La plaça de les Glòries, un entorn públic problemàtic que s’ha de veure com acaba funcionant per determinar si les decisions administratives han estat correctes.
Foto: Vicente Zambrano
La transposició dels canvis socials a l’espai públic en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge neutral i pacificadora. Com ja va anticipar Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu és la riquesa urbana del futur.
Poques metròpolis europees han estat capaces, com Barcelona, d’associar la renovació urbana amb la transformació de la seva vida social i de l’esfera pública. Abundant en metàfores i narratives, l’èxit de la renovació democràtica es va fonamentar de manera radical en la transformació de la matèria primera de la ciutat on prenia cos la vida social, els seus espais públics i els seus espais col·lectius.
D’una banda, hi va haver una producció ingent d’espais públics –parcs i places, platges i fronts– on construir i donar forma a significats i referents de fàcil identificació, on la novetat de l’espai i la seva qualitat física eren fàcilment apropiables per la ciutadania i prefiguraven la imatge material i l’expectativa de la renovació urbana.
D’altra banda, la capacitat de la vida cívica de contaminar i apropiar-se del caràcter dels llocs privats –espais i edificis– dotant-los de significat col·lectiu, contribuïa a la creació d’una ciutat més rica en llocs i complexa en significats. Tal com definia canònicament Manuel de Solà-Morales, la força del binomi consistia a “urbanitzar l’element privat, és a dir, convertir-lo en part de l’àmbit públic”. L’edifici d’usos mixtos de l’Illa Diagonal, on la planta baixa es barreja amb les voreres urbanes i acull els moviments urbans exemplificaria aquesta noció.
L’Illa Diagonal, un exemple reeixit d’apropiació col·lectiva d’un espai privat, gràcies a un disseny permeable als moviments urbans.
Foto: Vicente Zambrano
La capacitat transformadora del binomi espais públics – espais col·lectius ha estat desigual, ja que ni la disponibilitat de l’espai físic ni els objectius urbans han estat constants al llarg del temps. La generació de places i parcs que va caracteritzar els primers anys democràtics va sorgir de l’oportunitat i de la disponibilitat d’espais on materialitzar la transformació –fàbriques obsoletes i grans peces desplaçades a la perifèria, espais derivats del planejament administratiu i llocs existents per redissenyar.
En absència d’un model general, la coherència del llenguatge arquitectònic va dotar de cohesió la imatge de renovació urbana de l’espai públic per damunt de les especificitats dels contextos i les ambicions particulars dels llocs, i es va crear allò que la literatura arquitectònica va canonitzar com “Espai públic Barcelona”.
Tanmateix, l’evolució de l’estructura municipal i la progressiva subdivisió administrativa durant les darreres dues dècades, de manera combinada amb el desplegament del trencadís metropolità (“ciutat de ciutats”, “la ciutat de barris”) i la nova sensibilitat envers les comunitats, el veïnatge i la ciutadania, han comportat, molt sovint, una simplificació del projecte de l’espai públic, paradoxalment a favor de l’arquitectura del pla del terra. La proliferació de racons, interiors d’illa i places carregats de subjectivitat i personalitat exemplifiquen un nou protagonisme arquitectònic. El factor que els dóna aquest to massa diferent no és la seva condició dissenyada i particular, ni la inherent i necessària sensibilitat ciutadana i veïnal, sinó l’autonomia del terra, en detriment de la relació entre les coses.
Esgotades les escletxes, farcits els buits metropolitans, les transformacions infraestructurals possibiliten oportunitats urbanes més grans on la distància entre la infraestructura i el projecte d’espai públic s’ha fet encara més evident.
Les cobertures lineals de la ronda del Mig o la travessera de Dalt i la renovació recent de la plaça de Lesseps exemplifiquen aquestes limitacions metodològiques. L’aportació al dinamisme urbà i l’èxit social esdevenen “suburbans” en concepte, ja que minimitzen la capacitat per crear significats urbans generals i per incorporar-se a l’imaginari col·lectiu general barceloní. La comparació amb les grans transformacions infraestructurals dels vuitanta –Moll de la Fusta, ronda de Dalt, Trinitat–, on infraestructura i espai públic eren objecte de reflexió simultània, endureix més aquesta percepció.
La transformació de la plaça de les Glòries contribueix al debat de manera directa. Malgrat el titànic esforç administratiu i el treball exemplar d’arquitectes i enginyers, la radical falta de relació entre el subsòl frenètic –farcit de metros, ferrocarrils i túnels viaris– i la plaça redueix la consciència recíproca entre la superfície i el subsòl.
Àmbit central o espai d’enllaç? Potser tots dos, potser cap alhora. El comportament definitiu de l’espai construït determinarà l’encert o no de les decisions administratives.
Una nova reflexió sobre l’element col·lectiu
Davant aquest panorama, l’element col·lectiu reapareix com un nou territori d’exploració, de límits desdibuixats i de gran ambigüitat, i mancat encara d’un model precís. Si als noranta la noció d’espai col·lectiu havia anticipat l’apropiació cívica del món privat com a acte civilitzador, el canvi de segle ha aportat una noció més expansiva que aborda la naturalesa exclusiva de l’àmbit públic.
Paral·lelament, l’aparició d’un conjunt significant de noves peces urbanes, tant pel que fa a equipaments com a edificacions privades, proposa models on deliberadament es qüestiona la delimitació estricta entre l’àmbit públic i el privat. Alguns prenen la forma d’edificacions d’origen públic, com les fàbriques de creació –Fabra i Coats a Barcelona, Matadero a Madrid, Kaapeli a Hèlsinki o Space a Londres–, on àmbits cooperatius de producció artística es barregen amb habitatges i comunitats, i el ciutadà deixa de ser un actor passiu i lúdic per esdevenir, en col·lectivitat, protagonista viu dels espais.
En el territori privat, les mutacions de l’espai productiu –Campus Repsol a Madrid, Redbull a Londres– anuncien formes de producció sense llocs estables, organitzades de manera flexible, on les estructures bàsiques de treball es defineixen a partir de criteris de col·laboració i cooperació.
D’acord amb la seva condició més urbana, les iniciatives del moll NDSM, del districte Hallen o del KromHout Hall d’Amsterdam porten als barris, a les cases i als espais lliures la idea de participació permanent, en què la barreja i la creativitat desdibuixen el marc comunitari inicial per dotarlo d’un caràcter col·lectiu superior.
Els resultats tenen característiques singulars. El domini de l’espai és ambigu i hi ha una combinació promíscua d’usos i espais. La transposició dels canvis socials –en el treball, en les formes d’agrupació– a l’espai públic, com a lloc urbà d’accés universal, en fa un àmbit d’intercanvi, de relació i de producció que trenca la seva imatge pacificadora i neutral. Heterogenis en composició, individus i col·lectius s’agrupen a l’espai públic trencant el seu bucòlic destí com a espacialització del lleure i convertint-lo en un lloc per fer coses i per fer-les junts.
Aquí s’evoca un nou marc reflexiu i propositiu que recupera les millors dimensions de l’espai públic i les condicions contemporànies per reforçar-ne l’apropiació ciutadana, superant la visió comunitarista (l’espai com a suport de comunitats subjectives) mitjançant la intensificació col·lectiva (l’espai com a suport d’individus anònims i diferents). És a dir, allò que la teoria urbana recent defineix com a capacitat informativa, productiva i participativa de l’espai. En aquest espai redefinit així, el subjecte necessàriament abandona la condició d’espectador passiu per esdevenir-ne actor.
Com va anticipar fa vint-i-cinc anys Manuel de Solà-Morales, l’espai col·lectiu constitueix la riquesa futura de les ciutats. El gir social, la necessitat de definir nous models productius i els canvis dels models urbans –des de l’habitatge fins als equipaments– anuncien una entrada forta del factor col·lectiu com a argument central de la ciutat futura. Tanmateix, no només com a contaminació recíproca d’àmbits i dominis, sinó com a multiplicació i intensificació profunda d’un canvi social.
Col·lectiu sí, i col·lectiu al límit.