Un lloc meravellós però imperfecte, màgic però cruel

Per als noruecs, Barcelona és una destinació ideal: una gran metròpoli europea, un estatus que Oslo no té ni de lluny. Però el catalanet s’enfonsa quan recorda la gerontocràcia, les desigualtats, les escenes de misèria als carrers i als parcs, la ciutat desapareguda per sempre.

© Elisenda Llonch

“Hvor er du fra?” (d’on ets?), pregunta el noruec de torn, i el catalanet emigrat sospira i té el conflicte habitual. Sap que si li contesta “Jeg er katalansk” (sóc català) haurà de donar una sèrie d’explicacions que li fan una mica de mandra, perquè les ha repetides mil vegades, però tampoc no vol dir que és spansk, perquè no se’n sent. En aquests casos, com enveja els amics que poden contestar italiensk o fransk, sense més ni més! Però el catalanet té una arma secreta, i tot i que és gironí de família empordanesa sempre acaba dient: “Jeg er fra Barcelona” (sóc de Barcelona). De fet hi va viure uns anys, i també la considera casa seva.

Al noruec se li il·luminen els ulls, recorda les vegades que hi ha estat de cap de setmana llarg, i com li va agradar tantíssim. Per als noruecs, Barcelona és una destinació ideal. És una gran metròpoli europea, un estatus que Oslo no té ni de lluny: hi ha platja, està plena de restaurants i botigues de moda i, a sobre, el gran referent cultural, el modernisme de Gaudí, no implica estar-se hores tancat dins un museu, sinó que es pot contemplar des d’una terrassa prenent cafè.

Llavors el noruec pregunta amb estranyesa: què fas vivint aquí, al costat del fiord, si véns d’una ciutat extraordinària?

I just en aquest moment, al catalanet se li fa un nus a l’estómac, perquè voldria explicar que sí, que ve d’un país apassionant i ple de coses meravelloses, però que també té un costat fosc agreujat per la crisi i que –i ja és ben trist dir-ho– segurament va tenir sort de marxar-ne.

La gerontocràcia hispana

Per on podria començar? L’emigrant li diria que ve d’una societat gerontocràtica, on els joves que van fer la nefasta transició continuen acumulant el poder i tots els càrrecs. Se’n va adonar quan va llegir que el ministre d’educació noruec té trenta-cinc anys –com ell!–, la ministra de defensa trenta-set o la d’agricultura trenta-sis. En canvi, a Espanya, els posseïdors d’aquells càrrecs passen sobradament dels seixanta anys, sense intenció de retirar-se o de deixar pas.

Pensa en els seus amics periodistes de poc més de trenta anys, que al començament dels vuitanta haurien pogut ser directors de diaris o d’informatius i que ara s’han de buscar la vida com poden. En els que van apostar per fer carrera a la universitat i van perdre, expulsats per no ser capaços de consolidar una plaça. En els del sector sanitari, molt ben preparats tècnicament però sense cap oportunitat per les retallades. En els que van ser embargats per hisenda i ara no tenen més remei que treballar en negre. En els que s’han quedat atrapats en un pis que ara val la meitat.

Els amics de l’emigrat van creure els seus pares quan els van dir que estudiant millorarien el seu estatus i formarien part d’una confortable classe mitjana. Durant cinc o sis anys ho van tocar: l’iPhone, la Wii, la quota del gimnàs i els dos viatges anuals amb Ryanair. Però, quan el món es va ensorrar, no van poder lluitar contra els drets consolidats dels més veterans, per més que aquests sovint fossin menys aptes i productius. L’obsoleta estructura funcionarial, les indemnitzacions elevadíssimes i el suport dels sindicats van crear una protecció decisiva que va deixar els joves a la intempèrie.

Però tot això no és res comparat amb els germans petits dels seus amics, els menors de trenta. Ells ni tan sols van tocar l’època de bonança i, sense temps per formar una xarxa o intentar trobar un lloc segur, van ser abocats al món salvatge dels contractes escombraria, dels 800 euros mensuals i la precarietat com a horitzó vital. La situació és tan greu que alguns d’ells han anat cap a Noruega, intentant guanyar-se la vida lluny de casa. Si el 2007 hi havia dos catalans a la ciutat de la riba del fiord, ara en són més de quinze.

Naturalment, no tots els problemes que li veu a Barcelona són producte de la crisi. El catalanet emigrat està molt content amb el seu horari laboral de 8 a 16 h, i ja fa temps que va descobrir, amb sorpresa, que a la feina tothom treballava per tenir un ambient agradable, un que fomentés la companyonia i la productivitat. També té l’edat per fundar una família, i sap que si té fills a Noruega gaudirà d’un any de permís per compartir amb la parella, d’’una plaça pública a la llar d’infants garantida i de molts més avantatges. No s’explica com se’n surten els seus amics barcelonins, especialment els que no són funcionaris, amb els seus horaris impossibles o l’obligació d’anar amb cotxe a buscar els nens a l’escola privada. Els avis hi tenen molt a veure, suposa.

L’emigrant s’ha acostumat a viure en una societat igualitària sense classes socials aparents i on no hi ha la fatxenderia tan pròpia de casa seva. Noruega és un país de tradició luterana, i la riquesa i l’èxit s’han de viure amb discreció. També les dones han aconseguit una independència i unes quotes de poder inaudites al món, i tant el govern com la majoria de partits tenen un lideratge femení. Això provoca un xoc cultural al català quan queda amb noruegues i intenta convidar-les, o actua de manera massa cavallerosa. Però vaja, aquesta és una altra història.

En el fons, l’emigrant sap que integrar-se a Noruega no és tan difícil. Només cal estar disposat a comportar-se de manera senzilla, respectar els altres per més humils que siguin, seguir les lleis i els protocols i estar disposat a sacrificar una petita part de la llibertat individual pel bé comú. Fent tot això les portes del país s’obren de bat a bat.

A vegades el català es planteja si podria tornar-se’n. No té cap parent amb influències per col·locar-lo, l’únic mètode d’ascensió social que funciona al sud, i la seva xarxa de contactes fa temps que es va rovellar. Tampoc no s’hi veu, en una feina amb un superior d’estil mediterrani, la veritat. I fer servir els estalvis per muntar algun negoci? Només d’imaginar-se la burocràcia hispànica, els tràmits absurds i els notaris, ja es posa nerviós.

Però el catalanet s’enfonsa sobretot quan recorda allò que veu quan hi torna per vacances. Les botigues de barri on anava a comprar de nen que han tancat per sempre. Les escenes de misèria als carrers i als parcs. Les cares de tristesa o d’enuig i, darrerament, de resignació. I, per què amagar-se’n, també les enveges que creu detectar.

© Elisenda Llonch

Revolució amb la gent

I llavors pensa en com la seva societat ha començat a mobilitzar-se al marge dels poderosos, en experiències com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Via Catalana, en el voluntariat, en tots els que donen diners als micromecenatges, en la força que encara tenen les associacions de veïns i les agrupacions de tota mena. I sap que si algun dia la seva societat es vol assemblar a les del nord, la revolució haurà de començar a la base, amb la gent.

Per què vius aquí, si véns d’una ciutat fantàstica?, repeteix el noruec. Però l’emigrant ja fa força anys que és fora i sap que catalans i noruecs comparteixen la síndrome del país petit: no hi ha res que ens agradi més que algú de fora parlant bé de nosaltres. Així doncs, comença a lloar la igualtat escandinava, les grans oportunitats per als joves, la natura exuberant, el caràcter franc i acollidor dels seus habitants… I, de mica en mica, Barcelona va quedant lluny, com un lloc meravellós però imperfecte, una ciutat màgica però cruel amb els dèbils i que, finalment, l’emigrant pot gaudir de la millor manera possible: com a turista.