Les Barcelones d’Aurora Bertrana

Els anys republicans van ser l’època daurada d’Aurora Bertrana, tant des del punt de vista de la creació literària com per la seva activitat pública.

Retrat de Bertrana al seu retorn de la Polinèsia, els primers anys trenta.

Enguany fa 125 anys que va néixer l’escriptora Aurora Bertrana (Girona, 29 d’octubre de 1892 – Berga, 3 de setembre de 1974), un bon motiu per revisar-ne la figura i l’obra, que han estat llargament oblidades. Els qui vam estudiar a l’escola els llibres del seu pare, Prudenci Bertrana, a ella no la vam sentir anomenar ni de retruc.

Autora molt celebrada durant els anys de la República, en especial gràcies als seus llibres de viatges, quan anys més tard va tornar de l’exili a Suïssa va començar per a ella una etapa poc engrescadora de la vida. La seva rebel·lia, el seu esperit lliure, no s’adeien amb l’ambient d’aquella Espanya que reculava a ulls veients. A Barcelona s’havia format i a Barcelona havia triomfat, i ara hi tornava com a perdedora. Que fos la Ciutat Comtal el lloc on va desenvolupar la seva trajectòria literària ens permet revisar-la des del marc d’aquesta Barcelona canviant, sacsejada per les vicissituds històriques.

Una gironina a la Barcelona noucentista

Encara que la seva gran passió va ser sempre la literatura, des de molt tendra edat Aurora Bertrana va sentir inclinació per la música. Però la ciutat de l’Onyar aviat se li va fer petita: “Els pares havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra”, llegim a les seves Memòries fins al 1935. I sent adolescent va aterrar a l’Acadèmia Ainaud, a la Gran Via.

A cavall entre l’Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929, aquí el noucentisme s’esforçava per euro­peïtzar Catalunya des del seny i el modernisme per singularitzar-la des de la rauxa. L’escriptora i feminista Carme Karr –amiga de la família, directora de la revista Feminal i impulsora de diverses iniciatives feministes– va aconsellar-li que s’instal·lés a Barcelona. Va passar una temporada a casa seva, on va ser acollida com una filla més i va conèixer persones rellevants del món cultural, entre elles dones com Dolors Monserdà o la pintora Lluïsa Vidal. La jove Bertrana va ingressar a l’Escola Municipal de Música, que dirigia aleshores el mestre Nicolau, ubicada al parc de la Ciutadella, al Castell dels Tres Dragons. Ella, una noia de províncies, es va abeurar en una ciutat en procés de transformació i en franca ebullició cultural.

Més tard, la feina del pare va portar la família sencera a Barcelona. Van trobar pis al barri Gòtic, amb vista al convent de Santa Clara, on van viure tots junts. La família mai va anar folgada i la precarietat econòmica els va tornar a tenallar, per la qual cosa en un tres i no res la vida de l’Aurora va donar un tomb: “Se celebrà un breu consell de família i sense cap vot en contra s’aprovà la moció. Així fou com de futura concertista de violoncel, futura (gran) compositora o catedràtica, vaig passar a simple violoncel·lista d’un tercet de dones.”

Bertrana quan estudiava violoncel a Girona, amb Tomàs Sobrequés, abans d’instal•lar-se a Barcelona.

Aurora Bertrana toca de matinada en un cafè no gaire luxós de la rambla de Santa Mònica i viu sola en un apartament de la plaça del Rei. L’escenari d’aquesta nova etapa de formació vital és, doncs, la Barcelona bohèmia que albira els “bojos anys vint”, quan al Paral·lel esclaten les llums i els aires nous. En aquells temps és quan s’interessa per la condició de les dones i s’incorpora a l’equip docent de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que ha posat en marxa la pedagoga Francesca Bonnemaison. Després marxa a Ginebra per estudiar el mètode musical Dalcroze, d’on tornarà casada amb un suís, monsieur Choffat, a qui sempre dirà així.

Visca la República!

Aurora Bertrana a Tahití, on va viure entre 1926 i 1929, i on va cristal•litzar la seva vocació literària amb unes cròniques de viatges que van tenir un gran èxit.

Aurora Bertrana i el seu marit van viure des de 1926 fins a 1929 a la Polinèsia francesa. Des d’aquell racó llunyà del món van anar enviant cròniques de viatge a la premsa, amb les quals va captivar els lectors: la seva vocació literària finalment havia germinat. El llibre que en resultaria, Paradisos oceànics, publicat l’any 1930, va tenir un gran èxit. Passat aquest període, van tornar a Barcelona i se’n van anar a viure a una torreta solitària de Montcada, i més endavant, a un pis senyorial de la Diagonal.

La Bertrana d’aquells anys és la més radiant, vitalment i literàriament. Comparteix escena amb periodistes i escriptores com Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Anna Murià i fins i tot Mercè Rodoreda. Li demanen articles, li sol·liciten conferències i la fan presidenta del Lyceum Club barceloní, una entitat de dones amb inquietuds culturals que s’ha creat a imatge de la cèlebre de Madrid. La feminista que portava dintre ha sortit a la llum i també manifesta el seu compromís polític presentant-se com a candidata a diputada per Esquerra Republicana a les eleccions legislatives de 1933, tot i que no surt elegida. Barcelona és llavors un trampolí per a la visibilitat femenina. Mai les dones havien assolit cotes tan altes de llibertat de moviments.

El 1934 publica un llibre de contes de temàtica exòtica, Peikea, princesa caníbal. La protagonista que dona nom al volum viu una història de passió amb un home blanc on ella és qui porta les regnes i no pas ell. És la confirmació que Bertrana s’erigeix en portaveu de la dona que guia el seu propi destí. El 1935 apareix L’illa perduda, una novel·la juvenil feta a quatre mans amb Prudenci Bertrana, i el 1936 publica el seu quart títol d’èxit, El Marroc sensual i fanàtic, fruit també d’un viatge. Com diu una de les seves estudioses, Neus Real: “Gràcies a la premsa i als seus llibres, Aurora Bertrana es va convertir en una de les veus femenines més prestigiades en els cercles esquerrans.”

Els bombardejos del 1938 l’agafen de ple al pis de la Diagonal. Els vidres es fan miques i els ferros d’un balcó són arrencats i projectats contra la paret de l’estudi, d’on s’ha absentat molt poc abans. Només queda marxar a l’exili. El mes de juny del 1938 Aurora Bertrana abandona sola “una Barcelona arruïnada, afamada, bombardejada i bruta”. Enrere queden els aplaudiments i el prestigi. A Suïssa li esperen amargors i una dècada de nostàlgia.

La Barcelona trista i fosca de la postguerra

Amb un gest carregat de simbolisme, Bertrana no va voler deixar petjada a les seves memòries del que va viure a partir de la seva tornada a Catalunya, a l’Espanya hipòcrita del general Franco. El seu testimoni escrit s’interromp a començaments de l’any 1949, quan va tornar al sisè pis del carrer de Llúria 4, on, ja mort el pare, viuria amb la mare i la tieta. “Aquests darrers anys no he viscut. És difícil d’explicar. Són anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos. Només he viscut en les meves obres literàries”, ens diu.

Joan Manuel Serrat i Emma Cohen, protagonistes de La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, pel•lícula de Francesc Rovira-Beleta basada en la novel•la Vent de grop.
Foto: Estela Films / Álbum

Unes obres literàries que, davant la impossibilitat de dur a terme una carrera literària normal, es diversifiquen en registres diferents, una mica erràtics: novel·les que recorden les ferides de la Segona Guerra Mundial –Entre dos silencis i Tres presoners–; d’ambient exòtic –Ariatea–; de retrat social –Fracàs–, o sentimentals, com Vent de grop, un èxit comercial que, l’any 1970, va portar al cinema Francesc Rovira-Beleta, amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua i Joan Manuel Serrat i Emma Cohen entre els protagonistes. La redacció de les seves memòries, un testimoni de mil pàgines, va suposar una cloenda immillorable.

El 1974, quan Aurora Bertrana ens va deixar, ja ningú no recordava l’adolescent que cada matí rondava pel parc de la Ciutadella amb el violoncel a coll, ni la jove que de nit avançada pujava per la Rambla, ni la dona ja feta que dels seus èxits literaris en temps de la República va fer-ne una fita més de la història cultural i social femenina, sempre digna de record.