El barroc sintètic de Marta Cerdà

© Christian Maury
La il·lustradora i dissenyadora gràfica Marta Cerdà

Fa tres anys la Marta Cerdà Alimbau va anar a Nova York a buscar-se la vida amb el book sota el braç. Havia guanyat el premi ADC Young Guns, havia treballat a Londres i Berlín i començava a tenir un currículum, però no hi va haver sort. Ara, mentre escric això, torna a volar cap als Estats Units. Un estudi li ha deixat una taula perquè pugui intercanviar idees amb els millors creadors novaiorquesos. Des que va fer el primer assalt a la ciutat ha treballat per a marques com la Coca-Cola, l’editorial Penguin o Ray-Ban i és probable que torni a Catalunya amb més clients. Sobretot, però, estic segur que tornarà amb un cabàs d’idees. Em sembla que això és el que li interessa més.

El valor d’un creador depèn de la riquesa del seu món i la Marta està en ple període de conquesta. Trobar feina ja no és un problema i es pot centrar en l’autodescobriment. Els seus treballs fan pensar en l’herència modernista, tant per la seva vocació sintètica com per l’ornamentació. Fa dissenys molt rumiats, com si busqués una claredat indiscutible a prova dels crítics més torracollons i de les modes passatgeres. Sobre un concepte sòlid i senzill, de vegades hi fa un treball d’orfebreria apassionat que posa un contrapunt d’exuberància arrauxada a la seva personalitat meticulosa i cerebral. Ella insisteix que “no té cap pretensió moral d’explicar res al món”. I és veritat que en els seus treballs la intenció lúdica hi brilla més que la intenció moral. Però no m’estranyarà si, amb els anys, l’encant del seus dissenys es va tornant més incisiu.

Quan vaig conèixer la Marta, el seu caràcter de seguida em va fer pensar en els seus treballs. És una dona d’una espontaneïtat controlada, que combina la contenció i la calidesa, l’excentricitat amb la prudència i la distància amb la cura pels detalls. El seu sentit estètic guarda relació amb la seva manera de vestir i amb el conjunt del seu aspecte: amb l’elegància del seu cos de canya de bambú i amb la seva cara de grans faccions exòtiques però dures, que lliga tan bé amb el seu esperit independent i les arrels del seu segon cognom, que és d’origen visigòtic. No li agrada que la tractin d’artista i es refia més de les hores treballades que de la inspiració. Té un gran sentit de la unitat, una gran ambició personal, respecte per la tradició i només competeix amb ella mateixa. Si aquests no són els trets d’una artista, ja em diran quins són.