Carmen Amaya, filla del Somorrostro

“Vaig néixer a la vora del mar. La meva vida i el meu art van néixer del mar. Em dic Carmen Amaya y Amaya. Sóc dues vegades Amaya, ja que el meu pare es deia Amaya i la meva mare també. Tots els Amaya del món són cosins meus.”

No crec que es pugui dir que els barcelonins no coneguem qui va ser Carmen Amaya, o no sapiguem per exemple que va néixer al Somorrostro, la barriada de barraques que hi va haver a Barcelona, a tocar del mar, fins a mitjan segle XX. Però si algú tingués ganes de dir-ho, potser tampoc no s’equivocaria gaire. Sorprèn molt la relació de Barcelona amb aquest gran mite del flamenc. Per un costat, pot fer l’efecte que se l’hagi volgut ignorar, quasi d’una manera conscient, però per l’altre tots aquells que en conserven una certa memòria te’n parlen amb una barreja d’admiració i devoció enormes. És evident que els “mites oficials” de Barcelona són uns altres. Gaudí, Ildefons Cerdà, Miró, Joan Gamper… Carmen Amaya pertany a un altre àmbit… “¡Ay Carmen, Carmen, Carmen Amaya!”, diu un dels molts cantes que existeixen dedicats a la gran bailaora, amb un to que és de reverència i tristesa alhora. Per què els barcelonins –els catalans– hem estat tan gasius amb la memòria d’aquesta figura tan indiscutible i universal de la nostra cultura?

Respostes més o menys exactes i planys al marge, el cas és que el centenari del seu naixement és una gran ocasió per reivindicar un geni de tal magnitud. Qui va ser Carmen Amaya? O, millor dit, qui és Carmen Amaya, que encara avui tots aquells que estimen el flamenc, gitanos i paios i viceversa, la senten com una presència que els acompanya constantment?

Nascuda oficialment a Barcelona el 1913, diuen que la nit del seu naixement hi havia temporal de mar i les onades copejaven furioses contra les portes de la barraca de casa seva. És possible que no anés ben bé així, però el cert és que no ens podem imaginar un principi més premonitori per a un personatge que bastiria la seva llegenda en un temperament i unes forces incomparables. “A mi qui em va ensenyar a ballar és el mar”, va manifestar en més d’una ocasió. No havia fet els sis anys quan el seu pare, empès per la pura necessitat, se la va començar a endur per la Barcelona flamenca de la Rambla i el Paral·lel, farcida de tavernes i cafès cantant. L’home tocava la guitarra i la petita cantava i ballava fins entrada la matinada, quan tornaven cap a casa cansats però contents de poder portar una mica de pa als seus.

S’havia començat a forjar la seva llegenda. Però qui és aquest prodigi?, es demanava la gent quan la veien moure’s amb aquell nervi. A cop d’ull podia semblar la típica nena amb una gràcia especial, però de seguida ja es veia que en el gest d’aquella criatura es revelava una veritat més profunda.

“La Capitana” –mot amb què l’havien batejada en els ambients flamencs de la ciutat– ja anava en boca de tothom, però no seria fins a l’Exposició Internacional de 1929 que el seu nom apareixeria per primera vegada en lletra impresa. Són paraules del crític Sebastià Gasch al setmanari Mirador: “Imaginin-se vostès una gitaneta d’uns catorze anys, asseguda a la cadira, sobre el tablao. Carmencita: impassible, altiva i noble. I de cop un salt: la gitaneta balla. Indescriptible. Ànima, ànima pura…”

Barcelona aviat se li va fer petita. El seu nom ja havia creuat algunes fronteres i l’any 1935 debutava al Coliseum de Madrid. Seria la seva consagració en l’àmbit estatal i paradoxalment també la fi de la seva carrera a Espanya. L’any 1936 esclatava la Guerra Civil i no va tenir altre remei que agafar tota la família i fugir. Primer cap a Portugal, i des de Portugal cap a l’Argentina en un viatge per mar que va durar més de dues setmanes i que recordarien tota la vida com un autèntic malson. La resta ja és història, o més ben dit llegenda. Triomf esclatant a Buenos Aires, i després, la conquesta d’Amèrica i dels Estats Units, culminada amb una portada a la revista Life i una sessió particular davant del president Roosevelt a la mateixa Casa Blanca.

Era l’any 1947 quan va retornar a Espanya amb tots els honors i una aurèola gairebé de santa. Semblava mentida que aquella dona menuda, més aviat poqueta cosa, tímida i esporuguida, portés darrere seu el solc d’èxits i d’admiració que arrossegava. Només calia veure-la ballar, i llavors l’estupefacció encara es feia més evident. Que bé que els devia anar a les autoritats franquistes la figura de Carmen Amaya! Quina ambaixadora més formidable! Però, en realitat, que poc que tenien a veure l’art d’aquesta dona, lliure i revolucionari, i la seva enorme qualitat humana, amb el caràcter repressiu, estret de mires i provincià del franquisme. Madrid, Barcelona, Sevilla, les principals ciutats de l’estat la volien veure de prop, i encara que no tothom entenia el seu ball, els èxits que obtenia eren tan rotunds com els seus cops i girs sobre l’escenari. Després van venir París i més tard Londres, i de nou Amèrica i Europa i Londres un altre cop, on aquesta vegada va actuar per a la reina Isabel. L’endemà, la portada de The Times no podia ser més contundent: “Dues reines cara a cara.”

Enmig d’aquesta espiral frenètica de contractes i actuacions, semblava difícil que Carmen Amaya pogués trobar un moment per fer parada i fonda i veure almenys el camí recorregut. Però ella guardava un desig secret i al final el va poder realitzar: tornar al seu Somorrostro natal, aquell amuntegament de barraques a la vora del mar on havia estat una nena feliç. Ho va poder fer dues vegades. La primera el 1951, i de seguida la van rodejar tota la colla de gitanos, que la volien tocar per comprovar que era ella. I la segona, ja més oficial, el 1959, quan va inaugurar una font amb el seu nom al mateix lloc on anava a buscar aigua de petita i on va voler proclamar emocionada el seu amor a la ciutat i a aquell barri. Al vespre va oferir un recital memorable al Palau de la Música i, com que molts gitanos no es van poder pagar l’entrada, diuen que en acabat “la Capitana” va tornar al Somorrostro per ballar al costat de tota la tropa. Gira el món i torna al Born. Havien passat més de vint anys des que n’havia marxat, però aquella nit, ni que fos per uns moments, va tornar a ser Carmencita, la gitaneta descalça i afamada de ball i de vida que acompanyava el seu pare de taverna en taverna.

Segurament un miratge. Ni el barri era ben bé el barri on ella havia nascut, ni ella tenia les mateixes forces per ballar. Des de feia una pila d’anys patia una malaltia renal que li impedia eliminar les toxines que el seu organisme acumulava. Només ho podia fer ballant, però en el fons era una cursa contra el temps, perduda d’entrada. Amb les forces que li quedaven encara va girar dos o tres anys més fins que la van cridar per rodar Los Tarantos, la mítica pel·lícula de Rovira i Beleta, on es recrea el Somorrostro en una versió gitana de Romeo i Julieta. És l’últim que va fer. S’havia quedat sense forces per ballar. “Si tengo que dejar de bailar, me muero”, havia dit una vegada als doctors que la tractaven, i es va morir.

Carmen Amaya. Ningú abans no havia ballat com ella, i ningú no ho ha tornat a fer. Un geni incomparable. I tot i això, la pregunta torna un cop i un altre: què perdura en la nostra ciutat de la memòria d’aquesta dona irrepetible? O dit d’una altra manera: ha sigut justa Barcelona amb la memòria de la gran Carmen? Enguany se celebra el centenari del seu naixement i de segur que se li retran els homenatges pertinents. Però la qüestió seguirà en l’aire, punyetera: sabrem finalment els barcelonins qui és Carmen Amaya?

Un comentari a “Carmen Amaya, filla del Somorrostro”

Deixa un comentari Cancel·la les respostes