Foto: Pepe Encinas.
Una mare amb la seva criatura davant d’uns plafons publicitaris de moda femenina a l’aparador d’un gran centre comercial de l’avinguda Diagonal.
Si entenem per participació contribuir al desenvolupament de la ciutat i no pas a la seva obsolescència programada, la participació de les dones deixa encara molt a desitjar.
Ara com ara, Barcelona és una ciutat de majoria femenina (unes 850.000 dones respecte d’uns 750.000 homes), de les quals la major part tenen entre vint-i-cinc i seixanta-cinc anys. També és, per primera vegada a la història, una ciutat capitanejada per una alcaldessa, una alcaldessa de la meva generació; un canvi simbòlic que se suposa que n’arrossegarà d’altres, encara que aparentment no tan substancials com els que hi va haver antany.
Així doncs, a la Barcelona dels anys trenta, la dels tramvies i els barrets, María Luz Morales era l’única periodista a la redacció de La Vanguardia i, tanmateix, en plena Guerra Civil, a instàncies del comitè obrer, es va fer càrrec de la direcció i va esdevenir la primera dona directora d’un diari d’abast estatal. Des d’aleshores les dones han anat ocupant progressivament els llocs de representació de Barcelona, tot i que a batzegades.
Dic a batzegades perquè en un no tan llunyà 1986 no hi havia ni una sola dona a la famosa foto de la designació a Lausana de Barcelona com a ciutat olímpica, un esdeveniment que canviaria la nostra fisonomia i donaria entrada a l’allau turística avui de difícil digestió. De la mateixa manera, les dones van ser ben escasses en les moltes fotos de celebració i inauguració dels Jocs protagonitzades per l’aleshores alcalde Pasqual Maragall, i també val la pena recordar que van ser menys d’un 30 % les atletes que hi van participar. Com el fènix, Barcelona va renéixer de les cendres de la Transició per mirar cap al segle xxi sense que les dones hi pintessin gaire. I avui dia, serveixen de res la majoria femenina i el gest simbòlic que suposa trencar a l’Alcaldia amb l’arrelada tradició androcèntrica?
Durant aquest quasi quart de segle que s’inicia en l’emblemàtic 1992 ha plogut una dosi notable d’això que se n’ha dit “la fantasia de la igualtat” i les barcelonines –nadiues o d’adopció (segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, unes 128.500 tenen nacionalitat estrangera)– trepitgen fort en els carrers d’una ciutat en la qual aparcar és una proesa, les bicicletes circulen més que mai però al seu lliure albir, les rajoles de la Diagonal martiritzen els peus i el centre cada vegada fa més pudor de fregits. Quan als anys setanta el meu oncle madrileny va recalar a Barcelona, li era gairebé impossible trobar un bar per prendre cafè –mentre que a Madrid sempre n’hi va haver abundantment– i ara, en canvi, no trobes cap vorera que no en tingui tres o quatre. A això s’hi suma el fet que a les zones turístiques, com si es tractés de peep-shows, jovenetes gairebé sempre vistoses serveixen de reclam per convidar els forans a entrar-hi.
Una Barcelona curulla de bars i terrasses i plena de dones joves i de madures. Però, què fan aquestes mares i filles que constitueixen la principal franja de població? El fet és que als mitjans de comunicació locals no hi apareixen representades ni de lluny en la mateixa proporció, i que també estan altament infrarepresentades allà on es reparteixen les quotes de poder, potser a excepció d’aquest petit reducte de llistes cremallera que és el Parlament de Catalunya, on avui dia hi ha un 40 % de dones, mentre que el 1979 tan sols constituïen el 6 %.
Atesa la quantitat de botigues de roba per metre quadrat, es diria que aquest prop d’un milió de dones passa els dies renovant el vestuari o, en vista de l’elevat nombre de negocis dedicats a l’art de l’embelliment, posant-se en forma, depilant-se les celles o bronzejant-se de cap a peus. La meva mare certifica que quan ella era jove hi havia ben poques opcions per vestir-se, i que fins i tot encara existia el costum d’anar a la modista si l’ocasió ho mereixia. Però és que quan jo mateixa tenia vint anys l’oferta era infinitament menor i sobretot no abundava tant el low cost, que ha democratitzat la moda i, ai, ha esclavitzat la població femenina fins a límits que ni tan sols ella mateixa sospita. Avui Barcelona sembla un outlet gegantí. “Barcelona, la millor botiga del món”, deia una campanya publicitària el lema de la qual dóna nom a un premi destinat a dinamitzar l’activitat empresarial comercial. Hi ha qui creu que una ciutat així és el somni de qualsevol dona, i l’encerta… sempre que el seu pensament sigui unívocament patriarcal.
Als qui pensen així sens dubte no se’ls acudeix que hi pot haver barcelonines que preferirien repartir-se en igualtat altres tasques una mica més edificants, com ara escriure llibres, dirigir pel·lícules o tenir veu en els mitjans. És cert que Barcelona és una gran capital editorial, però les dones que guanyen premis només representen un 18 %. Així mateix, és un potent conglomerat de mitjans de comunicació, però elles només hi participen com a articulistes i tertulianes, i a més en una proporció d’una de cada quatre. I també és una ciutat on es fa cinema, però les dones fan menys d’una de cada deu pel·lícules. Es tracta de xifres elaborades per l’Observatori Cultural de Gènere: un retrat parcial altament fidedigne, un bon mirall de quina mena de societat som.
Foto: Pepe Encinas.
Una dona d’origen immigrant netejant la vidriera d’un establiment de la Via Augusta.
L’engany del consumisme
Aquesta Barcelona megabotiga, megachillout i megafutbolera –on les esglésies estan cada vegada més buides però Messi és Déu!– ha obeït al peu de la lletra les normes establertes perquè tot canviï per tal que tot continuï igual, com diria Lampedusa. El progressiu apoderament femení que tocaria en una metròpolis moderna ha estat substituït pel vulgar consumisme, que obliga les nostres dones –maltractades per una publicitat irresponsable– a creure que són més que mai elles mateixes. I és per això que, quan la foscor plana sobre els nostres barris, apareixen bandades de papallones nocturnes que surten a gaudir de l’anomenat “mite de la lliure elecció” i que, amb el seu aspecte homologat –minifaldilles, llargues cabelleres i talons altíssims–, envaeixen fins a l’alba les zones consagrades a l’oci.
Esmentar els talons i pensar en la prostitució ha estat tot u, disculpeu-me la sinècdoque. No he estat capaç de trobar ni una sola estadística oficial; sembla que ni tan sols disposa de xifres l’agència ABITS –destinada a les dones que exerceixen la prostitució i/o són víctimes d’explotació sexual, que per a alguns és el mateix, però per a d’altres, no. Jo, que he crescut a l’Eixample, de petita espiava des del balcó amb nocturnitat i traïdoria les anades i vingudes dels transvestits i transsexuals que comerciaven amb el seu cos al passatge de Domingo, a la part del darrere del famós Drugstore. Una mica més tard, les cantonades del passeig de Gràcia i de la rambla de Catalunya van emular els aparadors del barri roig d’Amsterdam. Avui dia, la prostitució ocupa altres espais públics més tronats i sobretot molts de privats, i la premsa es fa ressò de manera recurrent de l’augment massiu de la demanda durant el Mobile World Congress i altres fires com qui comenta el preu de la gasolina. El que ens faltava, una Barcelona megaprostíbul, èmula de la Jonquera!
És clar que la Barcelona de les dones encara ha d’arribar i que queda molt per a “la ciutat conquerida” de la qual parla Jordi Borja. Si entenem per participació contribuir al desenvolupament de la ciutat i no pas a la seva obsolescència programada, la participació de les dones deixa molt a desitjar. Com s’entén que s’hagi trigat un segle a dessignar una dona per a la direcció de l’Institut del Teatre i que fins avui només hi hagi hagut tres autores de cartells de les Festes de la Mercè?
Alguna cosa bona deu tenir la Barcelona de les dones –em dic– per no caure en el pessimisme radical. I sí, la part positiva és que la globalització i els nous fluxos migratoris l’han tenyida d’un multiculturalisme enriquidor que fa uns lustres ni ens imaginàvem. Dones procedents majoritàriament de països llatinoamericans es consagren al sector serveis, i són elles les que atenen els comerços, passegen les nostres persones grans i tenen cura dels nostres nens. I quan es reuneixen en els dies que tenen festa ja no parlen de Galícia o Zamora, sinó de Cochabamba. Llàstima que els donem una ciutat amb un futur tan trist per a les seves filles, que només podran ser prostitutes o compradores compulsives, o totes dues coses alhora.