© Òscar Julve

Per a la Síndria Màgica

Les primeres vegades no hi va donar gaire importància. Li havia succeït que, en lloc de baixar a Fontana, com tenia per costum, ho havia fet una estació abans (a Diagonal) o una o dues després (a Lesseps o a Vallcarca). En aquestes ocasions es va recriminar mentalment el fet d’anar sempre tan distret. Tan absort, tan capficat, com li havia dit mil vegades la Muriel.

Va començar a preocupar-se el dia que va aixecar els ulls d’uns papers que duia i es va adonar que havia arribat a l’estació de Poble Sec. Així doncs, havia agafat la línia 3 en sentit contrari! Aquesta ja era una distracció de major calibre, perquè requeria haver-se situat a l’andana equivocada. Va baixar del vagó, va travessar a l’altra banda i es va posar a esperar el proper metro, mentre es feia propòsits de posar una mica més d’atenció en les coses que feia.

L’endemà mateix, però, es va espantar de debò quan, en obrir els ulls (insòlitament havia trobat un seient lliure, i s’hi havia mig condormit, engronsat pels sotracs), es va trobar a la parada d’Urquinaona. Línia 4? Això sí que ja era massa, on havia anat a agafar el metro? Es va angoixar de constatar fins a quin punt anava despistat per la vida i es va prometre fermament que no tornaria a passar res de semblant. Però la situació es va anar repetint, i en els dies successius va aparèixer en estacions de la línia 2 (Sant Antoni: va haver de sortir al carrer i prendre un cafè al Tres Tombs per refer-se de l’ensurt), de la mateixa línia 4 (una vegada va arribar fins a Joanic, i una senyora el va mirar malament quan li va preguntar si allò no era Fontana) i fins i tot de la 5, que es pensava que ja era una línia fora de servei. No aconseguia mai arribar al seu destí a una hora raonable i ja havia notat mirades inequívoques de desaprovació.

Li feia una certa vergonya parlar del seu problema, però finalment es va decidir a comentar-ho amb el seu amic Albert, el nihilista.

–Sembla un cas de desubicació –va opinar l’Albert–. Segurament té relació amb això que et passa als ulls.

–Als ulls? –va preguntar–. Què m’hi passa, als ulls?

L’Albert el va mirar amb expressió de sorpresa i estenent les palmes de les mans, com dient “però, home”.

–Què t’hi ha de passar? –va replicar, amb incredulitat–. Que se’t giren cap a dintre, això és el que et passa.

Es va fer un silenci. Al cap d’uns segons, fent-se càrrec de la situació, l’Albert va rematar:

–És força desagradable –es va sincerar–. Les pupil·les se te’n van dins les conques i llavors els ulls et queden en blanc, sense mirar enlloc. Fa angúnia i una mica de por.

Ell seguia sense dir res. L’Albert es va adonar de la seva desolació.

–De debò no te n’havies adonat? Ningú no te n’havia dit mai res?

–I què puc fer? –va preguntar finalment, amb un murmuri.

L’Albert es va arronsar d’espatlles.

–No ho sé –va sospirar–. Prova d’agafar el bus. O camina, que és molt sa.

Va passar tres dies mirant-se al mirall, esperant que els ulls se li giressin, però no va arribar a veure-hi res d’estrany. Com que no sabia què pensar va voler consultar l’Alfred, que no era tan amic seu com l’Albert, però almenys tenia l’avantatge de no ser nihilista.

–Doncs mira, ja era hora que algú t’ho digués, noi –va sentenciar l’Alfred, mirant de fingir aplom–. Això que fas amb els ulls és una cosa tremenda.

–Però si jo no faig res! –va protestar.

–Et queden oberts de bat a bat i completament blancs, com si te’ls haguessin punxat amb una agulla –va precisar l’Alfred–. Fot impressió, de veritat. Amb la colla del casinet ho hem comentat moltes vegades, però no gosàvem parlar-te’n perquè no sabíem si només et feies l’interessant.

Ell va empassar-se saliva i va voler saber des de quan recordava l’Alfred allò dels seus ulls.

–Oh, diria que t’he conegut sempre igual –va respondre, sense dubtar-ho–. De fet, jo més o menys m’hi he arribat a acostumar, però hi ha a qui se li fa molt difícil de suportar. Per què et penses que et va deixar la Muriel?

Va voler respondre alguna cosa, però va notar que s’ofegava i no va aconseguir articular paraula. L’Alfred va continuar:

–Ella t’estimava, ja ho crec que t’estimava. Fins que una tarda –crec que va ser pels volts de Nadal–, plorant a la barra del casinet, em va explicar que havia intentat mil vegades fer-te entrar en raó perquè no giressis els ulls cap a dintre. I que havia estat debades. Va dir que no podia continuar d’aquesta manera… Em sap greu, noi.

Va seguir una ronda frenètica de consultes. Va parlar amb l’Armand, amb l’Abel, amb l’Antònia i amb l’Amanda. Tots li van corroborar el fenomen dels ulls en blanc i un que li deien Eudald fins i tot va tenir la indelicadesa de parlar-li de globus oculars, una expressió que li va quedar entravessada a l’esòfag. Finalment, cansat de contemplar-se al mirall fins a adormir-se sense treure’n res en clar, va anar a visitar la seva mare.

–Fill meu, nosaltres sempre et vam estimar tal com ets –va dir, amb la veu tremolosa–. Però al teu pobre pare, això dels teus ulls sempre el va entristir molt. Fins i tot al llit de l’hospital, just abans de morir, em va demanar…

No va poder acabar: un parell de sanglots, seguits d’un plor discret però sincerament amarg, la van interrompre. Va sortir deprimit de casa dels seus pares i va anar a buscar l’estació de la línia 3 per enfilar cap a Fontana. No es va sorprendre quan, en baixar del vagó, es va trobar al mig de la platja de la Mar Bella. Hi havia un grup de nens jugant a pilota i una parella d’homosexuals estirats damunt l’arena, despullats sota un cel ple de núvols baixos. L’aire era encara una mica massa fi, però l’olor del mar era agradable.

Aleshores la va veure. Caminava sola arran de l’aigua, amb els camals dels pantalons arregussats i amb aquella brusa blanca que solia posar-se quan estava de més bon humor.

–Muriel! –va cridar–. Muriel, sóc jo! Espera’m!

La Muriel es va aturar i va girar-se en direcció cap a on havia sentit el seu nom. Ell va sortir corrents cap a ella, però al cap de poques passes va ensopegar amb una arrel i va caure damunt l’arena tan llarg com era.

Es va incorporar una mica avergonyit i es va posar a espolsar-se la roba, que li havia quedat arrebossada. Quan va aixecar el cap, la tenia al davant. Estava més bonica que mai, amb un somriure a la cara com un sol de primavera, i el mirava fixament als ulls.