Ens podem preguntar amb quin dret els autors de la nova campanya de promoció turística de Catalunya s’han sentit autoritzats a oferir tan alegrement el territori als forasters.
© Maria Corte
Posem les cartes sobre la taula. Si no fos pel turisme, no estaria ara mateix escrivint aquest article. Sóc fill d’hotelers –i nét de taverners per les dues bandes. Difícilment hauria viscut a casa meva l’obertura que van significar per a mi els estrangers del nord quan era petit; difícilment hauria tingut una xicota italiana i, de resultes d’això, hauria fet uns viatges a Milà; difícilment a casa meva m’haurien pogut pagar uns estudis. Sense els turistes la riquesa de la Costa Brava no seria gaire diferent de la dels poblets d’interior que no viuen d’aquest negoci.
O potser sí, potser hi hauria aparegut una mena o altra d’indústria tan inesperada i pròspera com ho va ser la indústria del suro. Aneu a saber. La gent s’espavila, i molt sovint una planta no en deixa créixer una altra. No hi perdem el temps, però, perquè en qualsevol cas ja seria tard: hi ha el que hi ha, amb tot el que comporta. I jo ho he viscut en pròpia pell, i per això en puc donar alguna notícia.
Fa més de mig segle, Gaziel, assegut al pedrís d’un mirador, mentre contemplava la badia de Sant Feliu de Guíxols, es va preguntar: “Els forasters vinguts d’arreu, els tractem com uns amics o com uns passavolants? Els cobrem honestament pels nostres serveis o mirem de buidar-los la bossa com més de pressa millor?” És un article de l’any 1960, publicat al setmanari local Àncora. Gaziel ja havia reflexionat sobre el turisme, des del punt de vista del viatger, en un llibre sobre Florència. Ara tocava el tema des del punt de vista del lloc de recepció. Era prou fi per preveure’n l’abast.
Va ser durant aquells anys seixanta que el meu avi, que s’havia dedicat al transport quan encara es feia amb cavalls, va tenir la idea de muntar una hípica a Platja d’Aro, el poble del costat de Sant Feliu. Un cas típic del que va fer tanta gent dels voltants. Aquesta hípica, naturalment, es nodria del turisme; aviat van poder afegir-hi un bar, i poc després, a sobre el bar, unes habitacions, que als anys vuitanta es convertirien en hotel: primer una planta, després una altra, i anar fent. Entremig vaig néixer jo, i la primera feina que he tingut en aquesta vida ha sigut proveir de refrescos les neveres i reomplir les caixes amb les ampolles de vidre buides –feines de nen–, i una altra que es feia sota el sol d’estiu: agafar per les regnes un cavall i acompanyar-lo donant voltes a la pista pelada –polsegosa, amb una tanca feta d’estaques que l’avi mateix havia clavat a terra–, tirant un nen estranger muntat al cavall mentre els pares, que devien ser francesos, s’ho miraven des de fora la pista. Feines infantils. Més endavant, durant l’adolescència, faria de guia ja portant jo el cavall, i després, encara, de recepcionista d’hotel, amb aquelles nits tan llargues. Són feines ideals per als estudis, perquè coincideixen del tot amb les vacances d’estiu. Al juny acabes les classes i comença la temporada; al setembre s’acaba la temporada i comences el curs.
© Biblioteca de Catalunya. Fons Gaziel
El periodista Agustí Calvet, Gaziel, va reflexionar repetidament sobre el turisme a les seves obres. A la imatge, Gaziel al port de Sant Feliu de Guíxols, la seva població natal, l’agost de 1963.
Vull explicar una anècdota que té a veure amb les preguntes que es feia Gaziel. El meu avi, que portava l’hípica, m’incitava sempre a esperar una propina dels clients. És una cultura trista i humiliant, la de la propina, però un nen… Bé, ja ens entenem: m’animava a parar directament la mà. I per protegir la meva dignitat jo només tenia, com solen tenir els nens, l’autodefensa instintiva de la vergonya. I ho passava fatal, i li deia: “Avi, és que em fa vergonya.” I la resposta que ell em donava em torna sempre al cap quan penso en el turisme: “No sé per què t’ha de fer vergonya, si no els veuràs mai més.” O sigui: la pura depredació. Tens la sort que pel teu tros passen uns ocells, treus l’escopeta i dispares. Una idea primària del negoci, inimaginable en una fleca de barri, en una fàbrica, en un mecànic. No pateixis pel client, que no el veuràs més.
No estic dient que el turisme sigui això, naturalment. Només dic que en cap altra mena de negoci el meu avi no hauria tingut aquesta idea irresponsable. I el problema és que aquesta depredació no s’aplica només sobre els turistes, sinó sobre allò que es pot oferir al turisme. La cultura de la depredació no és només aplicable al turisme, és clar, i el grau de primitivitat d’un país es pot valorar a partir del seu grau de depredació –s’ha vist amb la bombolla immobiliària, s’ha vist amb la mateixa corrupció política. Dit en termes culturals, estem parlant de l’antitradició.
És una mica la cultura del porc: tot s’acaba aprofitant, dels turistes i del lloc turístic. No cal crear res; agafes el que hi ha, depredes. Que hi ha platja? Doncs sol i platja. Que s’hi fa vi? Enoturisme. Que hi ha el monument que sigui? Turisme “de cultura”. I si no hi ha res d’això, ja trobarem la manera. Pensem. No hi ha boscos? Doncs banys de bosc. Ja arribarà el dia que els turistes obriran els ulls a l’autoengany, a l’escuderia completa de motos que els han venut amb les preteses bondats de viatjar… Si Homer aixequés el cap…!
En temps de crisi, però, què vols fer? En temps de crisi et llogues una habitació de casa. A Barcelona això ha arribat a nivells dramàtics amb la qüestió dels apartaments turístics, però a la Costa Brava coneixem el problema. A mi mateix em va tocar algun cop deixar la meva habitació perquè hi passessin la nit uns turistes. Marina Garcés parla del xantatge que això implica –i amb tota la raó–, però de què no pot dir-se’n xantatge? Fins i tot de respirar… Com sempre, és qüestió de graus. Reflexionar sobre el turisme no és fàcil perquè en depèn directament la vida de molts; és una qüestió que avui toca el moll de l’os del nostre país. El turisme ens alimenta i, per tant, ens condiciona al màxim; el turisme parla molt directament de nosaltres mateixos. Hauríem de tenir un Observatori del Turisme de primer ordre, a l’altura, independentíssim, regulador, que mantingués el tema constantment obert al debat públic.
A l’última FITUR, Mariano Rajoy va qualificar la indústria turística de “pal de paller” de l’economia espanyola, perquè ho és. Que això sigui un orgull ja és una altra història. Té un punt humiliant córrer a darrere la gent com venedors de basar: “Tinc això!” “Qui em vol!” “Si no vol platja, tinc muntanya! I si no, tinc…” Però és la crisi, és de sentit comú. En aquesta mateixa edició de la FITUR, la Generalitat hi ha fet la inversió més alta que mai s’ha fet en una campanya de promoció del turisme: 3,8 milions. La campanya té aquest lema: “Catalunya és casa teva”. Sisa mateix ha cedit els drets d’una cançó tan íntimament anostrada com Qualsevol nit pot sortir el sol perquè se’n faci una versió per als anuncis.
“Catalunya és casa teva”. Aquí se’ns mostra el problema. Casa meva és casa teva. No és lògic preguntar-se amb quin dret els autors d’aquesta campanya s’han sentit autoritzats a oferir tan alegrement el territori als forasters? Amb quin permís algú ofereix a un altre casa meva? Catalunya no és meva, llavors? Me n’han fet fora? No ho ha estat mai? Se m’han venut? No tinc res a dir-hi?
És una altra anècdota, però explica més que les grans abstraccions. Si considero que casa de l’altre és casa meva, podré fer-hi el que em doni la gana. Tindré permís per depredar-la a gust i s’establirà una competició per veure qui és més espavilat, qui depreda millor a qui.