Drogues, dolços i tabac- Col·lecció La ciutat del Born. Barcelona 1700
- Albert Garcia Espuche (direcció)
- Ajuntament de Barcelona. Museu d’Història de la Ciutat
- Barcelona, 2010
- 240 pàgines
Drogues, dolços i tabac (2010) és un exemple més del que constitueix la tesi central de tota la col·lecció Barcelona 1700. Els volums d’aquesta sèrie formen tot un arsenal de documentació que ens permet afirmar, basant-nos en fonts primàries, que la Barcelona de la segona meitat del XVII no tenia res de decadent; més aviat al contrari: era un nucli comercial europeu de primer ordre. Això es pot afirmar avui basant-nos en una documentació aclaparadora i ho expliquen amb prou detall els textos d’Albert Garcia Espuche, Maria dels Àngels Pérez Samper, Sergio Solbes Ferri, Julia Beltrán de Heredia Bercero i Núria Miró i Alaix. Com en els volums precedents, aquí es documenta el dinamisme de la ciutat anterior a 1714, a través ara de l’adrogueria. “Adroguer” és un mot que té un punt d’exotisme i fantasia inevitable, un mot que ressona d’una manera especial almenys per als qui passen una mica dels cinquanta i van conèixer aquell món botiguer que sembla condemnat pels moderns supermercats d’ara. Des de finals del segle XVI, adroguers, pastissers, confiters, importadors de vins i aiguardents i venedors de tabac (en “estancs”, perquè era un monopoli reial cobejat, tal com es documenta a bastament) van donar vida a una Barcelona popular, que ha perdurat fins fa com qui diu quatre dies. I el llibre ens mostra que la fama de Barcelona com a ciutat “botiguera” i menestral està més que ben fonamentada.
Barcelona ha estat d’antic una ciutat avesada a viure bé i la documentació que se’ns aporta al volum mostra que, sobretot en la darrera meitat del segle XVII, el nivell de consum era molt alt i més equitatiu del que sovint s’havia pensat. Si les societats antigues es barallaven per la sal, en les ciutats modernes, en canvi, la riquesa i el creixement segurament es poden mesurar per l’augment del consum del sucre i el tabac. Però a un historiador l’adrogueria li interessa perquè és, també, un fenomen econòmic decisiu. L’univers mental de l’adrogueria no es limita als estrets verals de la ciutat, sinó que s’estén arreu. Per definició, la provinença dels materials que l’adroguer posa a disposició dels seus clients és global. Un adroguer en els temps del Barroc i de les Llums era un comerciant que es relacionava amb les colònies americanes i amb països que tenien noms de somni. Una ciutat com Barcelona, que consumia quina, palo santo o xina, productes que arribaven a la ciutat travessant la mar Mediterrània i els oceans, era un lloc que estava ben integrat en els grans fluxos d’intercanvis, capaç d’un consum prou potent. No debades els articles d’adrogueria s’acabarien denominant, amb el temps, “colonials”. La ciutat en què abunden els adroguers i on es menja amb un cert nivell de luxe i distinció ha d’estar per força, abans i ara, ben connectada al món.
El tabac o l’aiguardent no haurien de ser considerats tan sols productes comercials; en la perspectiva del que ara s’anomena “la imaginació sociològica”, el seu comerç i el consum que se’n fa constitueixen sobretot el símptoma d’una xarxa de relacions socials molt complexes en què Barcelona ocupava un lloc significatiu. A partir de la segona meitat del XVII, parlant en termes molt generals, sembla que arreu d’Europa capes cada cop més àmplies de l’àmbit urbà van aconseguir passar d’una economia de pura subsistència a un cert nivell de consum sumptuari. Al llarg del segle XVIII van aparèixer nous consumidors entre els petits burgesos i els qui fins feia dues generacions s’anomenaven “menestrals” (concepte que, per cert, convindria afinar algun dia en la seva complexa relació amb el que d’ençà de finals del XIX cal considerar “classes mitjanes”). Una característica d’aquesta menestralia feinera és el seu incipient consum de productes d’un cert luxe, com la xocolata, el tabac i el cafè, abans reservats a aristòcrates i clergues desvagats. Potser és cert que, per als petitíssims burgesos catalans, la xicra de xocolata devia ser un luxe que assenyalava un dia especial (un aniversari, un casament), perquè el món de la pastisseria evoca la sofisticació i la complexitat de les relacions socials. Avui com ahir, una ciutat on paga la pena viure té bones pastisseries i millors cafès.
La pastisseria i la confiteria al llarg del XVII es van anar convertint en objectes de consum, propis en primer lloc de les classes més altes (el rei Carles tenia un pastisser francès, cosa que feia un gran respecte als seus súbdits catalans), però cada vegada van anar arribant a un públic més ampli. Garcia Espuche documenta que abans de 1663 en una adrogueria barcelonina s’hi podien trobar prop de 560 articles diferents, mentre que després d’aquesta data algunes botigues n’oferien més de 800. És obvi, però, que el gran consum que va ser novetat als segles XVII i XVIII és el tabac, ofert en formes molt diverses i cada vegada més demanat. Quedaven lluny aquells temps en què un acompanyant de Colom, Rodrigo de Jerez, havia estat empresonat per la Inquisició a Barcelona per fumar en públic “perquè només el diable podia donar a un home el poder de treure fum per la boca”. Deu anys de presó li va costar la broma al pobre Rodrigo, segons sembla!
Les excavacions a la Barcelona del Born han permès retrobar una gran quantitat de parament de la llar realment esplèndid pel que fa a la seva factura i sovint importat d’arreu de la Mediterrània i dels països del nord. Ens han fornit també una gran quantitat de pipes de caolí (gairebé 8.000 fragments procedents tant de tallers locals com d’Anglaterra, d’Holanda i de diversos ports mediterranis i balcànics), que mostren fins a quin punt l’hàbit —o n’hem de dir el vici?— de fumar estava àmpliament estès entre classes socials molt diverses. Un article interessantíssim de Núria Miró i Alaix, “L’èxit dels nous productes d’adrogueria: xocolata, te, cafè i tabac”, farcit de fotografies molt reeixides, documenta la porcellana fina de l’època, les xicres i “marcelines” per a la xocolata, les importacions de majòlica de Gènova, de ceràmica d’Úmbria, de porcellana xinesa o imitacions síries. Sabem que entre 1667 i 1675 es van importar a Barcelona gairebé 70.000 pipes procedents d’Holanda i que una societat refinada es preocupava de la pastisseria amb molta cura, de manera que a Barcelona floria una indústria de terrissaires: gerros, càntirs, pots, olles, escorredores i una àmplia gamma de paraments de la llar eren consumits àmpliament, i fins i tot resulta possible parlar d’una incipient indústria de la moda a la ciutat en l’àmbit de la llar. L’article “Adroguers i adrogueries, tot un univers d’objectes”, de Julia Beltrán de Heredia Bercero, acompanyat també de fotografies molt interessants, ofereix al lector una panoràmica molt significativa de les troballes fetes al Born en aquest àmbit domèstic i no dubtem que quan s’exposin al públic provocaran una gran curiositat.
Maria dels Àngels Pérez Samper aporta al volum un interessant article sobre “La confitura en els receptaris”, un tema que podria semblar menor, però que diu molt no tan sols sobre el nivell de vida de la Barcelona del Born, sinó també sobre la sensibilitat femenina del període. Que els barcelonins es caracteritzen per ser llépols no sembla cap novetat; avui també en són. Les receptes que ens copia al seu text (“per fer olletas de guindas”, “per fer conserva de codonys”, “per fer marçapans”, etc.) constitueixen el testimoni viu de l’activitat quotidiana de tantes i tantes dones anònimes que, tot cal dir-ho, sabien llegir i escriure i es consideraven obligades a passar el seu saber a filles i nétes. A més, el lector ha de saber que pot provar de seguir a casa les receptes que ens proposa la professora Pérez Samper, perquè, segons em diuen, la tècnica de les conserves i confitures no ha canviat gaire en tres segles…
Però tal vegada l’article més significatiu és el que Sergio Solbes Ferri dedica a “Una cita con el monopolio del tabaco en España”, que permet seguir el desenvolupament de l’estanco general de tabaco, un puntal bàsic per a les finances de l’Estat absolutista, que havia començat l’any 1636 a Castella per anar-se imposant a poc a poc, però indefectiblement, arreu d’Espanya. A Catalunya, l’estanc definitiu del tabac va arribar amb la Nova Planta, tot i que les aventures de l’impost sobre el tabac són molt anteriors, perquè ja l’any 1655 el Consell de Cent l’havia gravat per tal de sanejar les finances de la ciutat, fet que va provocar, per cert, un rebombori extraordinari. Significativament, el monopoli del tabac va comportar que el fumador barceloní passés de poder triar entre més de cinquanta varietats abans de la guerra de Successió a conformar-se amb l’abastiment de la fàbrica de Sevilla, cosa que va provocar el consegüent contraban. Res de nou sota la capa del sol.