Tant a la novel·la de Jaume Cabré com a la de Carmen Laforet la ciutat traspua la por i el dolor de les postguerres, però els seus protagonistes se’n mantenen al marge, vivint la seva pròpia tragèdia interna. Cap dels dos no és lliure de gaudir de la vida a la seva manera.
© Manel Andreu
La intel·ligència només pot ser narrada des de la intel·ligència. A la novel·la Jo confesso, Jaume Cabré ho aconsegueix d’una manera magistral, i encara més perquè introdueix el lector, com per art de màgia, en aquesta facultat, fent-l’en partícip.
Mentre llegia amb un interès creixent les més de vuit-centes pàgines d’aquest llibre, em preguntava amb curiositat professional com l’autor ho havia aconseguit, com havia reeixit a endinsar-nos en la ment privilegiada d’Adrià Ardèvol, a més de traslladar-nos les seves sensacions i angoixes, i fins i tot aquest sentiment de culpa que desborda el personatge amb causes esdevingudes fins cinc-cents anys abans del seu naixement, i que ens connecta amb la consciència de culpa universal.
Jaume Cabré ens fa viure el seu personatge des de dins i des de fora, usant amb una gran naturalitat tant la tercera persona com la primera per referir-s’hi. És potser per això que la lectura de Jo confesso ha estat per a mi una experiència vivencial. M’he sentit traslladada literàriament a una casa del carrer València, de la mateixa manera en què vaig viatjar a Barcelona per primera vegada en l’adolescència, també literàriament, conduïda per la mare, Carmen Laforet, a una altra casa de l’Eixample al carrer Aribau. No coneixeria Barcelona personalment fins uns quants anys més tard, de manera que aquella primera presentació de la ciutat a través de Nada va quedar profundament gravada en mi.
Per alguna raó, la novel·la de Jaume Cabré m’ha portat a aquesta primera imatge. Potser és a causa d’algunes similituds en la forma de percebre la ciutat tant d’Andrea a Nada, com d’Adrià a Jo confesso.
En les dues novel·les estan presents les seqüeles de la Guerra Civil, i a Jo confesso s’hi afegeixen, a més, les de la Segona Guerra Mundial. En els dos casos la ciutat traspua aquesta por i aquest dolor. Però tant Adrià com Andrea es mantenen al marge, vivint la seva pròpia tragèdia interna. La seva llibertat no està només restringida per l’ambient gris i ranci de la ciutat en postguerra. Cap dels dos, malgrat la seva clara intel·ligència, no és lliure de gaudir de la vida a la seva manera. Estan involuntàriament reclosos en una casa de l’Eixample, on s’intueix un passat pròsper, de burgesia catalana.
I en tots dos casos, quan aconsegueixen trencar algunes de les cadenes que els aferren, ens encomanen la plenitud i la joia de passejar per aquests carrers de l’Eixample, cap a la Universitat, cap al Gran Teatre del Liceu, cap a l’església de Santa Maria del Mar; sensacions que s’afegeixen a la meva pròpia experiència cada vegada que tinc la sort de passejar per aquesta ciutat tan bella.
Retroenllaç: Torna Barcelona Metròpolis | Núvol