© Fabiola Llanos
La mezzosoprano Marta Rodrigo.
Amb la seva veu de mezzosoprano, Marta Rodrigo dedica la vida a cultivar la música amb criteris històrics, que té en compte les condicions en què s’interpretava en el moment en què va ser composta. Per tant, els instruments són de l’època o rèpliques i es tenen en compte les qualitats del so del moment històric. Rodrigo és una cantant que s’ha format a Catalunya, Bèlgica i Alemanya i és el duo del llaütista Andreas Martin.
No fa gaire han presentat un disc amb obra de Ferran Sor, del primer Romanticisme, tot i que la seva zona de confort és la música antiga, el Renaixement i el Barroc. A Amor en tiempos de guerra. The Spanish Romantic Song, Martin, especialitzat en instruments de corda polsada amb els dits, ha utilitzat una rèplica d’una guitarra romàntica, model de René Lacotte, còpia de Ferran Sor, que, potser, si bé atenua el so, a canvi l’endolceix, ja que les cordes són de budell i no de metall. El disc és el resultat de dos anys de concerts per Alemanya, Gal·les, el Canadà i Itàlia, i per això el resultat és tan rodó.
La carrera internacional de Rodrigo va començar com a solista amb la Capella Currende Consort, de polifonia religiosa, i va cantar per Bèlgica, Holanda i Estònia. El 2007 va fer la seva primera col·laboració amb el Collegium Vocale Gent (Flandes) i des de llavors és membre estable de La Hispanoflamenca de Bart Vandewege, una formació a mig camí entre Flandes i Espanya dedicada a la polifonia religiosa de Carles V. També és membre de Musica Reservata de Barcelona, un grup dedicat exclusivament a la interpretació de la polifonia religiosa del segle xvi.
Rodrigo ha fet incursions en el terreny operístic i en la música contemporània. Segons apunta, molts artistes de música antiga passen en algun moment per la contemporània perquè, en l’antiga, la veu està molt despullada –sovint a cappella–, tracten molt la polifonia, canten sense vibrato i, per tant, cal una afinació extremadament precisa. Per aquesta raó, especula, els cantants d’aquest registre es busquen per interpretar contemporània, perquè cal tenir molt bona oïda per a les relacions intervàliques que es presenten en les noves estètiques del segle xx, en què la tonalitat ha arribat al seu esgotament.
Els seus propers projectes l’encaminen cap a l’Orient, on té ganes de descobrir nous públics i noves maneres de fer música.