No se’n va a dormir fins que ja és fosc: “A la nit, quan tanco les finestres i apago els llums, penso que tot és tan trist… i que estic molt sola. Però aleshores penso que com a mínim la Benita [és a dir, ella mateixa], que sempre ha cuidat a tothom, ara et cuida a tu. És una ximpleria de pensament, però em serveix”, i es fa un parell de petons.

Explica De Eyto que a “Baixem al carrer”, quan detecten que una usuària se sent sola, esmercen esforços per crear-hi vincles “i que la voluntària i la usuària estableixin una relació emocional”. Tenen vuitanta-quatre persones inscrites al programa. Com comenta De Eyto, “pot semblar poc, però l’impacte en les usuàries és molt gran”.

Les flors abans que el pa

La Berta Méndez acaba de fer noranta anys. Viu sola en un pis de la travessera de les Corts que, afortunadament per a ella, disposa d’ascensor. La van operar del maluc i fa poc va caure a casa i es va trencar el còccix: “Si no fos per la Reyes, no sortiria al carrer”. Reyes Carles té setanta-dos anys i en fa quatre que viu sola, quan va morir el seu marit. És voluntària a la fundació privada Amics de la Gent Gran: “Pagaria per fer-ho, però mira, és gratis”. Cada dimarts des de fa dos anys i mig, la Reyes va a buscar la Berta a casa: “El que cal fer per acompanyar és empatitzar, no tractar les persones com si fossin criatures, sinó respectar i fer amistat”, explica la Reyes.

Josep de Miguel és professor del màster de gerontologia social de la Universitat de Barcelona (UB) i director d’Inforesidencias.com, un portal que assessora els familiars que cerquen una residència per a les persones grans de casa seva: “Per regla general, no sabem tenir cura de la gent gran, potser perquè mai no hi ha hagut un 18 % de la població per sobre dels seixanta-cinc anys”, opina De Miguel. “Així, caiem en la infantilització, ja que els patrons de comportament que tenim relacionats amb el fet de cuidar són només aquests, els de cuidar els infants”.

La Berta s’aferra del braç de la Reyes per caminar per l’ampla vorera de la travessera de les Corts: “Tinc por de caure quan soc al carrer”, declara, i continua, quan li demanen què li aporta la seva relació amb la Reyes: “M’ha donat la vida. Caminem una miqueta i ens expliquem coses. Coneix la història dels meus dos fills, dels meus quatre nets i dels meus quatre besnets”.

A banda de xerrar i de buscar per les botigues del barri la millor càmfora per conservar adequadament les mantes des de temps immemorials, diu la Berta que el que més li agrada és seure al costat de la finestra, sobre dos coixins que l’ajuden a incorporar-se en acabat, amb la televisió, i mirar qui entra i qui surt del Lidl que acaben d’obrir davant de casa seva: “Veig sortir algú i m’agrada imaginar-me què ha comprat, per què i per a qui”.

Amics de la Gent Gran proporciona acompanyament a gairebé mil persones més, entre domicilis i residències, a tot Barcelona: “Les flors abans que el pa, seria el lema”, diu Albert Quiles, director gerent de l’entitat. “Posar l’èmfasi en aquesta part emocional, relacional, espiritual fins i tot, per impedir la mort social de la persona”.

Línia política

Albert Quiles avisa de la manca de dades. Precisament per oferir eines, des d’Amics de la Gent Gran van crear ara fa un any l’Observatori de la Soledat, amb motiu del trentè aniversari de l’entitat: “Reunions, conferències i grups de treball per entendre quina és la relació de la soledat amb els moments vitals de la persona, amb la pobresa, el gènere i els moviments migratoris; i per entendre quina serà l’evolució del problema en un futur”, explica Quiles.

El 21 % dels habitants de Barcelona tenen més de seixanta-cinc anys. De cara al 2030, quan els fills del baby boom siguin els vells del baby boom, a Barcelona una de cada quatre persones tindrà més de seixanta-cinc anys, segons les previsions de l’Ajuntament.

Davant la manca de dades per a l’anàlisi del problema i la multiplicitat de serveis i de programes, l’àrea de drets socials de l’Ajuntament ha estat preparant durant tot un any una estratègia d’envelliment: “Tenim en ment una ciutat el 2030 complexa intergeneracionalment, amb justícia de gènere i que tingui cura dels cicles de vida”, resumeix la Natàlia Rosetti, responsable del projecte, “de manera que s’han d’integrar tots els serveis i polítiques que hi ha actualment”. L’estratègia, que té com a objectiu fer una llista de tot el que ja es fa i definir què cal potenciar a curt i llarg termini, recull propostes com la reorganització del servei de teleassistència per tal que la relació sigui més personalitzada, la rehabilitació de llars (davant la impossibilitat d’instal·lar ascensors a totes les finques) o la integració de serveis comunitaris i sanitaris.

El sentiment de soledat és transversal, però els factors de risc de l’aïllament social tenen més a veure amb la classe, el gènere i l’origen. Rosetti descriu el perfil que n’han pogut elaborar amb les escasses dades de què disposaven: “Dones que viuen soles, sense família o amb la família ben lluny. També dones i homes migrats. Més lloguer que no pas propietat, menys renda i recursos formatius minvats, fet que els priva d’eines per cercar informació i que, en conseqüència, incrementa el seu aïllament”, enumera.

Una de les moltes iniciatives que haurà d’ajudar a interconnectar la propera estratègia d’envelliment és el projecte Radars. Nascut al barri del Camp d’en Grassot ara fa deu anys amb la idea de relacionar més els serveis socials de l’Ajuntament amb la ciutadania, actualment ha arribat a tenir 1.063 persones usuàries, de les quals un 78 % són dones, 653 de les quals viuen soles. Rosa Rubio és la responsable del projecte, que enguany, el desè de la seva història, arribarà a estar present en cinquanta-tres barris: “Radars es basa en la implicació de la ciutadania i en la complicitat de l’entorn de la persona gran”, explica. Són els radars (agents com ara entitats, recursos i serveis públics, a més de veïns, farmàcies i comerciants) els qui supervisen si les persones que viuen soles estan bé, o si han tingut algun canvi en les seves rutines: “El barri és la unitat més petita d’acció per a les persones grans, així que el nostre objectiu és crear un vincle social mitjançant l’atenció personalitzada”.

Actualment, 1.244 comerços, 527 farmàcies i 1.571 veïns són radars del projecte: “Quan es comuniquen, una sèrie de professionals valoren la situació mèdica i d’altres mantenen el contacte amb la usuària”, explica Rubio. I puntualitza: “Sempre amb el mateix voluntari, per crear i mantenir el vincle”.

Xatejant i enviant ‘memes’

El benjamí d’aquests projectes es diu Vincles. Un cop finalitzada la prova pilot el març del 2018, avui en dia até més de 560 persones. La iniciativa es va endur el primer premi –cinc milions d’euros– en el Mayors Challenge 2014, un concurs finançat per la fundació Bloomberg que busca “estimular les ciutats perquè tinguin idees innovadores”. El projecte Vincles proposa l’ús d’una tauleta amb connexió a internet com a eina per combatre l’aïllament social. Al final de l’any, s’hauran organitzat més de cinquanta tallers per familiaritzar les usuàries amb l’ús de la tauleta i amb l’aplicació de Vincles. La idea és que les usuàries parlin entre elles mitjançant un sistema de missatgeria i es relacionin amb el teixit social de la ciutat a través de l’agenda social i cultural que proporciona l’aplicació.

Els dinamitzadors els proposen activitats perquè les usuàries decideixin si els ve de gust o no i també busquen activitats a les quals les puguin acompanyar. De vegades, les usuàries en tenen prou amb quedar per fer un cafè.

En una de les terrasses del passeig de Sant Joan es reuneixen un matí de maig sis usuàries de Vincles. Moltes no es coneixien entre elles abans d’entrar en contacte amb el projecte. Beuen variants de cafè descafeïnat i conversen, s’expliquen la vida i les pors, com les d’una d’elles, que viu al carrer de València amb Castillejos, i les d’una altra, a Provença amb Lepant. Diuen que a les seves finques ja no coneixen cap veí, que són tot apartaments turístics, i recorden que van néixer a la mateixa casa on encara viuen avui.

Dues d’elles s’han endut la tauleta i fan fotos de la trobada, que comparteixen a l’instant. Comenten amb sornegueria i afecte les fotos de l’esmorzar que puja religiosament una companya cada matí, i amb molta mofa un meme força escabrós en què es veu una persona llançant un ram de flors a la multitud en un funeral amb el text: “Qui vol ser el se­­-güent?” Aquest les fa riure de valent. Al capdavall, es reuneixen per fer el mateix que fa tothom: compartir penes, alegries, fer safareig, socialitzar-se. No els cal gaire cosa, mentre no estiguin soles.

El Servei de Teleassistència de l’Ajuntament barceloní va atendre més de noranta mil persones l’any passat, dones el 72 % dels casos. Els tècnics del servei instal·len a les cases de les persones grans que viuen soles un aparell per contactar directament amb la central pel telèfon o prement el botó vermell d’un penjoll que han de portar al damunt o tenir sempre a mà. Gràcies a aquest penjoll, “la medalla”, la Berta va poder avisar-los i li van enviar una ambulància el dia que va caure i es va trencar el còccix.  Tanmateix, la majoria de les trucades que reben a la central de teleassistència no són emergències, sinó que comencen amb un: “No, no he tingut cap accident… He tocat el botó sense voler”.