La ciutat orgànica

La ciudad autosuficiente
Autor: Vicente Guallart
RBA Libros
Barcelona, 2012
256 pàgines

Ens hem hagut d’empassar discursos tan perversos sobre Barcelona que encara avui, quaranta anys després de la mort de Franco, em sorprèn llegir un llibre que parli apassionadament del futur de la ciutat sense insultar-me la intel·ligència. Ja se sap que des del segle xvii, i amb l’excepció dels cinquanta anys anteriors a la Guerra Civil, el futur de Barcelona gairebé sempre ha passat per fer lloc a Madrid renunciant a la seva història, a la seva cultura i a les seves ambicions de liderar el Mediterrani.

La ciudad autosuficiente és un assaig escrit amb una prosa marquetiniana i un punt bonista que de vegades recorda el cosmopolitisme blanquejat de l’etapa socialista més esplendorosa. El llibre, no obstant això, és ple d’idees i les afirmacions grandiloqüents i vaporoses queden sempre en un pla secundari. Vicente Guallart no insisteix en les qüestions geopolítiques que condicionen de manera decisiva el desenvolupament de tota gran ciutat, però tampoc no les evita i això li permet posar Barcelona al centre d’un discurs una mica visionari però molt sòlid i cosmopolita.

Segons Guallart, la globalització obligarà la humanitat a superar el model actual de metròpoli moderna. El llibre insisteix que si les ciutats es continuen construint amb els vells esquemes el món es col·lapsarà perquè la humanitat no disposarà dels recursos necessaris per completar el procés d’urbanització en el qual està immersa. Guallart creu que la mateixa tecnologia que tradicionalment havia allunyat la vida urbana de la natura, ara hauria de servir per afavorir una reconciliació que generés formes de producció i de consum més eficients.

El llibre recorda que les ciutats actuals encara són fruit de les esperances que els homes dels segles precedents van posar en les màquines. En serien la prova les ciutats que creixen com bolets a l’Àsia. Moltes d’aquestes ciutats ja es veuen antigues un cop acabades d’estrenar, perquè remeten a un món econòmic i polític obsolet, superat per la tecnologia i per les experiències del segle xx. Si ens hi fixem, diu Guallart, moltes ciutats asiàtiques recorden els barris europeus reconstruïts durant la postguerra mundial amb criteris estandarditzadors i de baixa identitat, però amb edificis de més de trenta plantes.

Segons Guallart, la feina de les capitals occidentals seria corregir aquesta tendència. La ciutat artificial i consumista, separada de la natura per un mur cultural i econòmic inhumà, hauria d’evolucionar cap a un tipus més orgànic i ecològic, i també més democràtic. L’autor considera que si la tecnologia està revolucionant la nostra manera de viure i de treballar, tard o d’hora també revolucionarà l’organització de les ciutats. Guallart és molt conscient de la relació que hi ha entre la cultura productiva, la cultura urbana i la cultura política, i és a través d’aquesta relació que mira de proposar un futur en què les ciutats tinguin un paper gairebé redemptor per a la humanitat.

Sense dir-ho així, perquè no és el to del llibre, Guallart sembla convençut que la globalització potenciarà la idea de civilització que Barcelona té gravada a les seves pedres. En la concepció urbanística de l’arquitecte en cap de l’Ajuntament de la ciutat, hi ressona un cert naturalisme gaudinià. Quan diu que el repte de les ciutats del segle xxi és tornar a ser productives, em sembla que està dient que les ciutats s’han de repensar recuperant alguns dels elements de la tradició urbana medieval bandejada per la Revolució Francesa i per la Revolució Industrial –i també, naturalment, pels exèrcits que van entrar a Barcelona el 1714.