Ateneu Popular de Nou Barris: quaranta anys d’“acció, lluita i diversió”

L’enderrocament d’una planta asfàltica pels veïns que en patien la contaminació va ser als orígens de l’Ateneu Popular de Nou Barris, protagonista destacat de la mobilització social i cultural del nord de Barcelona un cop mort el dictador.

A finals de 1976 l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar una fàbrica de ciment entre els barris de Trinitat Nova i Roquetes en un terreny qualificat urbanísticament com a parc forestal. El ciment es destinava a la construcció de les autopistes que hi havia a prop.

A petició de l’Associació de Veïns de Nou Barris, el Col·legi d’Enginyers va emetre un informe que assenyalava que aquest tipus d’instal·lacions s’havia de situar com a mínim a dos quilòmetres de distància dels habitatges. No va ser així. Els veïns i les veïnes de Trinitat Nova veien com la seva roba estesa s’encartonava per la pols de la planta asfàltica, la mateixa pols verinosa que respiraven. Així va començar una lluita en defensa de la salut al crit de “Salvem els nostres pulmons!” Amb l’objectiu de posar fi a la planta asfàltica s’hi va afegir la reivindicació que l’espai es convertís en un ateneu popular. Diversos barris de Barcelona en reivindicaven un. Els veïns van crear la Coordinadora Pro-Ateneu amb aquesta finalitat.

Els veïns prenen la iniciativa

El 2 d’octubre de 1976 Josep Maria Socias Humbert va ser nomenat alcalde de Barcelona. Un dels seus objectius era la “pacificació” d’una ciutat que tenia en curs nombroses lluites veïnals. Les primeres eleccions democràtiques eren a prop.

L’alcalde va nomenar una sèrie de delegats que suplien els regidors de la dictadura. El delegat d’Obres Públiques, reunit amb la Coordinadora, es va comprometre a tancar la planta asfàltica. Posteriorment, en una reunió celebrada el 29 d’octubre, Socias va rectificar i va anunciar que es mantindria la planta i que s’hi instal·larien filtres per disminuir l’impacte dels fums i el soroll. La indignació va ser enorme. El diu­menge 9 de gener de 1977, una assemblea celebrada en un matí fred i assolellat va decidir l’enderrocament de la planta asfàltica. Un grup de veïns, proveïts del material necessari –que incloïa cordes i grans martells– es van posar “mans a l’obra” i van tirar a terra les instal·lacions. Prèviament havien tancat el vigilant al seu despatx i tallat la línia telefònica.

Va sorprendre que, tot i les hores que va durar l’operació, no hi intervingués la policia. Posteriorment es va saber que estava entretinguda a reprimir una manifestació de l’escola Benjamín, del mateix barri, que reivindicava millores.

La premsa es va fer ressò del que havia passat. Recordo que el periodista Rafael Pradas, posteriorment regidor democràtic, va qualificar els veïns d’“indis metropolitans” i va denunciar que havien destruït unes instal·lacions de propietat municipal valorades en cinc milions de pessetes.

L’alcalde no es va voler complicar la vida. No va denunciar els protagonistes de l’acció directa, que no van ser investigats. No va exigir cap responsabilitat a l’Associació de Veïns de Nou Barris i va tolerar l’ús d’algunes instal·lacions.

Un compromís constant

La Coordinadora Pro-Ateneu, formada per les vocalies de cultura de les associacions de Trinitat Nova, Prosperitat, Roquetes, el Centre Social Roquetes i diferents veïns i veïnes a títol particular, es reunia tots els diumenges.

El 4 i el 5 de juliol es van celebrar les “30 hores”: una mostra de música, circ, teatre, poesia, debats, exposicions i diverses paradetes d’entitats socials i polítiques en què van participar milers de persones. Queda en la memòria la matança d’un porc que va fer el veí Pep Salsetes.

Havia començat una de les lluites més importants de Nou Barris. La planta asfàltica s’havia de convertir en un ateneu popular autogestionat.

El 1978 Socias Humbert va rebre la Coordinadora, que es va presentar a la plaça de Sant Jaume amb una enorme maqueta d’escaiola de l’ateneu i el seu entorn, realitzada pels veïns amb l’ajuda de diversos arquitectes. La van traslladar en una furgoneta i la van entrar a coll per la porta principal. Socias hi va donar el vistiplau.

Estira-i-arronsa amb l’Ajuntament

Un any més tard van arribar les primeres eleccions municipals democràtiques. Jordi Vallverdú, socialista i antic dirigent veïnal, va sortir elegit regidor de Participació Ciutadana i no va assumir la reivindicació. El 1980 va anunciar a so de bombo i platerets: “El Centre Cívic de Nou Barris s’obrirà aquest any”. No ho va complir, sinó que s’inauguraria catorze anys després, però no va ser un centre cívic teledirigit, sinó un ateneu popular autogestionat.

Les diferències amb el Districte no van impedir l’organització de petites activitats. Eren els anys vuitanta. La crisi econòmica colpejava amb duresa i els traficants de la mort escampaven l’heroïna pels carrers. Alguns veïns, com els activistes Juanillo i Álvaro, van posar en marxa uns tallers de malabars i xanques per atraure els joves. Així va començar la vocació circense que l’Ateneu ha mantingut fins avui.

Aleshores les associacions del districte no solament afrontaven la lluita per uns barris millors. La Coordinadora de l’Ateneu va prendre consciència que estaven ubicats a la Collserola pobra, abandonada i travessada per desenes de torres d’alta tensió. Per això va decidir impulsar les Acampades Populars, que van concretar reivindicacions en defensa de la serra i del seu entorn (algunes reivindicacions encara estan pendents). No es lluitava només per l’asfaltatge dels carrers i pels equipaments. Les dones, des de les seves vocalies, posaven en comú la lluita per les seves reivindicacions.

Es va entendre que “fer barris” també era potenciar les activitats culturals. Es van recuperar els prohibits carnestoltes i es van inventar nous actes festius, com ara “La cultura va de festa”. Van aparèixer les festes majors dels barris i es van obrir casals també autogestionats, com el de Prosperitat. Van ser uns anys intensos en què es va potenciar el treball en xarxa, la creació de coordinadores o comitès unitaris per manifestar-se contra les agressions feixistes i per donar suport a les vagues generals, als insubmisos criminalitzats o a la campanya contra l’entrada a l’OTAN.

Tot això que passava no era aliè a l’Ateneu, que hi participava com una entitat més. Va fer seu un concepte fonamental: la cultura ha de divertir, però també ha d’explicar el perquè de les coses, debatre-les i potenciar les respostes necessàries. Els veïns i les veïnes havien de ser protagonistes. La cultura, any rere any, adquiria una dimensió més gran. La cultura havia d’estar lligada al territori. Calia que l’Ateneu estigués gestionat pel veïnat.

El nom és important

Però l’Ajuntament seguia entestat a obrir un centre cívic com tants d’altres, dependent de l’equip de govern municipal i amb un funcionari com a director.

L’any 1984 es va aprovar una nova divisió de la ciutat i al nostre districte li van dir Zona Nord. Els barris van decidir rei­vindicar el nom de l’associació de veïns que havia encapçalat la lluita i van reclamar una nova denominació: districte de Nou Barris, que l’Ateneu va fer seva. No volia ser un espai en terra de ningú. Zona Nord era un nom que silenciava la història de lluita veïnal.

En vista dels molts incompliments, la Coordinadora Pro-Ateneu va convocar nombroses protestes davant la seu del Districte: tancades, pintades, manifestacions. El volum d’entitats que hi van participar i la presència permanent al carrer van resultar fonamentals per resistir.

El 1989 es va fundar com a entitat gestora el Bidó de Nou Barris, en record dels bidons que s’amuntegaven a la destruïda planta asfàltica. Un pas endavant. Es tenia més clar que mai que es lluitava per un equipament social i cultural i que es volien programar actes de més envergadura. I així va ser. El lema “Acció, lluita i diversió” es va començar a fer realitat. El Bidó, fins avui, forma part de la Coordinadora d’Associacions de Veïns i Entitats de Nou Barris. No és casual.

Al principi dels anys noranta van començar les obres de reforma de les instal·lacions insuficients que fins aleshores, amb caràcter provisional, havia ocupat l’Ateneu. El que havia d’haver durat un any, en va durar quatre. Per no morir en l’oblit, es va posar en marxa l’Ateneu Ambulant, que va traslladar les seves activitats a locals i equipaments de les barriades.

El 6 de novembre de 1994, al crit de “Ja està!”, es va inau­gurar oficialment l’Ateneu reformat. Havíem comptabilitzat més de sis mil dies de lluita. Sens dubte, la perseverança d’un grup d’activistes i el suport del teixit social ho havien fet possible.

Reconeixement de la gestió veïnal

En els següents anys, la lluita va tenir un nou objectiu: que es reconegués el caràcter veïnal de la gestió. Que no s’estigués obligat a signar uns convenis que es basaven en la Llei de contractes de l’Estat. Teníem massa dificultats. Érem entitats sense ànim de lucre, arrelades al territori. Una lluita llarga que s’ha fet conjuntament amb els equipaments autogestionats de Nou Barris i de la ciutat. La gestió ciutadana es va aprovar fa només un parell d’anys.

L’11 de febrer passat, centenars de veïns i veïnes ens vam aplegar per celebrar el quarantè aniversari de l’Ateneu. Simbòlicament es va tirar a terra una planta asfàltica de cartró. Les abraçades i els gestos de complicitat es van prodigar. L’acte tenia un fort significat. Continua vigent aquella primera reivindicació: la cultura la volem fer nosaltres. Quaranta anys en què la programació cultural s’havia decidit amb total autonomia. Un Ateneu independent de les institucions i partits, autogestionat. Un Ateneu crític amb els poders. Un Ateneu que forma part inqüestionable del mapa cultural de la ciutat.

Per molts anys més, acció, lluita i diversió!