La comunicació electrònica ha augmentat enormement la capacitat d’interacció amb els altres. Però hi ha un element que marca radicalment el tipus de relacions que podem establir a l’espai virtual: l’absència física. Hi manquen la possibilitat de l’empatia i tot el coneixement social i personal que ens transmet el cos.
Les nombroses possibilitats de la comunicació electrònica no sempre poden esborrar l’aïllament o el sentiment de soledat de les persones, ni inserir-les efectivament en un entramat d’interaccions. Sovint no podem parlar de llaços entre la gent, sinó només de contactes.
Foto: Dani Codina
L’experiència humana de la soledat té diverses dimensions. Podem estar sols de moltes maneres i la soledat, com a condició personal o social, es pot viure i valorar de formes ben diferents. En el món de les múltiples connexions i relacions electròniques, la soledat segueix sent un fet cabdal en la vida de moltes persones, voluntàriament o involuntària.
Entre les diferents formes de soledat, la més evident seria la física: estar apartat, separat o aïllat dels altres. Alguns cops ho cerquem activament; per exemple, quan ens tanquem en una habitació, passegem per llocs poc transitats o fugim voluntàriament del contacte i de la mirada dels altres. Volem centrar-nos en nosaltres mateixos. En altres ocasions, aquesta separació es fa per necessitat, com en una malaltia contagiosa. O com a càstig, si se’ns aïlla en una cel·la o se’ns aparta a la força del nostre lloc de pertinença.
Diferent de la soledat física hi ha el que anomenem sentiment de soledat. Ens sentim sols malgrat estar envoltats de gent, de viure en família, de formar part d’alguna comunitat o d’estar constantment connectats a múltiples xarxes socials. Aquest és un sentiment que comporta malestar i patiment. No tenim la implicació emocional amb altres persones, no tenim la seva comprensió ni el seu reconeixement, trobem a faltar el que en diem l’escalf humà.
I encara podem distingir una tercera manera d’estar sols, diferent de les anteriors, que consisteix a no estar inserit en cap xarxa de relacions. Aquesta forma de soledat no comporta l’aïllament físic o sentir-se sol, però probablement és la versió més dramàtica de la soledat. No tenir família ni relacions d’amistat, no formar part d’una xarxa professional o no estar inserit en cap col·lectiu significa no comptar amb ningú en cas de necessitat. En definitiva, això vol dir estar mancat del més bàsic de la condició humana: formar part d’una comunitat de mortals que s’uneixen per fer front al patiment i a la mort i, en definitiva, per donar sentit a la vida implicats en algun projecte comú. A la Grècia clàssica, per exemple, hi havia un càstig que era considerat molt pitjor que la mort: l’ostracisme, que apartava l’individu de la comunitat en ser expulsat de la ciutat (polis).
L’autonomia personal com a valor bàsic
En les societats contemporànies valorem enormement la independència personal. Autonomia moral, capacitat de decidir sobre la pròpia vida, llibertat d’acció i d’expressió emocional són alguns dels guanys de la modernitat. Els considerem valors fonamentals i celebrem haver-nos alliberat de moltes de les tiranies i submissions de les comunitats patriarcals del passat. També ens agrada saber que, si volem, podem marxar del lloc on vivim i buscar-ne un de nou.
Una interrogació sobre la societat moderna en una pintura mural de l’escola Infant Jesús, a la travessera de Gràcia.
Foto: Dani Codina
Tanmateix, en la construcció de la pròpia personalitat i en la conquesta de l’autonomia personal, l’individu modern oblida que els espais interiors, allò que som, els nostres pensaments i sentiments i els valors que tenim, estan fets de substància pública i social. De fet, els anem incorporant a poc a poc en el tracte amb els altres. Aprenem a reconèixer el nostre món interior i el construïm en conversa amb els altres. És conversant, parlant, que ens fem humans i només així podem formar part d’un món, el “nostre”. Aquestes converses es poden trencar, com els passa a moltes parelles, a fills i pares o als veïns d’una escala. A vegades mai no s’arriben a tenir o, tristament, desapareixen les persones amb qui s’havien establert.
La impossibilitat de conversar és una forma de soledat, segurament la més fonamental. L’individu aïllat, la persona que se sent sola o que està desconnectada no té amb qui conversar. Ningú l’escolta ni té a qui escoltar. La conversa, és clar, no només està feta de paraules, sinó també de gestos, mirades, emocions sentides i compartides; en definitiva, és el cos sencer el que s’implica en la conversa. Vull subratllar aquesta idea del cos implicat en la conversa perquè ens ajudarà a entendre millor el risc de soledat en les societats xarxa i en els espais de relació electrònica.
La comunicació electrònica ha augmentat i potenciat enormement la nostra capacitat de comunicació i d’interacció. Els contactes a l’agenda es multipliquen i augmenta la pertinença a diferents i variades xarxes socials. Vol dir això que ens hem fet més sociables? Redueix el risc de soledat? Sí, però no necessàriament; també comporta els seus perills.
Podríem afirmar que la comunicació electrònica ha trencat les barreres de l’espai i del temps pel que respecta a la comunicació entre persones, com quan mirem de trobar-nos en pantalla per compartir un esmorzar/sopar amb la filla o l’amic que són a Sidney. Així mateix, permet generar distàncies artificials, com quan envies un whatsapp durant un sopar d’amics a la companya de davant per fer-li un comentari sobre el company del costat. Però és clar que aquestes i altres tantes possibilitats de la comunicació electrònica no sempre poden esborrar l’aïllament o el sentiment de soledat, ni poden inserir-nos efectivament en un entramat d’interaccions personals. De vegades no podem parlar de llaços, sinó tan sols de contactes.
Absència d’interacció física
Hi ha un element que sol passar desapercebut, però que marca radicalment el tipus de relacions que sostenim i podem sostenir en l’espai virtual, al qual no donem encara la seva importància autèntica: l’absència del cos, de la interacció física. En la relació electrònica el cos no hi és. En la conversa virtual, en les relacions que establim amb els altres en les xarxes socials, el cos està poc present i hi juga un paper menor. La conversa, en el sentit al qual abans ens hem referit, queda radicalment reduïda. Hi manca, principalment, la possibilitat de l’empatia, de les emocions que se’ns poden fer presents –en les entranyes– quan tenim davant l’altre. Hi manca, també, tot el coneixement social i personal que ens transmet el cos: un gest, la manera de moure’s, el saber o no saber estar, un to de veu, una olor, una mirada, la manera d’ocupar l’espai… En la comunicació electrònica solem substituir, per dir-ho d’alguna manera, aquesta dimensió fonamental de les relacions personals per imatges i mots fàcilment estereotipats. En el món de la imaginació, que governa aquests espais, és molt més fàcil modelar al nostre gust la imatge que volem projectar. Podem dir que “editem” les nostres vides per decidir què volem posar en circulació. De fet, les mateixes eines ens imposen uns determinats tipus de perfils i condicionen la forma de comunicació.
No obstant això, podem habitar durant moltes hores al dia aquests espais, mantenir múltiples converses i tenir infinites interaccions. Pot resultar emocionant i no importa si aquestes emocions les suscita més la imaginació que no pas una persona o un fet. La virtualitat ha potenciat enormement la capacitat de mantenir les relacions que ja tenim i d’iniciar-ne de noves. Les limitacions es fan manifestes quan volem convertir algunes interaccions virtuals en relacions “cara a cara”. No sempre és fàcil. Es generen moltes decepcions o, senzillament, és impossible. La soledat, en qualsevol versió, pot seguir estant igual de present en la vida de les persones i una conversa efectiva es pot arribar a fer molt difícil.
Per no menystenir ni els déus ni les bèsties –Aristòtil deia que l’home solitari és una bèstia o un déu–, no hauríem d’oblidar que la “Sole” (la soledat) pot arribar a ser una bona amiga. Com va declarar H. D. Thoreau, la companya més sociable que trobaríem. Quan la soledat és una opció personal pot ser una experiència positiva: per reflexionar, per escoltar(-nos) en silenci, per trobar serenitat. Segurament, però, per més que sigui atractiva i a cops necessària, es tracta només d’una situació artificialment construïda perquè, sense els altres, “no som res”.