L’elegia barcelonina de Gaziel, una antologia inèdita

Agustí Calvet va preparar durant el seu exili interior a Madrid dues antologies d’articles escrits després de la Gran Guerra, una sobre política catalana, publicada fa poc, i una altra sobre Barcelona, encara inèdita. Els textos revelen una ciutat que evoluciona de capital provinciana a gran metròpoli.

Tinc un record estranyament precís d’aquell dia de ja fa més de quinze anys. Com cada matí dels darrers tres cursos dels estudis secundaris, cap a quarts de vuit del matí agafava la línia 22 per baixar de la Bonanova als Escolapis del carrer de la Diputació. Em vaig asseure als seients finals del passadís de l’autobús, i de la motxilla vaig treure la lectura obligatòria que estàvem treballant de cara a la selectivitat a la classe de literatura catalana que impartia el professor Lluís Busquets. Aquell dia vaig acabar Vida privada. Tot i que la meva parada era la tercera del passeig de Gràcia, si anava amb prou temps baixava a la de Diagonal, just a sobre del Palau Robert, per recórrer a peu la rambla de Catalunya fins a Diputació.

Recordo l’olor dels til·lers a la primavera, sobretot si havia plovisquejat, quan gairebé ningú no caminava pel tram central del carrer i el terra encara estava una mica mullat. I el record d’aquelles passejades es concentra en el dia que vaig acabar de llegir la novel·la de Josep Maria de Sagarra. A la casa del carrer Ample ha mort Pilar Romaní. De seguida arriba Hortènsia Portell, una bona amiga, per vestir el cadàver i fer costat a Bobby Xuclà, el fill granadet de la difunta. El narrador arrisca a donar una volada majestàtica als sentiments que viuen els dos actors de l’escena: “Només Hortènsia i ell podien comprendre la gràcia i la bellesa d’un cos de vuitanta anys que, glaçant-se de mica en mica, s’enduia l’aire excels d’una Barcelona que ja ha passat.”

Com les Memòries de Sagarra, potser Vida privada s’ha de llegir, finalment, com una fastuosa elegia urbana dedicada a la fi d’una època de Barcelona. Bobby baixa el carrer i es dirigeix a la Rambla: “Entre les roses vermelles, caminava, una mica insegur, un home gris, de galtes indefinides, d’edat indefinida, amb l’estómac ple de whisky i amb el cor ple de roses vermelles.” Què fa que un llibre ens emocioni? Segurament la capacitat de les paraules per activar, d’una manera directíssima, un territori de la nostra sensibilitat que està predisposat perquè una experiència –la lectura és una experiència– el sotraguegi. Recordo aquell dia de primavera, als disset anys, perquè contemplava la ciutat a través de la mirada elegíaca amb què Sagarra feia veure Barcelona a Bobby Xuclà mentre, amb llàgrimes als ulls, jo anava rambla de Catalunya avall.

El periodista filòsof

“Recuerdo perfectamente, con su mismo dejo monótono, como si acabara de oírla, la recomendación que se nos daba todas las mañanas, en verano, cuando salíamos de casa para ir a los baños de mar: No paseéis por la Rambla de Cataluña…” Amb aquesta frase comença “Una sombra, unos árboles”, l’article que, a la pàgina 10 del diari La Vanguardia, Agustí Calvet, Gaziel, va publicar la diada de Sant Jordi del 1919. És boníssim. Descrivint la successiva contemplació en el temps dels til·lers de la rambla de Catalunya, Gaziel, fregant la temptació costumista, es va revelant com allò que era essencialment: un periodista filòsof, en feliç expressió de J.S. de Montfort.

La frase inicial de l’article ens retrotreia a la infantesa de l’escriptor. La tardor del 1893 el matrimoni Calvet i Pasqual, enriquit gràcies a una indústria surera, es va establir amb els seus fills a Barcelona. Fins aquell moment havien viscut a Sant Feliu de Guíxols, el poble de mar del qual provenien els llinatges tant del pare com de la mare. Gaziel va arribar al cap i casal, doncs, als sis anys. La frase que rememora per iniciar “Una sombra, unos árboles” l’escoltaria poc temps després. “Esta avenida era entonces una interminable línea recta de sol. El ardor de julio se desplomaba verticalmente sobre ella. No pasaba un alma”.

A l’article, a cada moment, s’estableix un contrast entre els antics records del carrer i una passejada que Gaziel havia fet darrerament. “Los transeúntes desfilaban todos, en la paz dominical, bajo la relativa densidad del ramaje. Recordé la soleada sequedad del paseo como cosa todavía de ayer, y el tierno verdor de ahora me sorprendió suavemente, con una leve punzada de melancolía. ¿Eran esos los mismos tilos escuálidos que vimos plantar? ¿Cómo podían ya dar sombra?”

L’antiga calorada havia quedat temperada per l’ombra actual. Però la descripció d’aquell canvi urbà que s’havia produït, provocat pel creixement dels arbres, era només el tema específic de l’article. El tema genèric era la constatació de com els canvis a la nostra ciutat ens fan veure que ens anem fent grans. El tema, ras i curt, era el pas del temps. “Y una mañana de primavera, al salir del hogar recobrado, esos tilos que olvidamos nos sorprenden y nos encantan con su inesperada frescura, y nos recuerdan, de manera suave, que estamos tocando al crítico mezzo del cammin: que en tantas andanzas se nos está yendo la vida, y que el ayer de nuestra infancia se halla separado del hoy de nuestra cercana madurez –como aquella sequedad, de esta sombra– por un irreparable lapso de veinte años.”

Quan Gaziel va publicar “Una sombra, unos árboles” tenia trenta-dos anys i ja s’havia convertit en un periodista de molt èxit gràcies als centenars de cròniques que, des del setembre del 1914, va escriure explicant la Primera Guerra Mundial, i que en bona mesura i ben aviat –entre el 1915 i el 1918– es van recopilar en quatre volums publicats per l’editorial Estvdio. Si durant els anys de corresponsalia bèl·lica va tenir el seu centre d’operacions a París, de retorn a casa aquell prototip del catalanisme noucentista madurat al tramat mancomunitari de Prat de la Riba es va professionalitzar com a articulista de referència de La Vanguardia, el diari que acabaria dirigint.

Sagaç analista polític

Dels perfils d’aquell segon Gaziel periodista sobretot en destaca el d’analista polític de la Catalunya i l’Espanya del seu temps (l’agonia de la Restauració, la dictadura de Primo de Rivera i la Segona República). Però no només va escriure sobre política nacional. Ni molt menys. Durant gairebé vint anys va tocar altres registres periodístics –la sagaç interpretació de la política internacional, l’actualitat cultural a Catalunya–, i un dels que ell més s’estimava era la crònica de temàtica urbana que va dedicar a la ciutat de Barcelona. Ho crec així perquè molts anys després, quan a la postguer­ra franquista vivia a l’exili interior de Madrid i feia temps que havia deixat per imposició el seu ofici, va recopilar tota la seva obra publicada a la premsa després de la Gran Guerra, la va fer transcriure i amb aquell material va preparar una antologia amb articles sobre política catalana (publicada recentment amb el títol Tot s’ha perdut) i una altra sobre la ciutat de Barcelona que encara roman inèdita. L’original, conservat al Fons Gaziel de la Biblioteca de Catalunya, recopila trenta articles publicats entre el 2 de gener de 1919 i el 2 de juny de 1933, que l’escriptor va corregir a fons (sobretot des d’un punt de vista estilístic).

A l’antologia compareix l’intel·lectual d’actitud senatorial que, igual com pretenia amb l’anàlisi política, mirava d’orientar, amb considerable supèrbia il·lustrada, una burgesia barcelonina que, comparada amb l’europea, judicava espiritualment de baixa qualitat (havia estat incapaç de dotar-se d’un diari propi en català, per exemple, com explica en un dels articles, tal vegada adreçat a Francesc Cambó) i massa lligada als hàbits i costums de la seva procedència menestral (com mostra, amb sarcasme, al segon dels articles de l’antologia, “La incómoda incomodidad”, constatació de la grolleria que es vivia a les representacions teatrals, com un vell vestigi d’allò que Albert García Espuche ha reconstruït als seus grans llibres).

Gaziel, com sosté Enric Juliana, renya. Renyava, fustigava i alliçonava. Als articles sobre Barcelona l’intel·lectual Gaziel volia donar forma a la sensibilitat dels seus lectors com a veïns de la seva ciutat i pretenia fer-los prendre consciència crítica d’algunes tares que patia Barcelona. En aquest sentit hi ha dos temes recurrents a l’antologia que van dur Gaziel a batallar des de dalt del seu pedestal de paraules contra els poders oficials. D’una banda va criticar l’Ajuntament, denunciant més d’una i de dues vegades la seva manca d’exigència i planificació a l’hora de reformar la plaça de Catalunya. A la qüestió hi va dedicar quatre articles, l’últim dels quals s’hauria d’haver publicat el 3 de novembre de 1927, però la censura ho va impedir (i ell el va rescatar, amb comentaris, al cap de cinc anys). Dos dies abans, el dilluns dia 1, Alfons XIII havia inaugurat la nova plaça. A la crònica de l’acte publicada a La Vanguardia es reproduïa el diàleg que aquell migdia havien mantingut el rei i el baró de Viver, l’alcalde de l’època:

“–Realmente, este proyecto está bien y tiene sobre el anterior la ventaja de dejar más espacio libre. Pero, ¿ha tomado –preguntó el monarca– el Ayuntamiento algún acuerdo relativo a la arquitectura de los edificios de la plaza de Cataluña, con el fin de que ésta revista el necesario carácter de monumentalidad?

“–Señor, el Ayuntamiento se preocupa de ello con el mayor interés y lo está estudiando.

“–Bien –contestó el Rey–. Pero creo que también existe un proyecto de construcción, aquí alrededor de la plaza de Cataluña, de un edificio de carácter monumental, en el cual puedan prestarse todos los servicios del Estado, servicios que cuestan al erario de Madrid unos cuatro millones de pesetas.

“–Señor –contestó el barón de Viver–, es cierto cuanto acaba de decir V. M. El Estado paga por el alquiler de sus servicios en Barcelona unos dos millones de pesetas. Y ante la importancia de esa cantidad el Ayuntamiento acordó levantar el referido edificio monumental, que está pendiente de estudio.

“–En toda esta clase de grandes obras –dijo el Rey– debe tenerse en cuenta siempre el interés general de la ciudad.”

No sé com Gaziel va tenir coneixement d’aquesta conversa, però l’off the record no és el més sorprenent. Allò realment curiós és que l’argumentari exposat pel rei a l’alcalde coincidia, implícitament, amb aquell que el periodista havia defensat una vegada i una altra als seus articles: la vàlua d’una plaça no ho era tant per ella mateixa sinó per allò que l’encerclava, i Gaziel havia criticat i criticaria que ningú no s’havia preocupat d’establir uns criteris sobre edificis entorn de la plaça de Catalunya, i això va fer que el conjunt es caracteritzés, a diferència de les places més belles del món, per un disseny anàrquic. Hi havia insistit tant i tant, i era tan respectada la seva veu, que l’Ajuntament fins i tot va crear una comissió per estudiar el cas. A la fi, però, res de res, i el seu judici final va ser inapel·lable: la plaça, va sentenciar el 1927, era la inacabada. I quan el 1932 va decidir recuperar aquella reflexió censurada, encara va anar més lluny: “La Plaza está peor que nunca. Desde entonces acá, han sufrido mutilación algunos de sus edificios, dejándolos asquerosamente decapitados, a la vista de todos. Otros han sido modificados, a la buena de Dios. Han surgido nuevos solares sórdidos, sin edificar. Y el marco de la primera plaza de Cataluña ofrece un aspecto intolerable, de anarquía absoluta, que yo me atrevería a calificar de anarquía profundamente representativa.”

L’Exposició Internacional

L’altre tema sobre el qual va actuar com un intel·lectual incisiu, és a dir, com un crític lliure i raonat contra el poder, estava relacionat amb l’Exposició Internacional que es va celebrar a Barcelona entre el 20 de maig de 1929 i el 15 de gener de 1930. Quan ja feia uns mesos que s’havia inaugurat, el general Miguel Primo de Rivera va fer publicar un article firmat per ell mateix, datat a la Ciutat Comtal, en què defensava la seva obra de govern i la seva política econòmica. Es va publicar el 9 d’octubre. Enfront d’un passat caòtic, ell, argumentava, havia capgirat el país i la millor prova del seu èxit era Barcelona:

“Barcelona, la de las revoluciones y complots, es hoy una urbe ejemplar en su vida ciudadana robusta y bien orientada, que consciente de su importancia e influencia, repugna comprometer el presente ni el porvenir de la patria, con diabluras, habilidades y extravagancias, que serían sólo despreciables, si no dieran armas a los enemigos y competidores de España, para dañarla en sus más vitales intereses y en su prestigio mundial.”

Dos dies després d’haver-se publicat aquest text, Gaziel va escriure l’article “A D. Miguel Primo de Rivera, colaborador de La Vanguardia”, en el qual, presentant-se com un “puro barcelonés”, demanava que l’Estat augmentés el suport econòmic a l’Exposició. “V., mi ilustre compañero en periodismo, que tanta influencia tiene entre unos y otros, pues dispone de todos y de casi todo, estoy seguro que dirá para sus adentros, con el decidido propósito de exteriorizarlo luego en actos, Barcelona tiene razón”.

Ho cregués o no el dictador, el problema és que li quedaven tres mesos i escaig al capdavant del Govern. Quan l’Exposició Internacional va tancar les portes, el president del Govern espanyol ja era Dámaso Berenguer. Gaziel va escriure un article posant el dit a la nafra: darrere la fastuositat que s’havia viscut a Montjuïc, s’amagava un deute enorme que finalment haurien d’assumir els ciutadans de Barcelona. Aquesta càrrega es va confirmar el 3 de febrer de 1931, a través d’un decret subscrit al Palau Reial de Madrid, en virtut del qual eren els ciutadans de Barcelona a qui els tocaria pagar. Gaziel, molt crític, encara va dedicar dos durs articles a l’assumpte. El primer, titulat “Hemos perdido una guerra”.

Ni el cost de l’Exposició Internacional ni la crítica a la urbanització de la plaça de Catalunya no componen, tanmateix, l’eix d’aquesta antologia barcelonina. Hi ha altres fils col·laterals, com ara la crítica al tipus d’urbanització que s’estava duent a terme en contrast amb Madrid o la demanda a l’autoritat (al penúltim article, el més podat de tots per a l’antologia) de mà dura davant la profusió de tants “parásitos sociales”. Perquè “cuando no hay bombas, hay pistoleros, y cuando no pistoleros, atracos, y a veces, como ahora, bombas, atracos y pistoleros, todo revuelto y a la vez”. Allò que singularitza el recull, però, és la posició en la qual Gaziel se situa respecte a l’evolució de la seva ciutat.

Una mutació imparable

El periodista filòsof –fi espectador, en el sentit orteguià, d’allò que succeeix entorn seu– té la sensació d’estar assistint a una mutació definitiva de la seva ciutat. La idea que està immers en un canvi imparable –un canvi urbà que és el correlat d’un canvi de civilització– és el baix continu de l’original des del primer article fins al darrer.

El primer es titula “La vitalidad de Barcelona”, i es va publicar el 28 de gener de 1928. Es construeix, bàsicament, a partir de la reflexió que a l’autor li provoca la lectura d’Un hiver a Majorque, de George Sand. El llibre, com el seu títol indica, explica l’estada de l’autora a Mallorca amb Frédéric Chopin. Hi havien anat, cap al final de la quarta dècada del segle xix, per mirar que el músic es guarís, però aviat van decidir tornar a França i durant el viatge de retorn es van aturar a Barcelona. Aquests són els fragments que impacten l’afrancesat Gaziel i que transcriu al seu article. Allò que el commou és constatar la profunda transformació que Barcelona ha viscut durant aquells anys. “Ya no queda ni rastro de las murallas, los puentes levadizos, los fosos, y almenas, los centinelas, los pavorosos escopetazos nocturnos, las fortificaciones rurales, las cuadrillas de bandoleros y las patrullas de cristianos. En la quietud de la noche, muy relativa en estos tiempos, ya no se percibe el rumor fatigado del mar. Y hasta los serenos han enmudecido”. I una mica més endavant, en un fragment que va eliminar de l’article de diari quan el va refer per a l’antologia, explicita quina ciutat s’ha construït damunt d’aquella que ha desaparegut: “Nadie reconocería la villa provinciana de Jorge Sand en nuestra aspirante a metrópoli. Barcelona ha llegado a tener su característica de modernidad: Barcelona es ya la ciudad de los bancos mercantiles y de los garajes.”

El relleu de la capital provinciana per una metròpoli: aquest, em sembla, és el tema de l’antologia. Un canvi que Gaziel no vol que li passi per alt sinó que pretén anar-lo explicant fixant moments significatius, detallant què desapareix i què emergeix –què lliga el present de la ciutat amb el seu passat, i la projecta, així, cap endavant–, provant de posar seny i memòria per tal que la nova ciutat sigui més culta, rica i plena, per tal que esdevingui una ciutat de qualitat burgesa homologable a altres ciutats europees i que, en el seu procés de modernització, no acabi esdevenint una megalòpolis deshumanitzada.

Preservar el patrimoni espiritual

No era una reflexió excepcional a l’Europa del seu temps. L’octubre del 1923 Gaziel va llegir la conferència “Les viles espirituals” a Girona. La seva base teòrica era La decadència d’Occident, l’assaig més influent de la primera meitat del segle XX (en paraules de Ferran Sáez). “Nosaltres som avui –va dir aquell dia– els primers que, passatgerament, enfoquem la llanterna de Spengler damunt la terra catalana. Cal confessar que la primera impressió d’aqueixa nova llum és sinistra.”

La primera part del llibre d’Oswald Spengler, publicada el 1918, sostenia que la civilització europea es precipitava a l’abisme. Era un cicle vital imparable. Les masses vivien apilotades a les ciutats, sense energia moral i obsessionades pels diners (“La ciudad de Mercurio” a la qual Gaziel faria referència el 24 de juny de 1927). Però Catalunya, sostenia Gaziel, se salvaria si insuflava cultura a través de poblacions de segon ordre que conservessin encara una espiritualitat autèntica.

I se salvaria també si Barcelona aconseguia preservar un patrimoni espiritual assetjat. D’això parla l’article “Cancionero barcelonés”, del 10 de març de 1920, en el qual s’elogia la cupletista catalana Pilar Alonso com a testimoni de “las espontaneidades más locales del arte menor” que s’estaven extingint. En parla també “Un voto por la barbarie”, aparegut el 8 de juny de 1921 i que descriu la instal·lació del Planas Park a les Planes, un centre d’oci que trencava l’harmonia del boscatge a canvi de “el ensordecedor estruendo de montañas rusas, tiovivos, watching waves, tiros al blanco, zazarracatruquis, ¡pim-pam-pum!, pianolas eléctricas y tracas monumentales”. Gaziel ho concebia com una invitació a l’amoltonament de la ciutadania. “Lo único importante es lograr remover grandes masas, grandes cantidades de hombres, y contentarlas entonteciéndolas, para que suelten sus votos o sus perras gordas. Y nada hay que mueva las masas –inertes o humanas– como los mecanismos, sean grúas o plataformas de la risa.”

Per contraposició destacava formes de vida típicament barcelonines, com el passeig dominical. Una tradició que havia evolucionat també amb l’eixamplament de la ciutat. El seu avi l’havia fet sortint de missa pels volts del carrer Ample; ell, de petit, li veia fer-lo entorn del carrer de Ferran i, cap amunt, pel passeig de Gràcia fins a la Diagonal. Els cotxes, intueix, modificarien ja per sempre aquell costum.

El tren de Sarrià com a símbol

Es percep, doncs, com una certa nostàlgia per un món més pur que va desapareixent. La mirada elegíaca es mostra aquí i allà. Ho fa, per exemple, a “Un municipio que muere”, rememorant el dia que el nunci de Sarrià va convocar els vilatans a cop de trompeta per comunicar-los que s’havien de posar d’acord per evitar l’agregació del municipi a la ciutat. I ho fa, sobretot, al colossal article “Pequeña elegía urbana”, secretament connectat amb aquest que acabo de citar. Connectat perquè el seu tema específic és la descripció del darrer viatge que va fer amb el tren de Sarrià. Un tren que “ha sido siempre, por misteriosos designios, el eje de mi vida. Hace cerca de cuarenta años que viajo en él”, escrivia el 26 d’abril de 1929.

D’aquesta llarga experiència com a viatger dels Ferrocarrils de Catalunya n’havia sorgit un article anterior, “Una franja de mar”. Gaziel hi explicava quines eren les zones més boniques de la ciutat en funció de l’estació de l’any: el passeig de Gràcia, a l’hivern; la primavera, “bajo esos amados tilos de la Rambla de Catalunya”; la tardor, al voltant dels carrerons de la catedral. Però per a l’estiu, sobretot per al seu preludi, res no era millor que la contemplació del mar en un tram de trajecte entre la parada de les Tres Torres i la de la Bonanova. Una estampa que, soterrada aquella línia, ja no podria tornar a contemplar mai. Era una pèrdua espiritual per a la ciutat o, més aviat, la consciència del pas del temps en el nostre esperit.

El periodista filòsof ho va formular amb aquesta impagable precisió: “Es delicioso recordar lo que eran el tren de Sarriá y la ciudad de Barcelona hace ocho lustros, pero es amargo pensar que dentro de ocho lustros más ya no sabremos nada de ellos. Que la ciudad amada se engrandezca y prospere, ya que es nuestra y que en ella vivimos. Pero, ¿por qué nosotros no podemos hacer lo mismo? Su vitalidad en cierto modo anonada la nuestra y cada día nos va dejando un poco rezagados con respecto a ella. Al constatar sus extraordinarias mudanzas, es forzoso sentir que, en nuestra brevedad, todo lo que fuimos en el seno de esa vida municipal gigantesca se borra paulatinamente, y nuestra propia vida se va convirtiendo poco a poco en estampas del tiempo pasado.”

Del tema específic saltem al genèric. A la presa de consciència de la nostra vida perquè és indeslligable de la seva circumstància. Per a Gaziel, la més sentida, la que ens emociona com a lectors, va ser la seva Barcelona.