Situats en la disjuntiva entre decadència i renovació, els mercats tradicionals es poden convertir en eines poderoses de gentrificació quan, apostant per una modernització radical, modifiquen els usos del seu espai juntament amb l’oferta de productes i els preus vigents.
El mercat de Sant Antoni, al començament de les obres de rehabilitació, que s’han prolongat durant un decenni.
Foto: Vicente Zambrano
La reforma del mercat de Sant Antoni de Barcelona era una assignatura pendent de la ciutat. El veïnat, els comerciants i el Consistori veien aquesta fita com una oportunitat per a la revitalització del barri. Ara, al cap d’una dècada de l’inici de les obres, l’obertura del nou equipament, juntament amb la dinàmica immobiliària i comercial que s’ha instal·lat al barri, es veu com una amenaça per a la vida veïnal. El procés de gentrificació de la zona és innegable. Els preus immobiliaris s’han disparat, tant dels habitatges com dels locals comercials. Els veïns i les veïnes denuncien que estan sent expulsats per una onada invisible de finalització de contractes de lloguer i de preus abusius.
Els processos de gentrificació, que consisteixen en la substitució de la població d’una zona, originàriament de classe treballadora o d’ingressos baixos, per població amb un poder adquisitiu més gran, es donen tant en l’àmbit residencial com en el comercial. Els establiments de proximitat que oferien productes de consum quotidià, a preus assequibles, a una població de baixos ingressos, són desplaçats en els barris gentrificats per establiments adreçats a consumidors de classe mitjana i alta. Se substitueixen comerços de productes d’adquisició freqüent (principalment alimentaris) per uns altres de consum esporàdic, en resposta als nous patrons de consum de les classes mitjanes i altes; aquest procés alguns l’han descrit com de boutiquització.
El concepte de comerç de proximitat, sector on podem encabir els mercats municipals tradicionals, fa referència a la situació física en què es troben respecte del consumidor els establiments dels barris residencials –en contraposició a les grans superfícies, que s’ubiquen a les perifèries urbanes–, però també a una proximitat relacional. Es tracta d’establiments on trobem productes de consum freqüent i que ofereixen una atenció personalitzada. El comerç de proximitat ens aboca a espais on es fomenten les relacions socials i de veïnatge, associades a uns valors de coneixença i de participació en la vida comunitària del territori.
La manca de relleu generacional, la liberalització del mercat immobiliari i la fi de la moratòria de la Llei d’arrendaments urbans per als lloguers de renda antiga el 2015, així com el canvi de patrons de consum d’un cert sector de la població amb capacitat adquisitiva, fan que allà on hi havia establiments de proximitat s’estableixin botigues de disseny, galeries, establiments d’aliments ecològics i gurmet, bars, restaurants i franquícies, que deixen de complir aquesta funció comunitària.
Aquest fenomen ha afectat els mercats tradicionals, que, posats en una disjuntiva entre decadència i renovació, es converteixen en nous espais de gentrificació quan modifiquen els seus usos juntament amb els preus i l’oferta habitual de productes. De vegades la renovació del mercat és conseqüència d’un procés de gentrificació comú a tot el barri, però en altres casos és precisament la renovació del mercat la que actua com a factor desencadenant o accelerador d’un procés de gentrificació més global.
Remodelació i canvi de model
Els darrers anys els mercats municipals de Barcelona han passat per un procés de remodelació física i de canvi de model que ha afectat aquesta funció relacional del comerç de proximitat. Des de l’any 1995 s’han rehabilitat vint-i-cinc mercats, i en tots els casos s’hi ha incorporat un establiment en règim d’autoservei, és a dir, un supermercat, que contribueix al finançament de la reforma. La proposta de l’Institut de Mercats Municipals ha estat modernitzar l’oferta dels mercats adaptant-los als nous hàbits de consum, oferint-hi serveis com l’aparcament o el repartiment centralitzat a domicili, incrementant horaris de funcionament i reduint parades de venda. La reducció de parades ha estat en bona part fruit del mateix procés de jubilació i no renovació generacional dels paradistes, però també de les dificultats per fer front a la inversió que suposa per al paradista fer-se càrrec de part del cost de la renovació. Al nou mercat de Sant Antoni es calcula, per exemple, que els paradistes inverteixen entre 60.000 i 150.000 euros en les noves parades.
La proposta de transformació dels mercats d’espais deteriorats a espais modernitzats i competitius suposa en alguns casos una nova frontera dels processos de gentrificació. La generació d’un discurs certament classista sobre el deteriorament dels mercats municipals en justifica el rescat i la revaloració comercial i urbanística, una revaloració que comporta la inclusió de parades de productes gurmet o de restauració i l’expulsió paral·lela dels comerciants més precaris i amb menys capacitat per adaptar-se a la nova situació. Tal com van escriure Luz de Lourdes Cordero i Luis Alberto Salinas a la Revista de urbanismo de la Facultat d’Arquitectura i Urbanisme de la Universitat de Xile (número 37, desembre de 2017), “en aquest context, diversos mercats tradicionals aspiren a transformar-se en mercats gurmet dins d’un esquema de competitivitat urbana en el qual les ciutats han evolucionat cap al desenvolupament d’avantatges comparatius de consum, i això fa que aquests espais siguin un reclam turístic de primer ordre”.
Mercats escenificats
El cert és que les renovacions que s’imposen en els mercats municipals sovint suposen la pèrdua d’una part del rol de foment de la cohesió social, especialment en aquells situats al centre turístic de la ciutat. Mercats com el de la Boqueria o Santa Caterina a Barcelona; els de San Antón, San Miguel o San Fernando a Madrid; el de La Ribera a Bilbao; el de La Bretxa a Sant Sebastià, o el de La Encarnación a Sevilla, serien exemples d’aquesta pèrdua d’espais (físics i simbòlics) per a ús del veïnatge que té lloc als mercats municipals, transformats així en atractius turístics o d’oci gastronòmic. Aquests espais renovats es converteixen en mercats escenificats que resulten excloents per a amplis sectors de la població que no poden pagar el preu dels productes gurmet que s’hi ofereixen.
Es transforma així el perfil de l’usuari del mercat i es transforma l’oferta d’aquest adaptant-la a un client que no busca abastir-se d’aliments per a la llar, sinó viure l’experiència cultural gastronòmica in situ. El consum de productes gurmet i la restauració resten espai al producte fresc de consum quotidià. Els preus del mercat augmenten i l’usuari habitual perd qualitat en l’experiència de la compra, on l’aspecte relacional era central.
La reforma del mercat de Santa Caterina va començar el 1999 i no va acabar fins al 2005. És un dels casos més rellevants, juntament amb el de la Boqueria, de gentrificació induïda pel canvi d’usos i la modernització.
Foto: Vicente Zambrano
A Barcelona, el cas més emblemàtic d’aquest fenomen és el del mercat de la Boqueria, en crisi pel seu mateix èxit com a atractiu turístic. Però el de Santa Caterina en seria un altre exemple rellevant. La reforma d’aquest mercat va començar el 1999 i no es va acabar fins al 2005. Els anys d’obres, que van coincidir amb una profunda reforma urbanística dels entorns, i el consegüent trasllat temporal del mercat, van tenir un impacte devastador en el teixit comercial del barri. Prop de dos-cents establiments van tancar, i el mercat de Santa Caterina “va deixar de dur a terme la seva funció d’articulador de la vida econòmica i social, procés que alguns veïns descriuen com la mort del barri”, escriu Adrián Hernández al seu article “De la botiga a la boutique”, publicat l’any 2016 al número 6 de la Revista de estudios urbanos y ciencias sociales de la Universitat d’Almeria.
Espais turístics i noves ofertes de consum
El nou model del mercat –pensat, segons l’autor esmentat, “no com un centre de comercialització perquè els veïns i les veïnes de Ciutat Vella s’hi poguessin abastir d’aliments, sinó com un espai turístic i un centre de consum per a les classes mitjanes que progressivament arribarien al barri a partir del procés de gentrificació que experimentava”– impregna també els voltants, on han proliferat l’oferta de restauració, els locals d’aliments gurmet, les botigues de disseny i les boutiques, i on no ha tornat a sorgir una oferta de petit comerç de proximitat, incapaç de fer front als nous preus dels locals comercials.
El procés patit a Santa Caterina pot ajudar-nos a albirar els perills de gentrificació vinculats amb l’obertura del nou mercat de Sant Antoni. El mercat, que inclourà –a més de les parades de fresc, encants i llibres del mercat municipal– tres parades de restauració i sis d’alimentació amb servei de degustació, així com un ampli aparcament, amb l’afegit de la superilla que l’envoltarà, portarà al barri una nova dinàmica. El perill de turistificació i elitització del mercat, amb el seu atractiu arquitectònic i d’oci gastronòmic, resulta evident.
El veïnat viu la situació amb inquietud i com una paradoxa, ja que tant la renovació del mercat com la superilla són reivindicacions que feia anys que sostenien. Però el procés de gentrificació és innegable, per l’expulsió del veïnatge i del comerç de proximitat. Els paradistes del mercat de Sant Antoni han declarat que no es volen convertir en la Boqueria 2; però, quines eines s’estan posant a la seva disposició perquè això no succeeixi? El nou pla d’usos (i la suspensió temporal de llicències que ha suposat) és un pas en aquesta direcció. Tanmateix, caldrà molt més suport públic per protegir el comerç de proximitat i, sobretot, per aturar l’expulsió del veïnat del barri.
Es interesante lo que planteas, la observación en varios mercados de la CDMX están en ese proceso que han descrito. gracias por el aporte.