Els articles dels anys cinquanta mostren un país derrotat i vulgar, que només se salva per l’exotisme mediterrani. Cristal·litza el mite de la bona vida barcelonina, sustentada en el desordre, la calor, la bohèmia, la impuntualitat, el sexe i, en general, en un carpe diem relaxat, brut i sense cultura. Per sota es detecten una tristesa, un silenci.
© Pérez de Rozas / AFB
L’entrada al Liceu abans d’una funció de gala, el 13 de novembre de 1958. Joseph Wechsberg assegurava al seu article de 1955 que els barcelonins eren fanàtics del futbol, els toros i l’òpera, i encara que la majoria no anaven al Liceu, eren capaços de comentar-ne les novetats.
El reportatge de 1955 el signa Joseph Wechsberg, escriptor, periodista i músic txec, lluitador antinazi des dels anys trenta. Secretari parlamentari del partit jueu txec i defensor de la causa sudeta, va adoptar la ciutadania nord-americana a l’inici de la Segona Guerra Mundial, per tornar a Europa el 1943 com a corresponsal de guerra. Després del conflicte va treballar per a la Comissió de Crims de Guerra i va escriure The Murderers Among Us (1967), llibre on desemmascarava exoficials nazis ocults a Llatinoamèrica o desmemoriats a Berlín. Poca broma, doncs.
L’article de Wechsberg, però, no té res a veure amb el de Mannes. No és polític, ni tan sols cultural en un sentit ampli. És una caricatura molt entretinguda del viatge d’una companyia d’òpera vienesa que estrena un Mozart i un Wagner al Liceu. Val la pena consignar la diferència entre les definicions de Barcelona que feia Mannes i la de Wechsberg, que diu: “Barcelona no és només la segona ciutat més gran d’Espanya, sinó que també és la més sorollosa. La part més sorollosa és el vell Barri Gòtic, travessat per la Rambla, l’avinguda més pintoresca de la ciutat.”
La resta del llarg reportatge desenvolupa aquesta idea. Si Mannes el va llegir, devia pensar que el procés “d’anivellament” orquestrat pel règim –tal com consigna a l’article de 1944– havia assolit els seus objectius amb un èxit notable. La ciutat culta i moderna, que participava del progrés espiritual i material d’Occident, s’ha transformat ara en un cau de corrupteles i deixadesa; l’habitació de l’hotel sembla la cel·la d’un monjo, i les cotorres i les converses fins a altes hores de la matinada al bell mig de la Rambla no deixen dormir les prime donne i els directors que proven d’agafar el son a les habitacions nobles de l’Hotel Oriente.
Els barcelonins són fanàtics del futbol i dels toros; sembla que també són grans amants de l’òpera, i encara que no van al Liceu comenten la jugada. Els cantants, avesats a Viena, s’enyoren de casa –el baríton està fins al capdamunt de menjar peix– i es constipen de tanta vida nocturna i tan poc descans. No paren de queixar-se: quin país més incivilitzat! La ciutat és nocturna: les botigues tanquen passada la mitjanit i no obren fins al migdia de l’endemà; els espectacles comencen a les deu, sense que amb prou feines hi hagi públic a la sala, que es va omplint de mica en mica; els descansos són llargs per permetre llargues converses i que les noies ensenyin els vestits colorits; i els tècnics i els figurants, un cop acabada la funció, encara surten de copes fins a les sis. Els bombers, al seu torn, passen la funció fumant entre bastidors. “Són cooperatius i mai no s’irriten. Deu ser el peix fresc que mengen,” diu el director de la companyia. Ningú no diria que han passat només onze anys des de l’article anterior.
El quadre estètic devia semblar molt exòtic al lector de The New Yorker, i Wechsberg segurament jugava a exagerar, però el resum moral era que ni hi havia país ni normes elementals. Sota la crosta del règim, això sí, emergia una força que s’escapava cap a l’hedonisme. No hi havia esperit combatiu, però sí un bon esperit, alegre i bohemi, una mica com de segle XIX, popular i llardós.
De fet, de tornada a Viena, després d’un èxit esclatant i exquisidament nòrdic, els cantants que tant s’han queixat troben a faltar l’escalfor de la gent barcelonina i la impudícia de les seves girls. És la Barcelona espanyola i l’Espanya africana. Sol, sexe i vi. Els Pirineus són ja frontera. El fet que a un jueu sudet, històric combatent, li passi Barcelona pel davant i no hi vegi res més indica l’estat de total descomposició de la ciutat, però també un canvi en els interessos dels lectors i dels governants nord-americans. L’article està envoltat d’anuncis de banyadors per a senyores i de whisky per a senyors. En aquesta època el preu de l’entrada més cara del Liceu val com vuit números de The New Yorker; el govern americà ja té quatre bases a la península; Espanya està en procés d’incorporació internacional –Unesco, ONU, pacte preferencial amb la CEE– gràcies a la guerra freda, i som a quatre anys de la intervenció de l’FMI i a punt de començar el govern dels tecnòcrates de l’Opus. El país i la ciutat han tocat fons i encara no ha arribat la remuntada.
© Nat Farbman / Time & Life Pictures / Getty Images
Una típica escena nocturna del Barri Xino durant l’estada de la VI Flota dels Estats Units al port de Barcelona, el gener de 1952. El país i la ciutat havien tocat fons.
L’article de l’any 1956 també ho ensenya. És una estranya peça de Frederick L. Keefe, guionista de Hollywood, sobre un viatge en cotxe de Madrid a Barcelona. No hi ha documentació, ni cap intenció política o ideològica. És tot descripció. Keefe va en cotxe i a l’altura de Medinaceli recull un historiador català format a Cambridge, amb cara de passar gana. Després de criticar l’estupidesa del franquisme al llarg del trajecte, l’historiador acaba victorejant la comitiva de Franco al davant d’uns guàrdies civils en una escena que recorda Bienvenido, Mister Marshall. En una descripció que t’omple de pena, Keefe explica com l’historiador passa la resta del viatge amb un posat taciturn i incòmode. Finalment, quan Keefe, molt educadament, li pregunta què li passa, l’historiador es disculpa per la seva incoherència. Acomplexat davant l’americà, només sap justificar-se amb una frase que devia significar per al llicenciat de Cambridge una humiliació: “A Espanya sovint has de pensar d’una manera i actuar d’una altra. Saps què vull dir?” El quadre dels anys cinquanta, doncs, queda complet: caos col·lectiu, desfeta cultural i humiliació intel·lectual: provincians, covards i supervivents.
Recuperació i acomodament mental
Els dos articles dels anys 1961 i 1963, en canvi, ensenyen que el país ha reaparegut. Els firma un escriptor americà d’origen escocès, Alastair Reid. Com el de 1944, són un compendi documentadíssim de tòpics catalanistes, culturals i polítics, i mostren clarament que Barcelona depèn de la força del país, i viceversa. Com més catalana és Barcelona, com més aprofundeix en les possibilitats de la seva història, més cosmopolita és, més moderna, més europea; i més comprensible per al lector.
L’article de 1961, també titulat “Letter from Barcelona”, ocupa quaranta pàgines i és el reportatge central. Reid diu que Barcelona ha tingut dues històries diferents: una de llarga i gloriosa que comença amb la seva fundació, port marítim comercial i estratègic des dels romans, capital d’una de les grans nacions del Mediterrani, independent d’esperit, industriosa i valenta; i l’altra, una història curta i brutal que comença amb la industrialització. Sobre aquesta base històrica descriu la realitat dels seixanta, econòmicament deprimida i culturalment “castrada”. Però s’hi endevinen moviments; tot respira de nou i permet de veure-hi el país.
L’Espanya dels seixanta és fruit del creixement econòmic posat a rodar gràcies al creixement d’Europa, l’ajuda nord-americana i el Plan de Estabilización de 1959. Si l’article de l’any 1961 ensenyava un país pobre però viu, sotmès al xoc de les reformes del 1959, el de l’any 1963 mostra que les reformes han funcionat. Això desemboca en un acomodament mental que accepta la fortalesa històrica del franquisme i en una entrega absoluta al mite del milagro español. Fraga és el publicista de l’obertura del règim i el candidat més plausible a la successió del vell dictador. En l’altre plat de la balança hi ha una acurada descripció de l’estat mental dels supervivents de la guerra, que viuen entre malsons, angoixes i silencis.
© Pérez de Rozas / AFB
La sala d’actes del Foment del Treball, plena a vessar de “trabajadores de Cataluña”, durant una conferència que el ministre franquista de Treball hi va fer el 29 d’octubre de 1963.
Però de totes les explicacions que Reid dóna, el catalanisme acaba sent la seva taula de salvament. Reid ens mira amb simpatia i es lamenta del fracàs de l’estat català –“una tragèdia dins d’una tragèdia”–, però alhora no s’està de fer veure que políticament és un moviment mort. Al principi del segle, diu, el separatisme ho tenia tot per ser un moviment seriós: cultura pròpia, economia i idees polítiques modernes, però ara és només un cadàver que ningú no reclama, ignorat en una nevera del dipòsit. Com que li sembla que el país té condicions per ser, intueix que l’única resposta al fet que no hagi arribat a res ha de ser antropològica.
Vida sotmesa i derrota permanent
Sobre la manera de viure barcelonina hi edifica un discurs que ja serà definitiu: la bona vida del sud fa que els espanyols no sàpiguen què és la més elemental responsabilitat política. I els catalans viuen empresonats entre el règim d’un petit militar sàdic amb veu de dona repel·lent i els límits mentals de la seva sensualitat, cosa que explica la manca total de disciplina, les explosions de rauxa que mai no arriben a res, el pragmatisme econòmic i una endèmica preferència per la congelació de l’instant present, en un etern suspens de sol i joia interior, abans que la velocitat i el cost del futur. El preu de l’anarquisme moral és una vida sotmesa i una derrota permanent, que només una disposició metafísica del caràcter deu permetre aguantar.
© Pérez de Rozas / AFB
Manuel Fraga, aleshores ministre d’Informació i Turisme, visita els estudis de TVE de Miramar amb motiu de la inauguració d’uns nous equips, el 14 de novembre del mateix any.
Això no vol dir que no se li escapi un cert optimisme, com si detectés un batec. Barcelona el desconcerta perquè, tot i la veu moderna i a punt per al que sigui, culta i amb gruix, ni les elits ni el poble no tenen cap musculatura o determinació per fer-ho real, més enllà d’una gana retòrica. Dues vegades usa la paraula “castrats”. L’article donaria per a una tesi doctoral, i demostra que per entendre Catalunya i Barcelona, i per explicar-la, no hi ha cap més remei que recórrer a la psicologia i col·locar-la en un context històric de segles.