Barcelona o la por del fracàs

© Stéphane Carteron

PSICÒLEG: Ara feia temps que no venies!

BARCELONA: Oh, és que he passat una època boníssima, que totesem ponien. A tot arreu on anava era la reina del ball. Era com aquests pintors abstractes que ningú no entén però que tothom elogia i que col·loquen la seva obra amb una facilitat admirable –a un preu encara més admirable, de vegades incomprensible. Em penso que cap ciutat del món no ha estat tan consentida com jo aquests últims vint anys. Tant se valia què fes, tothom em reia les gràcies. Suposo que he encarnat millor que ningú les il·lusions que va despertar la caiguda del mur de Berlín. Recordes l’Amics per sempre, aquella cançó que cantaven Josep Carreras i Sara Brightman i després també Els Manolos, un grup que semblava de Còrdova però que era del Poble-sec? Bé, la cançó no va ser només l’himne oficiós de les meves olimpíades, ha estat l’himne d’una època. Sí, sí, ja sé que l’atac a les Torres Bessones es va produir el 2001, però no són els esdeveniments els que determinen el final d’una època, sinó les esperances i les pors.

PSICÒLEG: Has vist l’última edició del Global City Index? El 2008 no hi apareixies, el 2010 eres al lloc 26. Ara ets en la posició 24 de la taula, per davant de Roma, d’Amsterdam i d’altres capitals d’estat. I mentre tu vas amunt, Madrid baixa del 17 al 18. Em pensava que estaries contenta.

BARCELONA: Una part de mi ho està, però l’altra pateix. Ara que el mite del final de la història ja no se’l creu ni Francis Fukuyama, em fa por que la història em torni a ensorrar. Estic tipa de ser una ciutat de primaveres. Des del segle XV que navego contra vent. De vegades sembla que el vent m’infla la vela, però de sobte em trobo enmig d’una tempesta i no reaparec fins al cap dels anys, amb les restes del naufragi, quan tothom ja em dóna per acabada. Recordo la primavera modernista, i tot seguit el terrorisme i la dictadura de Primo de Rivera. Recordo la primavera republicana i el llarg hivern franquista. Recordo el saqueig de Roma i la lliçó que vam donar als turcs a la batalla de Lepant, però també tinc present on va instal·lar Felip II la capital d’Espanya. Recordola Guerradels Segadors i com Madrid em va impedir que fes el pas de l’economia mercantil a la capitalista al mateix temps que Amsterdam o Londres. Això per no parlar de la derrota de 1714, quan ho tenia tot a favor per convertir-me en un focus dela Il·lustració. O de Napoleó, que va dividir-me el país quan tot just em començava a refer de l’ocupació borbònica. Fins i tot recordo les pestes del segle XIV, que em van deixar sense massa humana per consolidar un estat modern, en el millor moment de la meva història, de la meva màxima expansió.

© Prisma
Representació de les Corts Catalanes reunides a Montblanc el 18 de juny de 1333 sota la presidència del rei Alfons III, en una làmina del llibre dels Usatges de Barcelona, una recopilació de drets anterior en cent anys a la Carta Magna d’Anglaterra.

Conec la història i no em fa gràcia veure que ha reprès la marxa perquè sempre me la fot quan les coses em van bé. Segur que les meves amigues s’estan fregant les mans. París fa 800 anys que em mira amb recel. Londres sempre ha traficat amb les meves febleses. A Roma li fa ràbia que em prengui la fe cristiana tan seriosament i Madrid, si pogués, assecaria el Mediterrani. Aquests últims trenta anys m’han deixat fer perquè no tenien més remei. Recordes quan Bill Clinton va dir que el món seria català o talibà? El món s’assemblava a mi i no podien maltractar-me. Hem viscut una època tremendament liberal i individualista, però sobretot hem viscut en una època en què les grans ciutats d’Europa estaven escarmentades per la història. El meu èxit ha tingut més a veure amb el context internacional que no pas amb la meva força objectiva. Les meves amigues estaven tan fotudes com jo, però elles encara són capitals d’estat. Jo sóc una reina vídua; tinc el caràcter i l’encant, però no tinc el poder.

Estic segura que totes han pensat: “On s’és vist compartir el prestigi amb una ciutat sense estat, sense exèrcit, que ni tan sols té una llengua pròpia d’abast internacional?” Segur que pensaven això. El món admira la meva arquitectura, els meus pintors, la meva cuina, el Barça, però gairebé mai no es recorda que el secret de la meva màgia és Catalunya. Potser val més així, perquè quan Catalunya em dóna massa personalitat tothom corre a destruir-la. Si encara sóc aquí és per la força que m’ha donat el record de les meves llibertats perdudes i perquè m’he mantingut il·legible als ulls de la majoria d’estrangers. Els forasters no relacionen la meva gràcia amb la meva història i les meves ambicions. Ni tan sols els meus ciutadans són conscients, en la majoria dels casos, que tinc una idea de civilització, com la pugui tenir qualsevol altra gran capital del món.

D’una banda, se’m tracta com una ciutat de segon ordre, però de l’altra, faig por, perquè jo, Barcelona, i no Londres, ni París, ni Berlín, ni Madrid, sóc l’hereva legítima de l’antiga Roma. Jo entronco amb la república romana, on el cap d’estat era un primus inter pares, un primer entre iguals. A casa meva els reis han governat sempre per contracte. Quina ciutat ha imposat als seus reis un jurament com aquest: “Nosaltres, que som tan bons com vós, jurem a vostra mercè, que no sou millor que nosaltres, acceptar-vos com a rei i senyor sobirà, sempre que respecteu les nostres llibertats i lleis. I, si no, no”?

La història no m’ha deixat imposar els meus ideals, però això no impedeix que travessin tota la meva història. Els meus patrons són una dona (santa Eulàlia) i un negre (sant Cugat). Ramon Llull, que era fill d’una eminent família barcelonina, va intentar conciliar cristians i musulmans. A casa meva la paraula “feudal” sempre va voler dir respecte pel poble baix. Jo em vaig inventar el feudalisme ben entès. Catalunya va ser el primer territori de tot Europa amb una declaració escrita de drets. Els Usatges, de 1076, es van avançar cent anys ala Carta Magnad’Anglaterra. A París les masses van creure necessari abolir el feudalisme perquè els francesos eren uns animals, però els catalans, fins a la derrota de 1714, van ser el poble més lliure d’Europa.

© Josep M. Sagarra / AFB
El 14 d’abril de 1931, dos dies després de les eleccions municipals que van donar la victòria als partits republicans en tot l’Estat, Lluís Companys va deposar l’alcalde de Barcelona i va proclamar la República des del balcó de l’Ajuntament.

No he estat mai la ciutat més important del món, ni he pretès ser-ho. Quan vaig conquerir els mallorquins, els vaig donar un regne; quan vaig conquerir els valencians, també. Sempre he trobat estúpides les ciutats que actuen com si al món només existissin elles. La política necessita l’altre per no caure en abusos. Si ara ens trobem en crisi és a causa de la mania que han tingut les capitals dels grans estats d’actuar com si estiguessin soles al món. Amb una ciutat o amb un país hi pots comerciar o li pots declarar la guerra, però no pots prendre-li allò que Déu li ha donat. Els discursos que ara es fan sobre la importància de les xarxes urbanes a mi no em diuen res de nou. Els meus juristes del segle XV ja deien que Catalunya era un sistema de deu ciutats. Sempre m’ha agradat formar part d’una entitat superior. Ara, quan aquesta entitat va contra els meus interessos, lluito per deslligar-me’n, igual que una persona es desfaria d’un club o d’un partit que no el representés.

Dispensa’m; com veus, estic desorientada; d’una banda, no necessito àvia per tirar-me floretes, i de l’altra, em sento insegura i tinc por de perdre el poc que tinc.

PSICÒLEG: Aviam, has nascut amb una combinació de virtuts i de mancances molt humana, per això la gent t’estima tant. Vas néixer de cara al Mediterrani, que és el mar més tractable dela Terra. Tensun clima i un entorn esplèndids. En aquest sentit fas justícia a la frase de Voltaire segons la qual “Catalunya no necessita els seus veïns, però els seus veïns sí que necessiten Catalunya”. Ets un punt de confluència ideal per a totes les ciutats catalanes, però des d’un punt de vista ibèric o europeu la teva situació geopolítica és secundària. Gènova, València, Venècia, Constantinoble són ports mediterranis més ben situats. Tarragona permet una penetració més fàcil a l’interior de la península. Madrid, Roma, París i Londres estan més ben situades que tu per ser capitals d’un gran estat. Tu tens la virtut que et trobes en un lloc immillorable per recollir les sinergies del territori català, que és un territori pobre en recursos naturals però agradable de clima i, sobretot, fàcil de defensar. La geopolítica ha mediatitzat la teva història, i alhora que t’ha protegit i t’ha amanyagat i t’ha permès fer-te una idea dolça de la vida, t’ha impedit concretar els teus grans ideals i això t’ha anat ficant el dubte al cos.

Quan els exèrcits massius van passar a determinar les guerres, vas perdre l’imperi, perquè tens més enginy que força. Però has sobreviscut i l’euro et dóna l’oportunitat de convertir-te en la capital d’una gran euroregió que comprèn des de València fins a Montpeller, passant per Marsella, Tolosa, Saragossa i Palma. Si aconsegueixes connectar la península amb l’eix urbà que va de Londres a Milà, tindràs un rol al món; només cal que milloris l’actitud. Has de perdre la por de fracassar, t’has de treure del damunt el temor que t’han deixat les derrotes del passat. De vegades has estat massa idealista, però d’altres has caigut en la trampa del teu propi pragmatisme. Des de Felip V la política de l’Estat s’ha basat en el convenciment que les teves elits es podien comprar. I no era exactament això. A Prim el van comprar amb una faixa de general i després, quan ja no van poder comprar-lo més, el van pelar. A la burgesia catalana la van comprar amb títols nobiliaris i quan el país va anar massa lluny van muntar una guerra civil. Per conservar el poder, has cedit quan no podies guanyar. Per no sortir de la roda de les grans ciutats, has suportat totes les vexacions. T’has deixat dir i t’has deixat fer de tot. Però ara que tens l’èxit a tocar, no hauries de permetre que aquestes vexacions esdevinguessin els teus fantasmes en comptes de les raons de pes que et facin tirar endavant.