Barcelona ocupa un lloc privilegiat en l’imaginari dels italians, per als quals és una ciutat gairebé perfecta. Però darrere d’aquesta imatge s’amaga una realitat que pot arribar a ser dura i difícil per a molts d’ells.
Claudia Cucchiarato, responsable de comunicació de l’editorial Salamandra, fotografiada a Gràcia, un dels barris preferits per la comunitat italiana.
Foto: Dani Codina
Juan Goytisolo es declarava nacionalista de la Rambla, amb totes les cultures que la trepitgen. Des de fa un temps hi sobresurt la italiana. Unes quantes veus de turistes, immigrants, estudiants Erasmus i viatgers de negocis procedents del país de Francesco Totti t’acompanyen durant un passeig que, en lloc del Liceu, sembla que et prometi el Teatre alla Scala de Milà.
“Barcelona té dues cares: la de la seva identitat pròpia i la de postal. A Itàlia es pensen que aquí em passo tot el dia a la platja o de festa”, explica Alessio Arena, cantautor napolità, barrejant el català amb el castellà, igual que, altres vegades, barreja el napolità amb l’italià. Segons dades del Padró Municipal d’Habitants de l’1 de gener de 2017, la comunitat italiana és la que té més residents a Barcelona –constitueix el 10,1 % d’una població estrangera que suma 288.675 persones–, seguida de la xinesa (6,9 %) i de la pakistanesa (6,7 %). “Del que ha passat en els últims quatre anys amb els italians no en diria emigració, sinó directament diàspora cap a Barcelona”, explica Davide Perollo, sicilià, investigador sobre refugiats i migrants, i autor de l’estudi La integració sociolaboral dels joves italians a l’estranger: el cas de la comunitat italiana a Barcelona, i afegeix: “Els italians que viuen aquí pertanyen majoritàriament a la franja d’edat situada entre els divuit i els trenta-cinc anys i són del nord”. La Rambla solament és el millor exemple de la immensa presència d’aquesta comunitat, que es diversifica per la resta de barris, sobretot per Gràcia, Poble-sec i la Barceloneta.
Segons dades oficials, en aquesta circumscripció consular –que inclou, a més de Catalunya, Andorra, l’Aragó, la Comunitat Valenciana, Múrcia i les Balears– l’any 2000 hi havia 13.400 italians inscrits. Ara n’hi ha més de 80.000, tot i que una part són d’origen argentí. D’aquest total, entre 32.000 i 33.000 viuen a l’àrea metropolitana de Barcelona. Perollo, amb tot, qüestiona aquesta xifra: “Hi ha uns 130.000 italians a l’àrea metropolitana –assegura–; el que passa és que la majoria no han anat a inscriure’s al consolat”, malgrat que per llei és obligatori fer-ho després d’un any de residència. “Els que van arribar a principis de la dècada del 2000 no van tenir problemes per accedir gairebé a qualsevol feina. Barcelona era comparable a Dublín pel que fa a la facilitat amb què els joves podien arribar-hi, aconseguir papers i començar a treballar en alguna feina temporal –continua explicant–. Però la crisi va fer aflorar tot el que la capital catalana té de dolent i de bo. Qui hi ha arribat ara s’ha trobat amb una situació que ja no és tan fàcil com abans, sobretot per culpa de les condicions que s’exigeixen per obtenir el número d’identificació d’estrangers (NIE) des de la reforma de 2012.”
Una imatge “gairebé perfecta”
Però fem ja la pregunta clau: per què un jove italià marxa del seu país per anar a Barcelona, un lloc del qual pretenen fugir molts joves autòctons per trobar feina en altres punts del mapa? “Jo diria que tots els italians venim a Barcelona per amor, tot i que existeixen diferents tipus d’amor; en el meu cas, va ser amor propi. En aquesta ciutat es viu bé, més que en altres. Té una imatge gairebé perfecta a Itàlia”, opina Claudia Cucchiarato, de Treviso, responsable de comunicació de l’editorial Salamandra i autora de Vivo altrove, un reportatge sobre els italians que viuen a l’estranger. Claudia també assegura que al seu país imperen la gerontocràcia, el nepotisme i l’intercanvi de favors.
“Un italià a Itàlia gairebé no és valorat. Per exemple, sabem parlar en públic perquè des de petits hem fet exàmens orals, i això a l’estranger es valora. Per a qualsevol jove del meu país, Espanya és un primer pas en el camí de la millora”, explica Cecilia Ricciarelli, propietària de la llibreria italiana Le Nuvole, situada al barri de Gràcia. “El turisme, la restauració i tot el sector tècnic a Itàlia estan saturats. Per això molts italians venen a Barcelona o a la Costa Brava. Hi arriben com a punt de partida per anar a altres llocs”, apunta per la seva banda l’investigador social Davide Perollo.
Claudio Stassi, dibuixant de còmics de Palerm, va arribar amb la seva dona a Barcelona amb la intenció de provar durant un any el que era viure aquí, i ja en fa vuit que hi són; fins i tot han tingut una filla. “A Barcelona vaig trobar les coses que trobava a faltar a la meva ciutat: més ordre, més control, més neteja, cap dificultat per anar a l’hospital i que t’atengui un metge –cosa que a Sicília és un malson– i facilitat perquè et donin un document a l’Ajuntament o al consolat”, explica.
“Fins i tot vivint una crisi, aquí es respira un clima d’optimisme que no existeix a Itàlia. Això ha atret molta gent”, opina Alessandro Manetti, director de l’Institut Europeu del Disseny (IED) de Barcelona. “Cada setmana rebo tres o quatre peticions d’italians que volen venir a treballar. Però no m’arriben només des d’Itàlia, sinó també des d’altres països, com per exemple de Londres; italians que s’han cansat de no veure el sol.” Així doncs, en resum, la burocràcia i les dificultats per ser atès correctament quan vas al metge són els dos principals malsons italians al seu país. El segueix de prop el mal funcionament dels transports; la majoria dels entrevistats en aquest reportatge considera que els transports públics de Barcelona són bastant eficaços.
Perollo avisa que durant les seves investigacions ha descobert una cosa que el preocupa: s’està produint una divisió entre italians de primera i de segona. “Hi ha italians que van arribar a Barcelona fa deu anys que exploten els compatriotes que hi arriben ara”, assegura. Des de juliol de 2012, per obtenir el NIE és imprescindible disposar d’un contracte de treball i de 5.100 euros en un compte bancari espanyol per demostrar que pots mantenir-te i contractar una assegurança mèdica. I exposa: “Per a molts italians que venen a Barcelona sense tenir una idea de vida estructurada o cap contacte amb una empresa o una universitat la cosa es complica molt. En tota aquesta situació entren en joc els capolarati; és a dir, els italians establerts que exploten laboralment els nouvinguts. Aquests darrers acaben treballant en negre en sectors com la restauració o en activitats industrials petites fins que reuneixen prou diners per obrir un compte al banc”, continua explicant.
“Els capolarati també controlen el sector immobiliari. Quan jo vaig arribar a Barcelona, una habitació individual costava entre 200 i 250 euros al mes. Ara, en portals clons d’Airbnb gestionats per italians, en costa 500 o 600. Els italians que ho gestionen s’emporten al mes 5.000 o 6.000 euros que no declaren a Hisenda i, a més, no viuen a Barcelona, sinó a Eivissa. Tenen ‘esclauets’, normalment compatriotes nouvinguts que fan el check-in i el check-out.”
La cara fosca
Lysh és un nom fictici. Però Lysh existeix i la seva Barcelona també. Després de trepitjar la ciutat per primera vegada l’estiu en què va voler començar a aprendre espanyol, va tornar a Catània, on sentia que res ja no la retenia. Per això l’estiu següent es va donar una segona oportunitat amb la intenció de quedar-s’hi. Al cap de poc temps d’arribar-hi es va enamorar d’un noi que vivia al carrer i que la hi va arrossegar. Vivien al dia, demanant almoina, i destinaven massa diners a consumir droga, fins que van decidir invertir tot el que havien estalviat a fer minientrepans per vendre’ls de manera ambulant a les festes de Gràcia. La policia els va confiscar tota la mercaderia la primera nit i els va multar. Lysh afirma que al seu xicot i a ella no els va quedar cap més remei que posar-se a vendre droga per menjar i algun dia poder dormir sota sostre. Així era molt fàcil fer diners, com també ho era despullant-se tots dos davant d’una càmera web.
Mentrestant, cada vegada consumien més droga. Lysh vivia un infern i el seu pare li va pagar el bitllet de tornada a Catània. Però això, lluny de ser un final, va ser un simple punt i a part. Ella tenia la idea fixa que es mereixia conquerir Barcelona, que algun dia pretenia poder anomenar com la ciutat de la seva vida, i es va dir a si mateixa que potser a la tercera vegada se’n sortiria si no tornava a relacionar-se amb el noi que l’havia portat al carrer. Va començar a fer classes d’italià a particulars i empreses i amb els diners estalviats va llogar un senyor pis a la plaça Urquinaona al qual li sobraven dues habitacions. Rellogar-les a turistes era una opció; il·legal, però una opció. La va aprofitar sense explicar res a la propietària del pis. Poc temps després havia estalviat prou diners per llogar un altre pis amb la intenció de rellogar-lo sencer. L’última vegada que la vaig veure em va explicar que estava molt il·lusionada amb un projecte: crear una xarxa de pisos turístics il·legals.
El món cultural
El cantautor Alessio Arena no ho ha tingut gens fàcil per introduir-se en el món cultural barceloní: “A la gent de fora li costa entrar en aquest món per participar com a protagonista de la seva efervescència. Els artistes estrangers bàsicament es mouen entre la Rambla i la Gran Via. Pujar més amunt costa moltíssim; és complicat formar part de l’elit cultural local si ets forà. La música catalana és molt hermètica”, diu. En el seu cas, admet que després de treballar molt ha acabat fent-s’hi un forat. Ho demostra la col·laboració amb artistes pertanyents a aquesta elit com Marina Rossell o la seva recent actuació al Festival Jardins de Pedralbes com a teloner d’Índia Martínez. “Quan vaig venir a Barcelona amb vint-i-dos anys, tenia la pretensió de fer cultura en català tot i ser italià. Ho he aconseguit. De fet, fins ara he gravat més cançons en català que en cap altre idioma”, rebla Arena.
“Intento interpretar la política donant la meva opinió i tocant algun punt sensible. De vegades hi ha algú que s’enfada, com quan vaig convertir Ada Colau en santa a prop de la plaça de Sant Jaume”, relata en un bon català Salva TVBoy, l’artista urbà que va començar als carrers de Milà i que s’ha fet gran a Barcelona. Una obra seva, ja desapareguda, va ser motiu d’un notable soroll mediàtic: situada a l’aparador d’un assortidor de benzina de la part baixa del passeig de Gràcia, hi apareixien Messi i Cristiano Ronaldo fent-se un petó mentre el primer sostenia una rosa a la mà; un homenatge al dia de Sant Jordi, que l’any passat va coincidir amb el Clàssic de futbol.
Expectatives laborals defraudades
“Des del 2008 fins avui s’ha donat una caiguda del 60 % de la capacitat d’inserció laboral dels italians que viuen aquí”, explica Perollo, qui també comenta que actualment els italians a Barcelona es reparteixen entre empreses de telemàrqueting o restauració, en immobiliàries i en tot el que té a veure amb l’explotació en gris d’Airbnb i similars, en plataformes web de venda en línia com Privalia i Rumbo i a l’aeroport del Prat. I altres, pertanyents al grup dels més afortunats, es troben al sector científic.
Caterina Biscari, la directora del Sincrotró Alba, assegura que “un 20 % dels nostres investigadors són estrangers. D’aquests, la comunitat més gran és la italiana. A Itàlia, en canvi, no arriben investigadors de fora i els autòctons marxen molt més que els espanyols, sobretot els joves. No hi ha espanyols que treballin en la recerca italiana”. Però Perollo recalca que “molt pocs arriben i connecten directament amb un nivell empresarial mitjà o superior. I aquí, amb l’objectiu de quedar-se a Barcelona, accepten feines precàries que a Itàlia no haurien acceptat mai”.
Aquest incompliment de les expectatives laborals pot desembocar en la situació que esmenta Cucchiarato: “Hi ha un moment crític als quatre anys d’anar-te’n del teu país. Si no has aconseguit el que pretenies, somiaves o volies, et sents temptat a tornar.” Ella va tenir la sort que quan es van complir els quatre anys estava vivint una de les seves millors èpoques a la capital catalana. “Dels que arriben amb la idea d’una Barcelona meravellosa per viure, el 60 % canvia d’opinió al cap d’un parell d’anys per la falta de feina, per l’increment del preu de l’habitatge o per les despeses d’autònom. I quan ja s’han decebut de Barcelona, se’n van a les Canàries”, acaba Perollo amb to d’impotència.