© Carles Rodríguez
Bankrobber
Encara que sempre romandrà la llegenda que es van negar a publicar el primer disc de Manel, a Marçal Lladó (Girona, 1978) i Xavier Riembau (la Bisbal d’Empordà, 1975) se’ls recordarà per haver creat la discogràfica Bankrobber, un dels segells més estimulants de l’actual escena musical a casa nostra. El segell, que acaba de celebrar el desè aniversari, ha estat refugi d’artistes com ara Mazoni, Sanjosex, El Petit de Cal Eril, Guillamino, Els Surfing Sirles, Le Petit Ramon…
Es van conèixer quan, les tardes de dissabte, freqüentaven el local d’assaig del Red Orange, grup on militaven un tal Jaume Pla –que poc després passaria a liderar aquells creadors de melodies exquisides que eren Holland Park, i que anys més tard es donaria a conèixer sota l’àlies de Mazoni– i Miquel Abras, que també acabaria fent carrera musical. “En aquell local d’assaig de la Bisbal d’Empordà va néixer la història de Bankrobber –revela Xavier Rembau–. Un temps després vaig fer de mànager de Holland Park, i no hi havia cap segell que li volgués treure el disc”. Llavors es va decidir a buscar una persona de confiança que apreciés el grup per muntar la discogràfica. “Marçal em va dir que sí, però amb la condició que primer havíem de buscar algú seriós que se n’ocupés de les finances [riu]. L’escollit va ser en Jordi Pi, un amic de Barcelona que havia estudiat empresarials a més de ser molt fan de Holland Park”. L’equip fundacional es va completar amb Ramon Ponsatí per a la part gràfica i de disseny. “Tots venim d’àmbits diferents, però tenim una afició comuna que és la música –explica en Marçal–. En Xavier es dedicava al management de grups, jo sóc periodista i en Jordi dominava més la gestió empresarial –un àmbit que ens calia assumir si volíem que el projecte tingués futur–, mentre que en Ramon es va encarregar de l’estètica i la imatge”.
Sabien que havien d’anar més enllà d’aquella primera referència de Holland Park i buscar més grups. Ràpidament van incorporar a la família El Chico con la Espina en el Costado, després van quedar al·lucinats amb en Guillamino, i més tard vindrien Sanjosex, Espaldamaceta, Mazoni, Le Petit Ramon i altres.
Des de fa uns mesos s’han instal·lat en un local de dues plantes del barri de Gràcia. Avui dia no hi ha cap mitjà que deixi de ressenyar els discos amb el seu segell, però no sempre va ser així. “Al principi la sensació era la de predicar al desert –recorda en Xavier–. Al concert de presentació del segell només va venir un periodista. Però hi posàvem tanta il·lusió que magnificàvem cada petita victòria”.
El salt el van fer quan van aconseguir que Guillamino presentés el primer disc al Sónar. El llegendari locutor de ràdio britànic John Peel hi era present; li van donar una còpia de l’àlbum i Peel el va punxar al seu programa quan va tornar a Anglaterra. En un temps de crisi global, que s’aguditza si ens referim a la indústria discogràfica, tenen clar quin és el secret del seu èxit: “Editar bons discos amb la música que paga la pena i que no arriba als mitjans o no té les vies de difusió apropiades. Tenim una fórmula ben definida de creixement en paral·lel amb l’artista”.