Barcelona Metròpolis enceta una nova etapa. Visita el nou web aquí >>

La soledat es pot viure com un goig o un malestar, i també la podem sentir quan som en companyia. Barcelona, on hi ha més de cent mil persones més grans de seixanta anys que viuen soles. Entrevistem també alguns dels protagonistes i beneficiaris d’aquests serveis, que ens mostren que una cosa tan simple com sortir de casa en bona companyia pot ajudar a recuperar les ganes de viure.

Des d’una perspectiva evolutiva s’ha definit la solitud com la set de relacions socials. És una condició psicològica i social que inclou aspectes emocionals, de malestar i cognitius, de valorar com a insuficient el suport social rebut. La solitud ens parla de la nostra vulnerabilitat i de la necessitat que tenim dels altres.

Viure en soledat no comporta necessàriament patir-ne, però amb el pas del temps les xarxes socials es deterioren o perden i l’exclusió i l’aïllament social es fan sentir cada cop més. La situació empitjora en el cas de les dones, la majoria d’elles amb pensions baixes. Barcelona afronta al problema de la soledat entre les persones grans amb programes d’actuació públics i del tercer sector.

El problema de la soledat s’ha aguditzat de tal manera al Regne Unit que el Govern del país va decidir a principi d’any centrar en un únic departament la lluita contra aquesta plaga del segle XXI i va crear una mena de ministeri per a la soledat.

L’esperança de vida de les persones pot variar segons el gènere, el barri on viuen, la classe social a què pertanyen, la feina que fan o l’educació que han rebut. I una de les condicions que poden influir sobre l’estat de salut és la soledat.

Al llarg de la vida es donen moments de solitud alliberadora i d’altres en què, submergits en mars d’aïllament no desitjat, ens limitem a tractar de no defallir. En el cas d’una societat envellida com la nostra, és freqüent que la soledat acompanyi els últims anys d’una persona.

La comunicació electrònica ha augmentat enormement la capacitat d’interacció amb els altres. Però hi ha un element que marca radicalment el tipus de relacions que podem establir a l’espai virtual: l’absència física. Hi manquen la possibilitat de l’empatia i tot el coneixement social i personal que ens transmet el cos.

Barcelona, igual que altres ciutats europees, està sotmesa a dinàmiques de gentrificació intenses en alguns dels seus barris més emblemàtics. En aquest dossier, amb l’ajuda d’especialistes destacats en les problemàtiques urbanes, repassem les peculiaritats del fenomen.

Les polítiques neoliberals han transformat els tradicionals espais urbans de sociabilitat, que han passat a estar intervinguts pel mercantilisme. La gentrificació, lluny de ser un fenomen neutre, és un procés definit en termes de conflicte.

Per fer front a l’expulsió del veïnat dels seus barris, Barcelona ha de seguir tres receptes: civilitzar el mercat immobiliari, reforçar el parc públic i dotar-lo d’una bona distribució territorial, i comptar amb la coproducció social de solucions residencials mixtes.

A continuació exposem les experiències, noves o consolidades en el temps, de vuit ciutats que planten cara al fenomen de la gentrificació.

Diversos municipis que han emprès iniciatives de creació d’espais verds han generat noves desigualtats o han exacerbat les que ja existien. Com abordar els efectes indesitjables i inequitatius de l’urbanisme verd?

Els barris gentrificats són objecte de desig per a molts turistes i, alhora, la presència del turisme reforça els processos de gentrificació. Lluny de ser un fenomen estacional i localitzat en espais específics, el turisme disputa recursos a la resta de ciutadans fins a generar el desplaçament de la població resident.

Situats en la disjuntiva entre decadència i renovació, els mercats tradicionals es poden convertir en eines poderoses de gentrificació quan, apostant per una modernització radical, modifiquen els usos del seu espai juntament amb l’oferta de productes i els preus vigents.

La regulació pública del mercat immobiliari hauria d’incorporar el gènere com a indicador de vulnerabilitat; alhora, caldria canviar la legislació laboral per protegir les feines reproductives i de cures.

La Ribera, Gràcia, el Poble-sec, Sant Antoni i els voltants de la Rambla del Poblenou són les zones més gentrificades de Barcelona, segons els resultats d’un estudi pioner que facilitarà el desenvolupament de polítiques preventives.

Hi ha normes jurídiques que garanteixen l’accés a l’habitatge com a dret essencial per sobre de qualsevol altre i que atorguen a les administracions públiques un ampli instrumental d’acció per defensar-lo.

Gràcies al lideratge municipal i a la tasca dels representats veïnals, la regeneració de Ciutat Vella, en què es va començar a treballar l’any 1980, ha fet front al fenomen de desertització que ha afectat altres centres urbans europeus.

Barcelona posa èmfasi en l’atenció als nens, els adolescents i els joves al seu Pla de Salut Mental, com a grups de població més vulnerables al patiment i als trastorns psicològics. És l’única ciutat de l’estat i una de les poques d’Europa amb un projecte d’aquesta mena.

Silvestra Moreno va impulsar la primera Associació de Familiars de Malalts Mentals de Catalunya i després va fundar la Fundació Malalts Mentals de Catalunya, que acaba de complir un quart de segle de vida. L’any 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi per la seva lluita en defensa dels afectats per aquestes malalties.

Un de cada quatre barcelonins té un problema de salut mental. Els més comuns són l’ansietat i la depressió i, dels que requereixen ingrés hospitalari, la bipolaritat i l’esquizofrènia.

El patiment i la malaltia mentals van incrementar la seva incidència entre la població barcelonina durant els anys 2011 i 2016, en relació a períodes anteriors. Els problemes de salut mental també afecten més les dones.

Barcelona és, simptomàticament, una de les ciutats d’Europa que s’han mostrat més receptives davant del drama dels refugiats i alhora un dels pols d’atracció d’immigració del sud d’Europa. El gresol de comunitats estrangeres d’arreu que avui hi viuen és més gran i divers que mai.

Barcelona acull avui més població estrangera que no pas nouvinguts d’altres zones de l’estat espanyol. La globalització ha alterat de manera irreversible la fesomia demogràfica d’una ciutat que ha estat pol d’atracció dels moviments migratoris d’arreu del món en aquest tombant de segle.

A diferència del que va passar amb altres comunitats migratòries, la crisi econòmica no va fer que els soferts, estalviadors i laboriosos xinesos de Barcelona tornessin al seu país o marxessin a noves destinacions migratòries: molt majoritàriament s’hi van quedar. La crisi només en va frenar el ritme d’arribada.

Tant si comprem menjar fora d’hores, com si agafem un taxi o fem un xauarma a Ciutat Vella, acompanyat amb una llauna d’un venedor ambulant, és molt probable que entrem en contacte amb membres de la comunitat pakistanesa. Què en sabem, però, d’aquests discrets nous barcelonins?

Des de l’any 2006, quan vaig arribar a Montcada i Reixac, el nombre de dones pakistaneses residents a Barcelona ha augmentat considerablement, tot i que els problemes als quals s’enfronten no han canviat gaire.

Els ciutadans d’origen marroquí formen un col·lectiu molt nombrós arran dels moviments migratoris dels anys seixanta. El Marroc es troba tan sols a una hora i mitja en avió, però a vegades sembla molt més llunyà. És una distància imaginària, causada, sens dubte, per les diferències culturals.

Els països llatinoamericans comparteixen una forta tendència a l’associacionisme, fet que es reflecteix en el gran nombre d’entitats formades per ciutadans originaris de l’altra banda de l’Atlàntic. La presència femenina és molt important: les dones llatinoamericanes han esdevingut un col·lectiu clau per al manteniment de l’estat del benestar autòcton.

Exceptuant els xinesos i els italians, el volum d’immigrants a Barcelona s’ha estabilitzat, i molta gent –coincidint amb la recessió i l’encariment de la vida– ha optat per canviar de municipi o tornar a casa. En aquesta conjuntura s’han fet més visibles nacionalitats fins ara poc representades com els bengalins, els armenis o els hondurenys.

Les monedes complementàries són sistemes monetaris que es creen al marge dels oficials per promoure projectes socials, ambientals i econòmics, posant en valor actius i recursos locals que no es troben als circuits ordinaris d’intercanvi. S’erigeixen també com a alternativa

Les monedes complementàries són sistemes que es creen al marge de les oficials per promoure projectes econòmics, socials i ambientals, i que posen en valor actius i recursos d’àmbit local que no es poden trobar als circuits ordinaris d’intercanvi.

La moneda del municipi austríac de Wörgl va reactivar la producció i la demanda interna durant la Gran Depressió. El sistema de crèdit empresarial cooperatiu WIR, de Suïssa, és un altre exemple reeixit de moneda complementària. Aquest sistema i el de pagaments mòbils M-Pesa, de Kenya, són els únics casos actuals amb impacte macroeconòmic.

Els bancs de temps són espais on s’intercanvien habilitats però mai no hi intervenen diners: es comptabilitzen les hores dels serveis prestats per les persones i es retornen en forma d’altres serveis que necessitin.

Entre 2009 i 2010 sorgeixen a Catalunya les primeres ecoxarxes, experiències innovadores de moneda local que promouen un funcionament econòmic al marge del sistema monetari dominant. Són xarxes sense ànim de lucre de ciutadans que intercanvien béns i serveis retribuïts en moneda social.

Aquest Monopoly alternatiu va servir com a camp de proves de la moneda complementària de Vilanova i la Geltrú, la turuta.

Santa Coloma de Gramenet ha posat en circulació una moneda social, la grama, amb l’objectiu d’incentivar el comerç local i d’enfortir el compromís dels residents amb la seva ciutat. Inspirat en aquest projecte i en altres, l’Ajuntament de Barcelona prepara una prova de moneda local als barris del Besòs.

La revolució digital ha fomentat l’eliminació d’intermediaris en la majoria dels sectors econòmics, però en el cas del financer els ha fet encara més forts. La capacitat de crear diner –exclusiva de les entitats de crèdit– és la causa principal d’aquesta anomalia. Una solució passa per generar nous mecanismes de creació monetària.

L’Ajuntament va comprar i reformar la Casa de l’Ardiaca, que el 1922 va obrir les portes com a seu del nou Arxiu Històric de la Ciutat, amb el mateix Duran i Sanpere al capdavant. Commemorem aquest cent anys de vida amb aquest dossier.

Els arxius del país van ser tan o més febles que les vides humanes davant dels fets bèl·lics i l’esclat revolucionari de 1936. Molts van ser destruïts, sobretot si tenien caràcter religiós o vinculacions amb la propietat, i reconvertits en pasta de paper.

Duran i Sanpere va deixar un testimoni escrit de l’operatiu de salvaguarda dels arxius catalans, que permet copsar les enormes dimensions de la feina.

El nou equipament esdevindrà un centre d’informació ciutadana i cultural de primer ordre. La seva programació irradiarà a tota la ciutat amb activitats i col·laboracions estretes amb els centres i tallers d’estudi dels barris.

Al costat de l’Arxiu Històric de la Ciutat, les entitats sorgides de la societat civil han fet una tasca inestimable per preservar la memòria històrica de la ciutat.

Hem pensat mai quin ús prioritari fem de la ciutat i de l’espai públic? Homes i dones fan servir la ciutat de manera diferent: els homes es desplacen més per motius ocupacionals (19,4 %) i les dones majoritàriament per raons familiars (15,6 %) i en segon lloc ocupacionals.

En el camí de reenfocar l’urbanisme en el vessant humà cobra especial relleu la perspectiva de gènere: es tracta d’aconseguir un ús igualitari de la ciutat partint de la diversitat de gènere, origen, edat o funcional del veïnatge.

La mobilitat i la seguretat són els problemes que més afecten la vida quotidiana de les dones que treballen de nit a l’àrea metropolitana, sobretot d’aquelles que es mouen en transport públic o a peu, segons les conclusions d’un estudi participatiu impulsat pel Col·lectiu Punt 6.

Repensar la ciutat des d’una perspectiva feminista és deixar de crear espais amb una lògica productivista, socialment i políticament restrictiva, i començar a pensar en entorns que prioritzin les persones que els utilitzaran.

Entitats i col·lectius del barri del Poble-sec van crear el 2015 un protocol, la Guia per a unes festes feministes, per prevenir les agressions sexistes a la festa major i reaccionar-hi adequadament. Es pretén fer extensiva la guia a qualsevol espai d’oci del barri i a la vida quotidiana.

Des de la xarxa estratègica Metropolis Women, presidida per la regidoria barcelonina de Feminismes i LGTBI, es treballa per incorporar la visió de gènere a l’Associació Mundial de les Grans Metròpolis, que aplega 138 ciutats.