El text publicat el 1944 per Marya Mannes és un article de guerra. Els aliats ja fa sis mesos que han desembarcat a Normandia i París ha estat alliberada a l’agost. La pregunta implícita és si creuar els Pirineus amb l’exèrcit aliat és una empresa aconsellable.
© Fox Photos / Getty Images
Any 1957: el carrer de Pelai, descrit per l’agència fotogràfica Fox com “un atrafegat carrer de Barcelona, famosa ciutat espanyola i capital de Catalunya”. Pocs anys abans, encara en plena postguerra, l’escriptora i crítica Marya Mannes destacava a The New Yorker “l’esperit americà” de Barcelona.
El tema de l’article, publicat en forma de “Letter from Barcelona”, era candent: guardo a casa una portada de la revista Time, també de 1944, on es veu un mapa de la península amb la cara de Franco sobreimpresa, i s’hi llegeix: “Franco d’Ibèria. Un avanç contra ell és un avanç contra Hitler.” Mannes posa en relació les virtuts i els defectes dels catalans amb els interessos americans. L’article no es pot desfer d’un aire d’informe per al Departament d’Estat, fins a dur-lo a l’extrem: “Els catalans de totes les faccions serien a la primera onada en una revolta”, diu al final. Però amb un però: no se sap si són prou seriosos. El paràgraf d’obertura ja deixa clar que Barcelona és Catalunya, i Madrid és Franco, i a partir d’aquí la resta del text aprofundirà en la dicotomia:
“Barcelona és molt, molt lluny de Madrid […] Les muntanyes que separen Catalunya de França no són tan altes com la barrera invisible entre Catalunya i Castella. Madrid és el passat i Barcelona el futur de la que va ser una gran nació. Com tots els ports, Barcelona és una ciutat natural, que ha crescut a partir de la geografia. Madrid és una ciutat artificial, una capital arbitrària.” La raó per la qual Barcelona pot ser una aliada és l’existència d’una nació a sota, oprimida pels feixistes espanyols –són els anys d’or de la Falange. No podia ser un tema estrany per al lector que hagués seguit la Guerra Mundial a la premsa americana. Els catalans vistos com si fossin francesos o austríacs dibuixen un mapa d’aliances transparent, i una conclusió inevitable.
La Barcelona de Mannes sembla Manhattan: hi ha museus d’art contemporani, moltes llibreries, gent culta i liberal. El misticisme de Montserrat i la lleugeresa mediterrània “són una gran barreja creativa”. El Liceu juga a la lliga de La Scala i París, el ballet rus hi té parada fixa; Pau Casals, “el millor violoncel·lista del món”, és català; i fins i tot hi ha un director d’orquestra japonès que és un clàssic del bar del Ritz, on llegeix el Daily Mail. Els catalans, diu, llegeixen molt, i com que gairebé tot està censurat, els llibres de moda són una biografia de Churchill i un còmic de Mickey Mouse: són dels nostres! Els industrials són proamericans, i tothom treballa més i està obert al canvi i al progrés, no com a Madrid, on viuen de gorra i són tancats. Fa menció de la revista Destino, que “ha aconseguit mantenir-se proaliada” malgrat Franco, i de La Codorniz –“una revista apolítica i plena de cartoons humorístics”–, úniques excepcions a un periodisme pla i emocional, lliurat a la propaganda governamental. I fins i tot “les noies de Barcelona caminen segures i lliures, gairebé com les American girls.” I conclou: “Barcelona té, en general, un esperit americà; l’energia, les ganes, la curiositat i el sentit de l’humor fan contrast amb el fosc i profund nacionalisme de l’Espanya central.”
Després se centra en la injustícia que pateix la ciutat, i amb ella, el país. Dóna veu a la reivindicació catalanista per davant de la comunista o l’anarquista, i això fa pensar que vol posar el públic a favor d’una intervenció aliada, com la revista Time. I també planteja una qüestió més profunda: el futur de Barcelona és Catalunya, i la potència de la ciutat s’aguanta sobre la cultura en sentit ampli, sobre la història i sobre la seva ambició, més que sobre la ideologia.