Huertas va ser bibliotecari a la Model. Guardava un record colpidor de quan va dur un llibre a Txiki, que l’endemà es convertiria en el darrer ajusticiat del franquisme.
Retrobada de Josep Maria Huertas amb la seva dona i advocada Araceli Aiguaviva a les portes de la Model.
Foto: Arxiu família Huertas.
Han passat molts anys des de l’empresonament del Josep Maria i la memòria és flaca. Però tractaré de resumir alguns aspectes del que recordo d’una manera més clara.
En primer lloc, vam tenir la sort de comptar amb l’Agustí de Semir i la seva esposa, la Conxa. L’Agustí va ser el pare, l’amic, l’advocat, l’estrateg, el coneixedor de les maneres del règim franquista perquè havia estat militar, i quan va sortir de l’Exèrcit va esdevenir un gran lluitador pels drets humans, juntament amb la Conxa. Em reunia amb ells cada matí. Sovint ens acompanyava Josep Maria Prochazka, president de l’Associació de Veïns del Poblenou. Tot i que oficialment l’advocat del Josep Maria era el penalista de l’Associació de la Premsa Octavio Pérez Vitoria, nosaltres organitzàvem tota mena de gestions i contactes per encarrilar-ne la defensa, no tan sols jurídicament, sinó sobretot en l’àmbit personal, per evitar que s’enfonsés del tot i col·laborar amb el moviment ciutadà i periodístic que es va produir.
La sotragada més grossa va ser quan un diari del Movimiento va publicar una informació, que va ser reproduïda per la televisió, amb un titular en què s’afirmava que “cuatro monjas y Huertas Clavería, contactos en Barcelona del asesino de Carrero Blanco”. Una de les decisions que vam prendre aleshores va ser que jo publiqués als mitjans de comunicació una carta on explicava la realitat, que no va ser altra que haver donat sopar a un noi que venia del País Basc i que buscava allotjament. Amb la carta va quedar desmuntada la trama propagandística i oportunista del règim franquista que intentava relacionar el Josep Maria amb ETA.
Jo em vaig poder inscriure com a segon advocat seu, i això va ser important perquè em permetia visitar-lo diàriament. Llavors no hi havia vis-a-vis i sempre ens vèiem a través d’una finestra amb barrots de ferro i un plàstic amb foradets, brut i ratllat, i una pudor molt desagradable.
A partir d’octubre va compartir la cel·la amb el metge Jordi Roca i l’exmonjo de Montserrat Quico Bofill. Jo els entrava cada dia el dinar del Bar Modelo, situat al davant de la presó, i el compartien els tres. Guardo molt bon record de la parella que portava el bar, un parella molt progressista i agradable, i cal dir que cuinaven molt bé i abundant. Ens vam veure amb ells en diverses ocasions després que el Josep Maria sortís de la presó.
Tan sols en una ocasió el Josep Maria va voler que el nostre fill, el Guillem, que estava a punt de complir dos anys, entrés a la Model per visitar-lo, i va renunciar a repetir-ho perquè era massa penós. No em van deixar entrar amb el nen i va ser una monja qui va acompanyar-lo fins al lloc destinat perquè el veiés el seu pare.
Per a ell va ser important que el “maestro” de la presó li concedís ser bibliotecari, i va poder dedicar molt de temps a organitzar la biblioteca i a repartir llibres als presos. Em va explicar com el va impactar el dia que va anar a portar llibres a Txiki: en va agafar un que es titulava Te veré en el infierno i li va dir que no en necessitaria cap més. El van executar l’endemà.
L’altra oportunitat de mantenir-se actiu va sorgir quan va aconseguir els permisos per treballar a la col·lecció Tots els barris de Barcelona. Ell des de dintre de la presó, el Jaume des de fora i jo buscant tot el material que el Josep Maria m’anava demanant del seu arxiu vam formar un equip molt efectiu. Jo hi entrava i en treia tot el material que passava del Josep Maria al Jaume i a l’inrevés: llibres, galerades, apunts, retalls, diaris…, fent servir els conductes reglamentaris.