La mobilitat i la seguretat són els problemes que més afecten la vida quotidiana de les dones que treballen de nit a l’àrea metropolitana, sobretot d’aquelles que es mouen en transport públic o a peu, segons les conclusions d’un estudi participatiu impulsat pel Col·lectiu Punt 6.
Un punt negre de la seguretat en relació a la mobilitat i el transport en hores de nit: el túnel per creuar la Gran Via entre l’Hospital de Bellvitge i la parada del Baixbus. A la imatge, l’entrada al túnel per la banda de l’hospital.
Foto: Arianna Giménez
L’urbanisme ha reproduït històricament un model androcèntric de ciutat que ha exclòs les dones de l’espai públic, espai considerat com a predominantment masculí. Només cal pensar com en la nostra societat ser un home públic o ser una dona pública tenen significats diferents i com aquests significats es materialitzen en la configuració física dels espais. Aquest problema es fa més evident de nit. La nit s’ha pensat com un espai prohibit per a les dones, on la nostra presència moltes vegades és qüestionada sobretot quan anem soles i on els nostres cossos es perceben com a vulnerables, però també com a objectes. Això ha influït en les percepcions de seguretat de les dones, sobretot en relació amb la violència sexual –que afecta la part més íntima dels nostres cossos– i limita el nostre dret a la ciutat.
La major part de plans i projectes urbanístics que aborden l’urbanisme nocturn s’han centrat en el que s’anomena l’economia nocturna dels centres de les ciutats, que busca la revitalització econòmica a través de l’oci i el consum d’alcohol i que perpetua una cultura nocturna predominantment masculina i heteropatriarcal. La planificació urbana nocturna s’ha centrat en una petita part de la vida nocturna, reproduint una concepció romàntica sobre els usuaris de la nit com a grup consumidor d’oci, oblidant que la nit també és un espai de treball, cura i reproducció, mancat de glamur per a aquelles persones que treballen durant aquestes hores amb impactes significatius en la seva vida quotidiana.
Amb l’afany de visibilitzar la necessitat d’incloure des d’una perspectiva feminista interseccional la part productiva/reproductiva de la nit, que trenqui amb la cultura nocturna predominantment masculina i vinculada a l’oci, el Col·lectiu Punt 6 ens vam plantejar fer un projecte de recerca amb dones que treballen de nit. “Nocturnes: la vida quotidiana de les dones que treballen de nit a l’Àrea Metropolitana de Barcelona” és un projecte d’investigació-acció feminista participativa realitzat entre 2015 i 2017 que analitza com la planificació urbana de les ciutats de l’àrea metropolitana condiciona la vida quotidiana de les dones que treballen de nit, i més en concret estudia la influència dels rols de gènere en la mobilitat, la percepció de seguretat, la decisió de treballar de nit, el desenvolupament de la vida quotidiana, les relacions socials, la salut i les desigualtats laborals.
Aquest projecte s’ha realitzat conjuntament amb la Fundació Àmbit Prevenció, la Secretaria de la Dona de CCOO, Ca la Dona i Irídia, amb la col·laboració d’un equip de vint-i-quatre dones que treballen de nit en diferents sectors i zones de treball (neteja, atenció sanitària, cures geriàtriques, policia local, servei d’emergències socials i treball sexual).
Transports i seguretat insuficients
La mobilitat nocturna i la percepció de seguretat són els problemes que més afecten la vida quotidiana de les treballadores de nit, sobretot d’aquelles que es mouen en transport públic o a peu. El transport públic no respon a la població de dones treballadores nocturnes: els horaris, la freqüència i les rutes en horaris nocturns en dificulten la vida quotidiana. El sistema de transport públic connecta la perifèria de l’àrea metropolitana amb la ciutat de Barcelona, però la connexió entre municipis és molt deficient, en especial al Baix Llobregat, tot i la proximitat geogràfica entre municipis. No és que no hi hagi transport públic, sinó que la inversió de temps necessària per traslladar-se d’un punt a l’altre és tan gran que es perjudica molt greument les persones que més en depenen, sobretot a certes hores de la matinada (entre les 5 i les 6.30 hores) i els caps de setmana, de manera més destacada en certes rutes.
El pas subterrani que condueix a l’Hospital de Bellvitge des de la Parada de l’autobús, a la l’altra banda de la Gran Via.
Foto: Arianna Giménez
La percepció d’inseguretat també s’identifica com a element que limita el dret de les dones a la ciutat i ve condicionada, en part, per aspectes físics de l’entorn com la monofuncionalitat de les zones de treball i la manca de visibilitat en aquestes zones. Però també és un factor transversal amb la mobilitat: en el trajecte a peu cap al transport públic, en les infraestructures de mobilitat i a l’interior del transport públic.
El disseny de les infraestructures lligades a la mobilitat no proporciona ni autonomia ni seguretat ni llibertat de moviment a les dones. Factors que van des de la configuració de les zones d’aparcament fins als tipus de connexió a peu existents entre el transport i el lloc de treball o residència porten les dones a canviar els recorreguts, buscar alternatives o dependre d’altres persones per arribar a la feina i tornar-ne. En aquests indrets s’han documentat casos especialment preocupants de violència sexual, com ara els ocorreguts al túnel sota la Gran Via que permet passar entre l’Hospital de Bellvitge i la parada del Baixbus, o al pont que connecta l’estació de metro de Santa Eulàlia amb el barri de Collblanc a l’Hospitalet.
En zones de treball monofuncionals la manca de diversitat d’activitats i usos mixtos va lligada a un disseny no concebut per a qui camina. Són zones que presenten grans deficiències de transport públic, on la prioritat és el trànsit rodat, amb avingudes amples i no sempre ben il·luminades, on no es veu gairebé ningú caminant de nit i que estan mancades de bones connexions amb els barris de l’entorn.
La inseguretat, a més de basar-se en elements físics, també està condicionada per aspectes socials. Un tema molt preocupant és la por que provoquen els grups de persones èbries, particularment homes, durant els desplaçaments nocturns dels divendres i els dissabtes. Moltes dones comparteixen històries d’assetjament sexual viscudes en els trajectes, cosa que les ha obligat a canviar de ruta per no deixar rastre dels recorreguts i evitar que ningú les controli.
El pont que connecta l’estació del metro de Santa Eulàlia amb el barri de Collblanc a l’Hospitalet.
Foto: Arianna Giménez
Els grups més vulnerables
Cal remarcar que hi ha grups més vulnerables a les agressions. Tant les treballadores de neteja viària com les treballadores sexuals pateixen assetjaments sexuals i actes de violència; una situació vinculada a la manera com s’interpreta socialment la presència en l’espai públic nocturn del cos d’una dona i al tipus de treball que fan, menys valorat des d’aquest punt de vista social.
Les treballadores sexuals se senten vulnerables pel fet d’exercir al carrer, perquè els seus cossos es veuen com a objectes que poden ser violentats i dels quals es pot abusar més enllà de la seva feina. Les treballadores de la neteja viària també pateixen assetjament i agressions pel fet de ser dones que netegen el carrer. La baixa valoració social de la feina de neteja causa que moltes vegades se les tracti com un objecte més del mobiliari urbà o que se les assetgi i agredeixi.
Aquests són alguns dels resultats que s’han extret del projecte. L’anàlisi de la vida quotidiana amb la participació activa de les seves protagonistes ha ajudat a visibilitzar l’ús que les dones fem de la ciutat nocturna, i a reivindicar el nostre dret a la nit i a apropiar-nos-en independentment de l’ús que en fem o de l’activitat que desenvolupem durant aquestes hores.
Més informació
Contingut de l’informe: https://issuu.com/punt6/docs/nocturnes_catala
Vídeo sobre el projecte: https://www.youtube.com/watch?v=LvKxqeAJRTY
Vídeo sobre mobilitat i seguretat: https://www.youtube.com/watch?v=vp3EZiQufsA&t=8s
Vídeo sobre els impactes en la salut: https://www.youtube.com/watch?v=JC2oJY2OERc&t=7s
Aquest projecte ha estat possible gràcies una beca doctoral de dos anys (2015-2017) de la Public Scholars Initiative del departament de Graduate and Postdoctoral Studies de la Universitat de Colúmbia Britànica (Vancouver, Canadà) i a una subvenció atorgada a entitats per l’Ajuntament de Barcelona el 2016.