El cicle de conferències “Polítiques del desig”, del CCCB, convidaba a pensar la sexualitat com a possible resistència davant l’heteronormativitat. El mes de febrer passat en va ser protagonista Jack Halberstam, que va parlar dels “Cossos trans*”.
Vinculat a l’exposició 1.000 m2 de desig, comissariada per Adélaïde de Caters i Rosa Ferré, que es proposava revisar des de la modernitat les arquitectures i els dissenys espacials occidentals en relació amb el sexe, el cicle de conferències intitulat “Polítiques del desig”, del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), que es va acabar al març, ens convidaba a pensar la sexualitat com a possible articulació resistent (o no) a les prescripcions i al control de l’heteronormativitat. En el marc d’aquest cicle, el mes de febrer vam escoltar Jack Halberstam (1961), catedràtic d’Estudis americans i etnicitat, estudis de gènere i literatura comparada a la Universitat del Sud de Califòrnia (USC), que ens va parlar dels “Cossos trans*”.
La resposta va ser clamorosa, encara que no és algú que hagi obtingut una especial difusió a Catalunya i a l’estat espanyol. De Judith/Jack Halberstam només s’ha traduït al castellà el llibre Female Masculinity (1998), sota el títol de Masculinidad femenina (2008). L’any 2004 jo mateixa vaig traduir “The Transgender Look” (“La mirada transgenèrica”) per al dossier “Cossos, gèneres, tecnologies”, aparegut al número 10 de Lectora. Revista de dones i textualitat, on analitza el tractament fílmic dels subjectes trans a la dècada dels noranta.
Podem aventurar que el públic coneix Halberstam per aquestes traduccions o a través d’altres mitjans, o bé que allò que el va atreure massivament al CCCB és el tema que tracta. Jack Halberstam és un teòric queer, trans, que ha treballat en la variabilitat del gènere, encarnada en uns cossos diversos o disconformes (des del monstre fins a Lady Gaga, passant per les butches, les persones trans o els animals i altres criatures dels films d’animació pretesament destinats a un públic infantil).
La manera com pensem el fenomen trans en l’actualitat està en deute amb la seva reflexió. Un dels trets que fan més atractiva la seva teorització rau en una visió crítica, reticent a les fixacions estabilitzadores i complaents; un recel que es manté fins i tot davant de la càrrega “positiva” que sembla atribuir-se darrerament a la corporalitat trans, com a futur del gènere o com el signe de la revolució que ja està en procés. Hi afegiria encara dos elements que fan més actuals i suggeridores les propostes d’aquest pensador queer: d’una banda, un llenguatge directe que busca garantir la comunicació i la comprensió de qui llegeix; d’altra banda, la capacitat com a lector de productes de la cultura de masses, amb els quals és hàbil a l’hora de desenvolupar anàlisis i propostes ambicioses, mentre desmunta les barreres que en el món acadèmic s’estableixen (encara!) entre l’alta i la baixa cultura.
La concepció del gènere ha canviat i a aquesta transformació hi ha contribuït Halberstam. Avui dia manegem un concepte de gènere-sexe diferent del que era habitual als anys setanta, lligat a la biologia i a la genitalitat del cos anatòmic.
La construcció del cos monstruós
Judith Halberstam s’estrena el 1995 amb un assaig dedicat als seus progenitors, Skin Shows. Gothic Horror and the Technology of Monsters, on se centra en la construcció del cos monstruós i la seva representació, partint de relats vuitcentistes com ara el Frankenstein de Mary Shelley fins a films contemporanis com El silenci dels anyells (Demme, 1991). D’aquests monstres, gens aliens a certes corporalitats queer, aprenem que la condició monstruosa brolla d’un discurs col·lapsat davant d’un cos-corpus resistent que només es pot titllar de monstruós. El terreny de la representació és, doncs, el camp de batalla.
Tres anys més tard publica Female Masculinity, on estableix una documentada genealogia de bio-dones masculines o, dit altrament, com s’ha encarnat la masculinitat des d’un cos sexuat com a femella. Halberstam posa de manifest que aquestes dones han existit d’abans sota un paraigua de variacions de gènere, i alhora mostra el lloc subordinat que ocupa aquesta masculinitat sense homes, no només en el món dels bio-homes, sinó també en l’àmbit del feminisme i les reivindicacions lesbianes, des dels quals, segons que assenyala, s’han ignorat i menystingut aquests cossos en tant que encarnen l’estereotip de gallimarsot.
En la introducció d’aquest volum, Halberstam defineix el que es coneix com el “problema del lavabo”, això és, el sistema binari de gènere –entesos home i dona com dues categories excloents i complementàries–, que es materialitza quotidianament de forma iterativa en les dues portes del lavabo, de les quals només una pretesament ens és pròpia i apropiada. Aquesta és una falsa tria (innecessària, d’altra banda, però disciplinària) per a tothom, i per a algú trans sovint implica un risc i l’exposició a possibles violències. Sobretot, és una prova de com assumim dòcilment (i se’ns fa assumir), com a evident i necessari, el dualisme discriminador.
El 2005 Halberstam publica In a Queer Time and Place: Transgender Bodies, Subcultural Lives (d’on prové el text traduït a Lectora). L’assaig va a la recerca d’un temps i d’un espai queer que funcionin de manera resistent davant de les institucions que semblen disposades a domesticar les vides trans (com ara l’heteronormativitat, la família i la reproducció). Seguint el rastre de Michel Foucault, Halberstam postula una manera de viure queer, constituïda per una xarxa de relacions dissidents, aliances alternatives i corporalitats trans en relació amb les encarnacions performatives del gènere. No es tracta d’una manera de fer que derivi indefugiblement d’una identitat: Halberstam deslliga l’actuació queer-trans de l’àmbit de la política de la identitat, i aposta per una imaginació-reinvenció crítica que sigui desarticuladora i transformadora.
Aquesta línia pren la seva màxima expressió al llibre següent, The Queer Art of Failure (2011), un assaig sobre el fracàs com a art queer de disfuncionalitat indòcil davant determinades exigències d’un sistema basat en el triomf i l’èxit. Indisciplines creadores que Halberstam detecta a films infantils –com Toy Story (1995), Chicken Run (2000), Monsters, Inc. (2001) o Buscant en Nemo (2003)–, però també a l’obra artística de Cabello/Carceller, entre d’altres. Manllevat de Stuart Hall, Halberstam proposa el terme “low theory”, definible com la gosadia de perdre’s per trobar, de fer un camí ple de marrades i obert a la sorpresa. Els mons socials que habitem, conclou, no són inevitables; en el procés de produir-se aquesta realitat que ens envolta moltes altres n’han quedat al marge.
L’ús de la cultura popular com a territori de pensament crític és present a Gaga Feminism: Sex, Gender, and the End of Normal (2012), el primer que signa com a Jack. Halberstam usa Lady Gaga com a símbol de l’expressió feminista del sexe-gènere al segle XXI (amb això no vull dir que Lady Gaga sigui feminista, sinó que suporta i permet lectures feministes). En la seva performance de la fluïdesa sexual, genera unes narratives que col·lapsen la norma i la normalitat. “No soc real. Soc teatre”, afirma aquest monstre mediàtic mentre desestabilitza els límits empenyent-los més i més enllà.
El darrer llibre de Jack Halberstam va sortir el mes de febrer passat. Es titula Trans*. A Quick and Quirky Account of Gender Variability, on insisteix en l’anàlisi del fenomen trans com a variabilitat de gènere i examina les representacions i encarnacions d’altres possibilitats de generar (en ambdós sentits del terme) cossos.
Judith/Jack Halberstam ens convida a pensar el sexe-gènere com a fenomen que no només implica el cos, sinó que inclou tota una dimensió cultural-afectiva. Més ençà i més enllà de qui ets, es tracta de com vius o com intentes viure, com pots articular-te políticament en el teu dia a dia des d’una resistència queer que, lluny de suposar una garantia estabilitzadora de la identitat, implica més aviat el contrari, una constant posada en dubte de les etiquetes classificadores, una incomoditat davant de l’autoevidència complaent i l’alerta del que això suposa (com en el cas dels infants trans). Necessitem contextos altres, trans-queer, que no reescriguin la narrativa del binomi de gènere; altres narratives que es facin càrrec del gènere com a encarnació movible, sense pretendre resoldre res.