El barri de la Perona. Barcelona 1980-1990
Autors: Esteve Lucerón (fotografia), Àngel Marzo (text)
Editen: Ajuntament de Barcelona i Marge Books
176 pàgines
Barcelona, 2017
Esteve Lucerón recull els últims anys de la Perona gitana, quan el barri vivia des de feia temps en el conflicte i l’exclusió, i ho fa sense prejudicis i amb naturalitat.
És estrany evocar un barri desaparegut per vergonya. No un barri que s’ha transformat tant que ja no és ni serà com era, sinó un que ha estat eliminat de rel per donar pas a un urbanisme més pulcre, més anònim, més indiferent. Les transfiguracions modulen la vida urbana i una ciutat canvia més ràpid que el cor humà, molt més ràpid; però, així i tot, acostuma a retenir alguna cosa dels cors i les vísceres que l’han fet.
En aquest cas, no. Parlem d’una vida urbana que no hi és: ni carrers ni cases, ni bars ni mercadillos, ni nens ni vells ni adults, ni policia ni mestres ni passavolants ni veïns; d’una vida sense gent. Sense problemes. Més ben dit, només amb els problemes propis d’un parc, el de Sant Martí, que l’ha substituït. Parlem de la Perona. Ara viu en fotos i records.
La Perona va desaparèixer l’any 1989, quan es van enderrocar les barraques que encara s’estenien per Barcelona i s’inaugurava així, de forma visible, el primer pas cap a la cita olímpica i la ciutat nova que des de llavors ha emergit. Abans de la Vila Olímpica i de l’obertura urbana al mar, les primeres imatges que van proclamar el canvi que s’acostava eren fotografies de l’alcalde Pasqual Maragall en aquestes altres obres públiques que tiraven avall les barraques de la Perona, entre les més conegudes. D’altres eren les del Carmel, de Montjuïc, de racons de la Diagonal encara. La destrucció netejava i allisava el camí.
El barri de La Perona ja no hi és des d’aleshores, com tampoc no hi era llavors el Somorrostro, els habitants del qual van ser desplaçats justament a la Perona quan les casetes i els campaments vora mar van ser foragitats perquè Franco venia de visita, el 1966. Barris gitanos.
Foto: Esteve Lucerón
Aquella Perona viu ara en les hemeroteques, en les imatges privades dels qui hi vivien, en escassos materials televisius. I sobretot en les fotografies d’Esteve Lucerón, ara recollides en el llibre que motiva aquestes ratlles. Amb la desaparició del barri, els veïns es van traslladar als pisos de què els va proveir l’Ajuntament per erradicar les xaboles que ells mateixos s’havien construït. El barri de la Perona. Barcelona 1980-1990 recull una bona selecció de les fotos que Lucerón ha cedit a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona i s’acompanyen de textos molt viscuts d’Àngel Marzo. Un fotògraf format en les dinàmiques activíssimes del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona que es va proposar documentar la vida dels gitanos de la Perona i així ho ha fet, vivint el barri com a vigilant dels tallers ocupacionals, i un escriptor que va ser mestre de l’Escola d’Adults de la Perona.
Situat al llarg de la ronda de Sant Martí, entre el pont d’Espronceda i la riera d’Horta, on ara hi ha el parc i s’estén també el ramal de ferrocarril de la Sagrera, la Perona va rebre el nom no pas de la mongeta tendra –com durant anys vaig pensar–, sinó de la visita de suport al règim franquista d’Eva Duarte de Perón, justament anomenada “la Perona”, el 1947. Ja hi eren els migrants peninsulars de la postguerra, que formaven la Perona dels paios, que va durar fins al 1967. A partir de llavors s’hi instal·len sobretot gitanos, fins a l’erradicació del barri.
Esteve Lucerón recull els últims anys de la Perona gitana, quan el barri vivia des de feia temps immers en el conflicte i l’exclusió, i ho fa sense prejudicis. Les seves fotos rescaten la vida que hi havia amb naturalitat, seguint la fortalesa d’unes vivències sostingudes per la família –“que és un arbre”, en paraules de Marzo– i per les criatures que es van fent grans acompanyades per la mirada de les àvies, que representen “la connexió amb la línia d’un temps que no s’acaba”. En aquell asfalt gitano hi va lluir molt de sol, no només el conflicte.
Al parc que tanca el recull de fotos es troben ara alguns veïns, imagino, i també els migrants que tornen a viure de la ferralla a Sant Martí i al Poblenou, els nous nòmades barcelonins, ara vinguts de la diàspora de la pobresa mundial.