El Gremi d’Editors de Catalunya agrupa 279 editorials que publiquen més de trenta mil títols a l’any. El sector afronta avui els desafiaments de la crisi, el nou mercat global, la revolució tecnològica i el canvi dels hàbits de lectura: uns reptes perfectament assumibles quan es té un bagatge de cinc segles d’història.

© Pep Montserrat

Barcelona és una de les ciutats que disposen d’una història editorial més llarga i continuada de tot el món. Des dels inicis de la impremta fins ara, són més de cinc segles produint volums per a un amplíssim cabal de lectors. Aquesta vocació ininterrompuda defineix la metròpoli catalana, que ha estat, i continua sent, la capital editorial d’Hispanoamèrica. Com ha arribat Barcelona a convertir-se en referència clau de la indústria cultural internacional?

Ja en l’edat mitjana la ciutat es va dotar del que podríem anomenar un ecosistema del llibre al complet. Des del segle xi hi ha constància de la circulació de còpies d’obres religioses i jurídiques. L’historiador J. E. Ruiz-Domènec recorda que els comtes de Barcelona, també reis d’Aragó a partir del segle xii, van coincidir a potenciar la cultura per la via llibresca, impulsant els Jocs Florals i acollint escriptors com Bernat Metge, autor de Lo somni. I això mentre figures pròximes a la cort, com l’aristòcrata Bernat Tous o l’arxiver Pere Miquel Carbonell, creaven magnífiques biblioteques.

Un altre erudit, Joan Batista Batlle, explica que els llibreters barcelonins, a l’edat mitjana, s’ocupaven de proveir els clergues, els juristes i els mercaders adinerats de les còpies dels llibres propis de cada estament. Els seus col·laboradors eren els copistes, els il·luminadors de lletres (caplletres) i els xilografistes. Quan l’any 1445 els consellers municipals proclamen unes ordenances per als llibreters, és la primera vegada que a la península es reconeix institucionalment la importància del gremi. Un carrer pròxim al centre medieval de la ciutat rebrà més tard el nom de Llibreteria.

En aquest ambient de foment de la lletra escrita no és estrany que, molt pocs anys després que Gutenberg posi en marxa el seu universal invent, artesans alemanys com Enric Botel o Pau de Constança s’instal·lin a Barcelona i organitzin els primers tallers impressors que funcionen amb regularitat a Espanya. A partir dels anys vuitanta del segle xv se succeeixen les edicions en llatí, en català i en castellà sorgides de les premses barcelonines. L’estudiós Pere Bohigas cita Lo càrcer d’amor, una traducció catalana de Cárcel de amor del 1493, impresa per Rosembach; les Histories e conquestes de Pere Tomic, del 1534, i les Antiquiores barchinonensium leges, quas vulgus usaticos appellat, del 1544, entre els llibres més esplèndids del període.

A unes desenes de quilòmetres de la ciutat, la impremta del monestir de Montserrat dóna a llum el 1499 la seva primera realització, un Liber meditationum vitae domini. Encara que amb una activitat interrompuda en successives ocasions, l’editorial de l’abadia continua avui en actiu, cosa que la converteix en el segell degà d’Europa.

Arxiu de Revistes Catalanes Antigues
Portada d’El Vapor, de 24 d’agost de 1833, on va aparèixer publicat el poema “La pàtria” de Bonaventura Carles Aribau. La revista la dirigia l’hel·lenista i rector de la UB Antoni Bergnes de las Casas, considerat el primer editor modern català.

Don Quixot al taller

Hi ha un episodi literari clau que il·lustra la vocació editorial barcelonina. Quan, a començaments del segle xvii, Cervantes porta Don Quixot fins a Barcelona –als capítols finals de la segona part de la novel·la–, el fa entrar en una impremta, presumiblement inspirada en la de Sebastià de Cormellas, on manté substancioses converses amb l’impressor i amb un autor italià. Cervantes projecta així en l’imaginari literari internacional la capital catalana com a ciutat de llibre.

A la Catalunya dels segles xvii i xviii la producció de llibres religiosos, de text, tractats professionals i obres literàries es manté constant. El llatí va a menys, el castellà a més: des de Barcelona es publicaven abundants clàssics per a la resta d’Espanya. La producció en català disminueix bastant, i es manté sobretot a través d’obres didàctiques, fullets i plecs de cordill. Per conèixer aquest període, i en general tota la temàtica que ens ocupa, és imprescindible la lectura de la Història de l’edició a Catalunya, de Manuel Llanas.

Sovint els tallers d’impremta, vinculats a les llibreries, tenen continuïtat familiar, com passa amb les dinasties impressores dels Martí, els Surià o els Piferrer. Al taller d’aquests últims s’hi imprimeix l’obra visualment més notable del segle xviii català, La máscara real, encarregada pels gremis barcelonins per celebrar l’arribada del rei Carles III a la ciutat l’any 1759 i que descriu les festes amb què va ser complimentat. A partir d’un conjunt de factures conservades, l’historiador A. Duran i Sanpere va poder reconstruir com funcionava l’empresa dels Piferrer. El seu era un comerç “de cabotatge” amb expedicions a diverses ciutats de la costa mediterrània, des d’Alacant fins a Sevilla. Les trameses marítimes de llibres es feien per mitjà de “polacras, faluchos, londros, tartanas, laúdes, canarios, jabeques, bergantines, balandras y otras embarcaciones”. Les governaven patrons de Palamós, València, Sant Feliu, Malgrat, Mallorca, Dénia o Barcelona. Els llibres, afegeix Duran, anaven en farcells, bales o paquets, i en caixes de fusta si estaven enquadernats.

En aquest segle floreixen a Barcelona institucions d’alta cultura abocades al món del llibre, com la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, amb les seves reunions erudites i les seves publicacions historicistes.

Biblioteca Digital de Castilla y Léon / Wikimedia
La porta de l’alcàsser d’Àvila, tal com la va representar Francesc Xavier Parcerisa en una làmina de Recuerdos y bellezas de España, publicada l’any 1865.

La modernització

Al començament del segle xix la màquina d’imprimir plana va permetre més rapidesa en la impressió i, per tant, l’abaratiment del llibre. Antoni Bergnes de las Casas va ser, segons tots els testimonis, el primer editor modern de Catalunya, amb obres com l’imponent Diccionario geográfico universal en deu volums apareguts entre el 1830 i el 1834. Bergnes va ser també director de revistes com El Vapor, on Aribau va publicar el poema “La pàtria” (1833), considerat el punt de partida de la Renaixença.

Al llarg de tot el segle són nombroses les figures del món del llibre que oscil·len entre un univers editorial que aposta fort pel mercat en llengua castellana i el suport o la complicitat simultània amb el renaixement de la literatura en català, que centrarà les energies de bona part de la intel·lectualitat territorial. La solidesa, la tecnologia i els recursos de la indústria editorial en castellà facilitaran el desplegament de les edicions en llengua catalana.

Contemporani de Bergnes de las Casas va ser Joaquim Verdaguer, que va portar a les llibreries la famosa sèrie il·lustrada, en dotze volums, Recuerdos y bellezas de España, amb làmines de F. X. Parcerisa. També Narciso Ramírez o Francisco Oliva van figurar entre els editors il·lustres de l’època, alguns dels quals es van desdoblar en llibreters. A les últimes dècades del segle es consoliden unes empreses editorials fortes i potents, amb naus i impremtes pròpies, que marquen el pas de l’edició romàntica a la industrial. Porten noms que es faran mítics, com Montaner y Simón, Salvat, Heinrich o Espasa. Els seus propietaris i directius viatgen sovint per Europa per familiaritzar-se amb els nous sistemes d’impressió, incorporar traduccions als seus catàlegs i participar en les trobades internacionals del gremi a París, Brussel·les, Londres o Leipzig. Barcelona es posiciona com a líder editorial del món hispànic, sobre la base de les seves constants exportacions a Amèrica i la creació d’oficines i filials en diferents països d’aquest continent.

Durant la segona meitat del segle xix són diverses les editorials que publiquen sistemàticament en català, que rep, com a llengua de cultura, un nou estímul després de tres segles. La Renaixença literària té el seu correlat pràctic en segells com L’Avenç o La Ilustració Catalana, vinculats a revistes homònimes.

El 1897 Josep Lluís Pellicer i Eudald Canibell creen l’Institut Català de les Arts del Llibre, amb el doble objectiu de pressionar en favor de la indústria editorial i de formar professionals en tècniques com el fotogravat, l’estereotípia o la composició.

AFB
Els filòlegs Jordi Rubió i Balaguer i Pompeu Fabra, en sengles imatges de la segona dècada del segle passat, i Josep Comas i Solà, director de l’Observatori Fabra, el 1902. Van ser tres dels més destacats representants de la cultura catalanista del seu temps que van participar en la redacció de l’Enciclopedia Espasa

L’ebullició del segle xx

La Barcelona del primer terç del segle xx és una ciutat que es modernitza a marxes forçades, buscant emular les grans metròpolis europees. L’activitat llibretera bull: Antoni Palau comptabilitza el 1933 més de cinquanta llibreries a la ciutat, i això comptant només les de vell.

Són anys de grans projectes: la casa Espasa llança la seva Enciclopedia, que segueix els grans referents ale­manys i que acabarà totalitzant 82 volums de 1.500 pàgines cadascun, amb un pes de 164 quilos i una longitud de sis metres lineals. Significativament, l’Espasa, que es publica en castellà, recluta entre els seus redactors la gent més granada de la cultura catalanista de principis de segle: figures com Miquel dels Sants Oliver, Jordi Rubió Balaguer, Pompeu Fabra, Josep Comas i Solà, Alexandre de Riquer o Ramon Casas són alguns dels seus col·laboradors literaris i gràfics.

Diferents segells donen signes de la maduresa del mercat en llengua catalana: Barcino, Editorial Catalana, Llibreria Catalònia, etc. Edicions Proa, creada el 1928, llança la biblioteca A Tot Vent, que publica clàssics de la novel·la europea (Dostoievski, Proust) al costat d’autors joves locals (Benguerel, Rodoreda) i noves figures internacionals (Moravia), i arriba a vendre de tots els seus títols prop d’un milió d’exemplars. El polític Francesc Cambó, per la seva part, dóna una forta empenta a les traduccions de grans clàssics a través de la Fundació Bernat Metge.

En el terreny de la literatura de consum, l’editorial Molino llança col·leccions policíaques i de misteri de molt èxit. La família Montseny-Mañé, d’ideologia anarquista, és al darrere de la col·lecció La Novela Ideal, de la qual apareixen sis-cents volums amb tirades superiors als deu mil exemplars.

Els anys de la monarquia alfonsina veuen a Barcelona l’inici de l’associacionisme editorial, i el 1918 es crea la Cambra del Llibre de la ciutat. En el curs de la seva història, José Zendrera, fundador d’Editorial Juventud, i el seu col·lega Gustavo Gili –tots dos importantíssims editors per dret propi– donarien suport, incansables, a tota mena d’iniciatives gremials, i empenyerien els diferents governs a prendre mesures proteccionistes per a la seva indústria.

Recollint la iniciativa de l’editor i periodista valencià, resident a Barcelona, Vicente Clavel, el govern de Primo de Rivera va aprovar el 1926 la creació d’una festa del llibre, que en principi se celebrava el 7 d’octubre i el 1930 es va traspassar al 23 d’abril, i que es va fondre ràpidament amb la festivitat de Sant Jordi a Catalunya, fins al punt de fer-se indistingible l’una de l’altra.

Els anys de la República, diversos segells (edicions Àgora, Juvenal, Bauzá) llancen des de Barcelona una literatura combativa, de vegades revolucionària. La Guerra Civil té un efecte destructiu sobre la indústria editorial catalana –que tot i això no atura la seva producció–, així com sobre el teixit intel·lectual de la ciutat. Quan acaba la contesa, són nombrosos els integrants del món del llibre que han d’enfrontar-se a depuracions, que pateixen restriccions en la seva activitat o que emprenen el camí de l’exili.

D’esquerra a dreta, Manuel Vázquez Montalbán l’any 1979, quan va rebre el premi Planeta; Ana María Matute, guanyadora del Nadal el 1960; l’editor, assagista i crític literari Josep M. Castellet, en una foto presa a Barcelona el 1981, i l’editor de Quaderns Crema i Acantilado, Jaume Vallcorba Plana.

Temps de postguerra

En la postguerra dictatorial la llengua catalana queda reduïda a una situació de semiclandestinitat des del punt de vista de la creació i l’edició. Alhora, diversos editors estrella catalans despleguen una trajectòria que marcaria la cultura espanyola d’aquells anys.

Després de formar part del grup d’intel·lectuals del franquisme que va impulsar la revista Destino, Josep Vergés promou a través de l’editorial homònima el premi Nadal, que faria escola. Vergés és també el mític editor de la no menys mítica obra completa definitiva del seu amic Josep Pla.

Josep Janés i Olivé, que havia animat la Catalunya prebèl·lica amb els seus Quaderns Literaris, es llança a editar en castellà i s’especialitza en narrativa britànica. (A la seva mort, l’editorial José Janés va ser adquirida per l’editor Plaza, fet que va donar peu a Plaza & Janés, un gran segell generalista a partir dels anys seixanta.)

L’andalús arrelat a Catalunya José Manuel Lara impulsa, als anys cinquanta, la seva editorial Planeta, amb grans èxits com la trilogia de Josep Maria Gironella sobre la Guerra Civil espanyola i traduccions de best-sellers d’autors com Frank Yerby i Frank G. Slaughter, als quals afegiria, molt aviat, el famós premi Planeta de novel·la, que competeix amb el⁠ Nadal d’editorial Destino i al qual molt aviat supera en dotació econòmica.

L’editorial Bruguera crea una gran fàbrica de somnis popular, una indústria de l’entreteniment que es desplega en la producció de còmics i novel·les barates de quiosc amb temàtica de l’Oest, sentimental (amb els grans èxits de Corín Tellado) i d’aventures, així com en adaptacions literàries i clàssics de butxaca.

Carlos Barral, al timó de l’editorial Seix Barral, representa la modernitat i l’experimentalisme. Serà el principal impulsor del boom hispanoamericà dels anys seixanta, un fenomen clau. Seix Barral premia novel·les de Mario Vargas Llosa, Carlos Fuentes, Guillermo Cabrera Infante, etc. Alguns d’aquests autors són representats per l’agent Carme Balcells. Vargas Llosa i García Márquez s’instal·len a Barcelona, el boom s’internacionalitza des de la capital catalana i acaba de marcar, en la història del segle xx, el seu prestigi editorial. L’aportació d’aquests i altres segells aconsegueix que Barcelona mantingui, en ple franquisme, la capitalitat del llibre en espanyol.

En català, J. M. Cruzet i la seva editorial Selecta mantenen viva la flama editorial fins que als anys seixanta, i amb un grau de permissivitat més gran, neixen nous segells que capten la modernitat del moment, especialment Edicions 62, que sota la direcció literària de Josep M. Castellet enllaça amb els nous aires europeus tant en el camp de la narrativa –catalana i internacional– com en el de l’assaig. La Gran Enciclopèdia Catalana, que es va començar a publicar el 1968, és un símbol de la recuperació de l’idioma i de la seva empenta cultural i econòmica. En aquest decenni el Club Editor, impulsat pel matrimoni Sales, publica algunes de les obres mestres de la novel·la catalana del segle xx (de Rodoreda, Villalonga o el mateix Sales).

Vaivens contemporanis

Durant els anys previs i posteriors a la mort de Franco es produeix a Barcelona una explosió creativa. Editorials com Anagrama i Tusquets, que venien de l’esquerra antiautoritària, es refermen publicant obres de contracultura, nou periodisme i narrativa anticonvencional. L’edició en català també es refresca i molt aviat sorgiran noms com Llibres del Mall, Quaderns Crema o Columna. Són temps de llibreries compromeses, que aposten per difondre un fons que doni respostes al canvi polític i social.

Alhora, Planeta comença a absorbir antics segells rivals, com Seix Barral o Destino, i es va consolidant com a imperi editorial, en un procés d’expansió que el portarà a convertir-se, ja al segle xxi, en el vuitè gran grup editorial del món.

La ciutat comtal es converteix en camp d’operacions per a multinacionals del llibre, que la utilitzen de plataforma
per accedir al mercat espanyol i hispanoamericà. La primera a arribar, als anys seixanta, és l’alemanya Bertelsmann, que promou amb gran èxit el Círculo de Lectores i que en èpoques posteriors s’associarà successivament amb la italiana Mondadori i la britànica Penguin.

En els últims decennis Barcelona publica anualment menys llibres que Madrid (que deté la capitalitat del llibre de text), però genera més facturació, la qual cosa la manté en el lideratge del sector. Nous segells com Salamandra o La Campana contribueixen a mantenir l’esperit innovador. El propietari de Quaderns Crema, Jaume Vallcorba, crea l’editorial en castellà Acantilado, gran referència cultural i de recuperació de clàssics. Altres grups com RBA i Océano mantenen la seva base a la ciutat.

Per publicitar la idea de Barcelona com a ciutat llibresca i d’editors, l’Ajuntament va declarar el 2005 Any del Llibre i la Lectura, i va desenvolupar un programa de més de mil cinc-centes activitats. I l’octubre del 2007 la cultura catalana es presentava com a convidada a la Fira de Frankfurt, principal fòrum anual de trobada per als professionals del llibre de tot el món.

El món editorial català no seria el que és sense les agents literàries (i els agents). La figura històrica i de més rellevància és Carme Balcells. Mercedes Casanovas, Antonia Kerrigan, Anna Soler-Pont (Pontas), Mónica Martín, Sandra Bruna, Silvia Bastos i Guillermo Schavelzon són alguns noms de professionals en actiu. Una altra referència indefugible del sector la constitueix el màster d’Edició de la Universitat Pompeu Fabra, amb projecció internacional, que dirigeix Javier Aparicio i que acaba de complir vint anys.

En l’actualitat el Gremi d’Editors de Catalunya agrupa 279 editorials que publiquen més de trenta mil títols anuals. El sector del llibre afronta avui els desafiaments de la crisi, del nou mercat global, de la revolució tecnològica i del canvi en els hàbits de lectura. Però quan es disposa d’un bagatge de cinc segles d’història, aquests reptes semblen francament assumibles.