Les interseccions entre mercat, el refinament de l’audiència i el talent creatiu formen nous equilibris que comencen a fer més visible Barcelona.
El primer cop que vaig sentir anomenar Barcelona en una sèrie americana de culte va ser a The Sopranos. La filla del gàngster que va canviar la història de la televisió, una noia que estudiava en una de les millors universitats del món, s’havia ficat entre cella i cella anar a estudiar un any a Barcelona. Obra elogiada pel seu realisme i el seu to extremadament crític, dibuixava Barcelona com el lloc somiat per una jove de l’elit econòmica i intel·lectual: una ciutat idealitzada per damunt de les tòpiques París, Londres o Roma. En canvi, The Sopranos feia un retrat extremadament crític del seu entorn metropolità més pròxim. La mítica careta, que mostrava el recorregut en cotxe de Nova York a Nova Jersey al so de Born Under a Bad Sign, posava el focus en la importància de l’espai urbà en la construcció del relat. La degradació social era indeslligable de la urbana.
Però com s’ha explicat Barcelona a través de les sèries catalanes? Fer televisió és molt car. Fer pel·lícules, també; però, fins fa quatre dies, el cinema era un art i la televisió la caixa tonta. A ningú no se li acudiria demanar a un film de Ventura Pons o d’Albert Serra un resultat econòmic que en justifiqués les subvencions. I les sèries? Telenovel·les de pa sucat amb oli, comèdies banals per desconnectar la ment. I el que no és alta cultura, necessita audiència. Aquesta concepció hegemònica de com ha de ser la petita pantalla ha condicionat el procés creatiu de dalt a baix i ha imposat una llei de mínims, és a dir, intentar agradar a tothom. No molestem ningú, no fos cas que apaguin les pantalles. I a Catalunya, parlar honestament de Barcelona és arriscar-se a irritar molta gent.
Fins que la progressiva implementació de plataformes de televisió a la carta ha dut la tercera edat d’or de les sèries a Catalunya. I amb això les expectatives dels espectadors han canviat per sempre. Després de fer-nos fans de The Wire, Louie o Mr. Robot, ens hem acostumat a una ficció televisiva que elabora un discurs extremadament punyent sobre la realitat urbana. Fan de la ciutat una protagonista més. Parlem de tres exemples de la nova fornada de sèries catalanes ambientades a Barcelona per il·lustrar en quina mesura s’ha donat resposta a aquest canvi.
Escenes de la sèrie Cites.
‘Cites’. La Barcelona d’Instagram
Cites va marcar un abans i un després. Sona estrany, perquè la sèrie no ha deixat una petjada generacional tan gran com altres. Joel Joan és una força innovadora molt més gravada a l’imaginari col·lectiu, però les memorables Plats bruts i Porca misèria formen part d’un passat ingenu pel que fa al tractament de la ciutat.
En canvi, l’obra de Pau Freixa –adaptació de la britànica Dates– ha estat la primera d’un nou paradigma. El to atrevit, la realització elegant i les interpretacions cuidades han imprès un segell cinematogràfic a una sèrie que no s’havia vist mai a TV3. I quan la televisió s’ha acostat al cinema, la ciutat ha entrat en primer pla.
Cites ens presenta una Barcelona aspiracional, un concepte del màrqueting que sosté que a la gent li agrada veure anunciat allò que voldria que fos real i no el que ho és de fet. Convertir la ciutat en un compte d’Instagram. Aquesta representació de la ciutat hauria encaixat en els anys de la bombolla immobiliària i la Barcelona que es “posava guapa”. Avui, la distància que hem pres els ciutadans-espectadors respecte a aquell mite és massa gran per empassar-nos-el de manera acrítica. Cites construeix una ciutat de cartó pedra no apta per a diabètics, perquè intenta contrapesar la seva aposta interessant quant al format amagant el conservadorisme en la imatge urbana. El fet és que el prime time català va començar a prendre consciència de la ciutat, encara que fos a través d’un filtre preciosista.
Fotogrames de la sèrie Nit i dia.
‘Nit i dia’. La ciutat i el gènere negre
Nit i dia és la millor sèrie dramàtica que s’ha produït fins ara a Catalunya; la culminació d’aquesta seqüència que ha combinat èxit d’audiències i excel·lència tècnica que va començar amb l’esmentada Cites i està donant sèries com Merlí o El crac. L’obra de Jordi Galceran i Lluís Alcarazo teixeix una història rodona i serveix per veure com els criteris narratius i estètics poden imposar-se. I com millora una sèrie quan s’interessa per l’espai on transcorre el relat.
El film noir sempre ha tingut la ciutat al punt de mira. Els seus personatges immorals no sortien del no-res, sinó que es reproduïen en l’ecosistema dels baixos fons. I Nit i dia serveix dels codis del gènere per mostrar una Barcelona amb dues cares. La de dalt i la de baix: la casa luxosa del tauró de les finances que viu a Pedralbes intercalada amb carrers inhòspits de Nou Barris. Nit i dia s’atreveix a retratar el cantó fosc en lloc d’intentar esterilitzar-lo, i la força del contrast entre les llums i les ombres socials engrandeix el guió encara més.
La sèrie d’internet Coneix la teva ciutat.
Venga Monjas. Ridiculitzar Barcelona
Els dos exemples de superproduccions demanen un contrast radical, que trobem amb Venga Monjas, la parella creativa de websèries més gamberra i interessant del panorama youtubesc actual. Una producció independent i de costos irrisoris que aconsegueix centenars de milers de visites a cada vídeo que penja i que ha portat els seus creadors, Xavi Daura i Esteban Navarro, a colar-se amb una secció fixa a l’APM de TV3. Constatem com, quan la producció es fa al marge del circuit de les indústries culturals políticament controlables, apareix una Barcelona lletja que no es pot trobar a la televisió convencional.
A través de la minisèrie Coneix la teva ciutat, els Venga Monjas passegen amb humoristes de la talla de Raúl Cimas o Berto Romero per despropòsits urbanístics i espais que cauen pel seu propi pes gràcies al sarcasme dels protagonistes. Esquetxos sobre el kitsch de la cafeteria d’El Corte Inglés, o l’absurd cub de Poble-sec, joies del posthumor que ridiculitzen espais impensables en una ficció del políticament correcte mainstream. En aquesta i en totes les sèries del seu canal, des de la llibertat que dóna YouTube, Daura i Navarro es foten de la marca Barcelona i fan plorar de riure.
Barcelona necessita el seu ‘The Wire’
Fins a la revalorització crítica que han aconseguit les sèries gràcies al boom de HBO, Netflix i companyia, les sèries catalanes seguien una inèrcia còmoda: difuminar la presència de la ciutat i crear la il·lusió de neutralitat en els personatges. L’acció hauria pogut passar en qualsevol lloc del món i no s’hauria notat cap diferència.
Hem repassat tres exemples de com això està canviant. De com les interseccions entre mercat, el refinament de l’audiència i el talent dels creadors formen nous equilibris que comencen a fer més visible la ciutat.
La conclusió: no hi ha televisió complexa i de qualitat sense un reconeixement de l’espai urbà, sense explicar un relat en un sentit o altre. La tendència cap a aquest model de televisió farà que el discurs sobre la ciutat guanyi un espai cada cop més important. I el dia que es pugui mostrar la realitat del port de Barcelona amb la meitat de la cruesa amb què The Wire ens mostra el de Baltimore, ens haurem fet grans.