L’ombra del vent recrea una urbs gòtica amb les arts pròpies del món audiovisual. A les seves pàgines, que tenen com a referents els grans autors que abans van exercir la seva mirada sobre Barcelona, l’esperit de la ciutat aconsegueix un vol universal.
Carlos Ruiz Zafón va posar el 2001 la gran novel·la de Barcelona en l’òrbita del best seller amb L’ombra del vent. Els seus mèrits: entroncar amb la narrativa de tradició realista per imaginar una ciutat gòtica amb les arts audiovisuals. L’escriptor no persegueix un rigor històric, sinó crear atmosferes inoblidables. La Rambla se’ns apareix sota “un sol de vapor” que es vessa “en una garlanda de coure líquid”.
© Manel Andreu
Barcelona i els seus misteris, com el fulletó que Antonio Altadill va popularitzar en l’últim terç del segle XIX. Dracs modernistes de ferro forjat: boiroses històries de malenconia i desassossec. Topografia: el petri Barri Gòtic, la salobre Ribera, el nocturn Raval, la gaudiniana Sagrada Família, torres burgeses a Pedralbes, Sarrià o el Tibidabo; Montjuïc, amb el castell i el cementiri mirant al mar. Del cànon barceloní, Ruiz Zafón subratlla títols en llengua catalana com La febre de l’or, de Narcís Oller: la Barcelona del Borsí i l’ambició financera en la primera gran novel·la d’una Ciutat Comtal en trànsit cap a una modernitat que va de 1892 a 1992, i també La plaça del Diamant i Mirall trencat, de Mercè Rodoreda: confidències quotidianes amb el rerefons de la postguerra.
De la literatura barcelonina en castellà, La verdad sobre el caso Savolta, d’Eduardo Mendoza, o la Rosa de Foc del pistolerisme… Tanmateix, confessa que la història que més l’ha impactat és Nada, de Carmen Laforet, perquè “captura un cert aire de la Barcelona intangible”. No és casualitat, a manera d’homenatge, que la guanyadora del primer premi Nadal veiés la llum el maig del 45 i L’ombra del vent arrenqui precisament l’estiu d’aquell mateix any. La profunda impressió d’Andrea quan arriba a una Estació de França on no l’espera ningú es podria equiparar al Daniel Sempere que s’endinsa en una Barcelona enigmàtica; tots dos perceben l’atmosfera humida del misteri, que esglaia i atreu alhora. Laforet escriu: “Un aire marino, pesado y fresco, entró en mis pulmones con la primera sensación confusa de la ciudad. Una masa de casas dormidas; de establecimientos cerrados; de faroles como centinelas borrachos de soledad…”
Sensibilitat de la soledat equiparable a les heroïnes de Rodoreda i la seva particular forma de metabolitzar colors, olors i objectes oblidats entre ombres del passat. Pel que fa a Eduardo Mendoza, l’humor paròdic dels detectius cripticocrítics palpita en el loquaç i picaresc Romero de Torres, “assessor bibliogràfic” de la llibreria Sempere que combat amb una erudició irònica l’àcid reflux d’una memòria personal inquietant.
Ruiz Zafón destaca també l’obra de Juan Marsé i, pel seu valor documental, Mariona Rebull i El viudo Rius, d’Ignacio Agustí. El viudo Rius encarna el fabricant tèxtil barceloní que consumeix els seus dies entre balanços del proteccionisme econòmic –tema que també aborda Oller– i l’obsessió per una dona. El veiem acompanyar el seu fill Desiderio als escolapis de Sarrià: “Era como si se hubieran trasladado a otra ciudad, a otro mundo…” Els escolapis són ben a prop dels jesuïtes, on l’autor de L’ombra del vent va estudiar i va voler que estudiés Julián Carax: “La façana, esquitxada de finestrals en forma de punyal, retallava els perfils d’un palau gòtic de totxo vermell, suspès en arcades i torrasses que despuntaven per damunt de les capçades d’un platanar en forma d’arestes catedralícies”. En aquest col·legi burgès, Ruiz Zafón conjuga secrets familiars amb la ironia mendocina de les criptes embruixades: “En els seus bons temps, diguem entre el 1880 i el 1930, si fa no fa, […] acollia la flor i nata dels malcriats de rància i antiga soca i la bossa ben plena”.
Els passatges i paisatges que travessa el nou ric Gil Foix de La febre de l’or –carrer Ample, plaça del Palau, la Llotja, la Ciutadella de l’Exposició de 1888 i, també, la muntanya de Montjuïc– emmarquen la Barcelona de Ruiz Zafón i la d’Eduardo Mendoza. El primer mou les seves intrigues en aquesta topografia i el Mendoza de La ciutat dels prodigis dóna el nom de Delfina –el mateix de la filla de Gil Foix– a la noia de la pensió on Onofre Bouvila inicia la seva escalada crematística.
Tenint com a referents aquests autors en català o en castellà, Ruiz Zafón pretén compartir la “mirada” sobre una Barcelona només possible en literatura; identificar-nos amb les sensacions dels seus personatges. Un exercici que no s’ha de confondre amb una forma de nostàlgia que li sembla perillosa i inexacta.
Més autors predilectes, més enllà del cànon barceloní: Charles Dickens i Stephen King. La connexió fulletonesca i el misteri “monstruós” ens condueixen fins al borgeà Cementiri dels Llibres Oblidats sota la llum macilenta del carrer Arc del Teatre, on l’impuls del buscador de tresors empeny Daniel Sempere cap al llibre que va rubricar Julián Carax, aquell escriptor maleït: “Hi va haver un temps, de nen, en què potser per haver crescut envoltat de llibres i de llibreters, vaig decidir que volia ser novel·lista i portar una vida de melodrama”. L’esperit d’aquesta Barcelona eterna i suggestiva aleteja, fins a aconseguir un vol universal, a les pàgines de L’ombra del vent.
