L’autor d’El mar interior, que va formar part del moviment punk londinenc, va trobar dues vies d’expressió al marge de la música: la literatura i el mar, amb la llibertat com a denominador comú. En va parlar al CCCB el setembre passat.
Façana marítima de Barcelona, amb l’hotel Vela i les torres de Marina destacant-se sobre l’horitzó.
Foto: Antonio Lajusticia
Fa milions d’anys que l’home transforma la natura i l’adapta al seu sistema de vida, sobretot a partir dels grans avenços de la tècnica. D’això n’hem dit civilització, i en general ho hem associat al progrés de l’espècie. La nostra voluntat de domini, però, es dilueix quan entra en contacte amb el mar, una frontera insondable que separa la història humana de la natural. I tanmateix no podem deixar d’establir-hi lligams. A Barcelona, només cal passejar pel passeig del Mare Nostrum per entendre el gran valor simbòlic d’aquesta relació.
“En les civilitzacions sense vaixells, els somnis s’assequen”, va dir Foucault. Potser per això, l’escriptor britànic Philip Hoare (Southampton, 1958) defineix el mar com “l’ànima d’una civilització”: un espai que ens defineix, connecta i separa, tant físicament com culturalment. És “un element més enllà de nosaltres” que no podem controlar, que ocupa dos terços del planeta i on hi ha, quilòmetres avall, un 90 % de la vida de l’ecosistema global. I no en coneixem ni una desena part –sabem més coses de l’espai exterior que no pas dels oceans. Però tant com el desconeixem, ens en nodrim, el travessem amb esperit aventurer i n’escrivim relats apassionants. Això és el que fa Philip Hoare, autor d’El mar interior (Ático de los Libros), que ens proposa redescobrir-lo a través d’un viatge literari que barreja l’autobiografia, la divulgació científica i la història cultural.
Hoare, que va formar part del moviment punk londinenc de la dècada dels setanta, va trobar dues vies d’expressió al marge de la música i dels seus predilectes David Bowie i Roxy Music: la literatura i el mar, amb un denominador comú que pregona sense reserves i que no és altre que la llibertat. Una llibertat que li serveix per explotar la creativitat, per reflexionar i fer-nos reflexionar sobre la nostra relació amb el medi natural que ens envolta. En el cas del mar, la llibertat està associada amb l’esperança i els descobriments, amb la connexió entre cultures i amb l’agradable nostàlgia del retorn, però també amb una realitat paral·lela molt més sòrdida que té dues puntes de llança de trista actualitat: la contaminació i la crisi dels refugiats. És l’altra cara de la llibertat: la tragèdia i el terror.
La cultura contra les ànsies depredadores
El mar és un contenidor. Una fossa. El testimoni indiferent de desastres humans i ambientals que no fa altra cosa que reflectir la paradoxa de l’existència dels animals racionals, que som capaços de reunir un refugiat i un turista, una pastera i un creuer de luxe en una mateixa illa del Mediterrani. D’abocar incomptables deixalles, plàstics i substàncies químiques a l’aigua mentre declarem lleis per protegir alguns dels animals que hi habiten.
Hoare parteix de la noció del mar com a frontera per explicar les situacions dramàtiques de les persones migrants i la problemàtica dels residus que hi aboquem; dues qüestions que preocupen especialment les grans ciutats marítimes d’Europa, com Barcelona; com a capital del Mediterrani, com a capital cultural, com a icona de la integració, el turisme i la modernitat i com a metròpoli oberta al mar. Oberta, per tant, a un sistema de ciutats mediterrànies en xarxa que cooperin per afrontar aquestes situacions amb el compromís humanitari que legitimi la seva política d’acollida. Un repte i un deure que es fan més necessaris que mai vistes les mesures desiguals que els estats europeus han implementat, amb dos entrebancs difícils de franquejar: les fronteres i les lleis.
Philip Hoare durant la seva intervenció al CCCB, el mes de setembre passat.
Foto: Miquel Taverna / CCCB
Barcelona no es pot entendre sense la seva relació amb el mar. La història, l’art i la cultura fa segles que en deixen constància. Doncs bé, justament aquests tres conceptes són els que invoca Hoare per plantar cara a la voràgine de domini que sembla imbuir-nos a “civilitzar-ho” tot sense tenir en compte els efectes que provoca. Precisament, contra la idea del suposat progrés, accentuada des de la Revolució Industrial, l’escriptor britànic, que el setembre va passar pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per parlar de tots aquests temes i de la seva obsessió per les balenes, troba en dues pintures del Romanticisme la manera sintètica i metafòrica de transmetre el seu missatge optimista a desgrat de les ànsies depredadores de la nostra espècie: El rai de la Medusa (1819), de Théodore Géricault, i El vaixell d’esclaus (1840), de William Turner. La primera, perquè el focus del quadre és la figura d’una persona negra “que fa de guia”. La segona, perquè el que hi manca és justament el focus, que es desdibuixa per fer palesa la immensitat i la força del mar –la natura– enfront del progrés. L’art, la cultura, no tant com a remei, sinó com a esperança. Com a consciència col·lectiva i, en essència, com allò que ens connecta. Com el mar.
Però si parlem de connexions hem de parlar inevitablement de les balenes, un símbol del que implica la nostra separació del món natural, d’una banda, i un emblema de cultura submarina aliena a la nostra, desenvolupada per una espècie més antiga, organitzada matriarcalment i capaç igualment de sentir empatia, d’altra banda. El seu sentit de pertinença és mòbil, comprensible com a comunitat que es desplaça. Tot això ho sosté Hoare i, malgrat la passió que sent pel mar, ho diu tocant de peus a terra, emparant-se en els estudis científics que semblen demostrar-ho. Una altra particularitat d’aquests cetacis és la seva manera de comunicar-se, amb l’emissió de sons variables i complexos que viatgen milers de quilòmetres a través de l’aigua. “Jacques Cousteau va escriure que l’oceà era el món del silenci. No podia estar més equivocat. El so és l’essència del mar.”
El Mare Nostrum
A l’altra banda de la superfície marítima –“la pell de l’oceà”, en paraules de Melville–, la història humana segueix el seu curs arrapada a la tecnologia. Hoare posa èmfasi en la “conquesta del món” mitjançant la civilització constatant una evidència del nostre segle pròpia de qualsevol societat més o menys benestant: “Sense els avions i els ordinadors ja no podem existir. Estem perduts.” Certament, aquests són els capritxos de la tècnica. Però tampoc podem viure sense el mar: “Les ciutats neixen i creixen gràcies al mar, gràcies a tot allò que els proveeix per alimentar-se, a les importacions i exportacions, al turisme.” Com Barcelona. I subratlla la significació del Mare Nostrum, el sentit de possessió del qual parla per si sol per il·lustrar una relació complexa de domini i dependència alhora, amb una expressió que es remunta al temps dels romans. Però aquest Mare Nostrum que amb prou feines coneixem (a Barcelona, a Xangai, a Buenos Aires o a Dubai), tan preciós i tan calmat, és el lloc més contaminat del món, on milers de persones es juguen la vida buscant un futur millor. Ironies del progrés.
Mentrestant, el Mare Nostrum també pot ser el nostre mar interior. Un exercici d’introspecció per submergir-nos en nosaltres mateixos i explorar les emocions i les pors que tenim o que ens envolten. Philip Hoare ens condueix cap a l’origen de la nostra existència, aquest mar que ens proporciona l’aire que respirem i el menjar que ingerim, que transporta el nostre comerç (més d’un 90 % del volum total del planeta) i que condensa històries i espècies fabuloses i ignorades encara que siguem contradiccions amb potes. El mar no és el nostre refugi, però tampoc ho és la tècnica. El nostre refugi, la nostra esperança, és, simplement, la cultura (l’art) –que és allò que “ens justifica com a éssers humans”– i la consciència, acceptant la bellesa i les regles incontrolables de la natura: “Què seria la vida sense riscos?”, es pregunta l’escriptor britànic. Segurament, seria el mateix que una civilització sense vaixells, sense somnis.