Una espasa de Dàmocles penja sobre el cap de les generacions actuals: la degradació del medi ambient i el canvi climàtic. L’impacte sobre la salut humana del trasbals ambiental té uns costos enormes: el factor econòmic no pot ser una excusa per ajornar les mesures de preservació necessàries, ans al contrari.
El camp de treball del doctor Josep Maria Antó (Cornellà de Llobregat, 1952) és la salut respiratòria i els seus determinants ambientals. Llicenciat en Medicina per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1975 i doctorat el 1990, Antó va fer el salt a l’epidemiologia als anys vuitanta. Com a responsable d’epidemiologia i salut pública del que actualment és l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM), al qual es va incorporar l’any 1987, va participar de forma protagonista, juntament amb el doctor Jordi Sunyer, en el descobriment de l’associació entre la descàrrega de soja al port de Barcelona i les epidèmies d’asma aguda de què els mitjans s’havien començat a fer ressò uns anys abans. L’aparent epidèmia va desaparèixer quan es van posar els filtres adequats a les sitges on s’emmagatzemava la lleguminosa.
Des d’aleshores no ha parat de fer recerca en aquest camp. I de crear escola des del Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), que va dirigir i que es va fusionar el mes de juny passat amb l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) per formar un dels centres de salut més grans d’Europa. Actualment és el director científic d’aquesta entitat, càrrec que compagina amb l’ensenyament a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on és catedràtic de Medicina. El mes de setembre passat va parlar sobre el canvi climàtic i el seu impacte sobre la salut en el cicle de conferències “Futur(s)”, organitzat per l’Ateneu Barcelonès i l’Obra Social “la Caixa”.
Quin és l’impacte del canvi climàtic sobre la salut?
El més clar són les onades de calor. Fa més de trenta anys que tenim evidència que, quan hi ha dies seguits de calor, augmenta la mortalitat. L’onada de calor de l’agost del 2003 a Europa va produir vint mil morts més dels habituals (quinze mil a França i tres mil a Espanya). De la mateixa manera, sabem que la mortalitat creix amb el fred. També cal considerar les conseqüències dels fenòmens meteorològics extrems, com les inundacions i els incendis, que creen contaminació per partícules. És a dir, hi ha una segona línia d’efectes indirectes, perquè el clima té un efecte multiplicador dels problemes habituals.
No parlem de riscos futurs, sinó plenament actuals, oi?
Al món es moren uns set milions de persones que sobreviurien si la contaminació atmosfèrica es mantingués en els nivells admesos per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Un 60 % d’aquesta contaminació la causa el trànsit rodat. Amb el canvi climàtic augmenten les temperatures i possiblement els episodis d’estancament aeri. Quan els dos fenòmens coincideixen, els seus efectes es multipliquen mútuament. Un altre exemple són les malalties transmeses per vectors com el mosquit. El canvi climàtic afecta la distribució geogràfica dels vectors i això pot suposar també canvis en la distribució de la malaltia, com és el cas de la malària i del dengue.
El canvi climàtic pot tenir altres efectes no esperats sobre la nostra salut?
Els més preocupants són els efectes sistèmics i complexos, en relació amb els quals anem a cegues. Per exemple, com influeix el canvi climàtic en la biodiversitat, en el conjunt d’espècies animals i vegetals que ens envolten i amb les quals convivim. En el meu camp, cada cop tenim més evidències de l’impacte del canvi climàtic en el nombre d’espècies vegetals i en els bacteris (el microbioma). Aquesta diversitat biològica influeix en el nostre sistema immunitari. Com que són sistemes complexos, un petit canvi pot tenir efectes desproporcionats. Hi ha evidències –encara incipients– que, com menys biodiversitat, més asma. Un altre tipus d’efectes complexos de gran importància són les migracions d’espècies.
Tot i així, encara no s’apliquen les reduccions d’emissions que caldria.
La nostra generació viu amb una espasa de Dàmocles damunt del cap i cal prendre mesures urgents. L’acord internacional adoptat a la Cimera del Clima de París, COP21, és un primer pas important per a la reducció de les emissions de CO2 i altres gasos d’efecte hivernacle. Però és encara difícil de predir quin serà el seu abast.
El cost econòmic d’aquestes mesures acostuma a ser el principal argument en contra. Com es pot convèncer la societat que defensar el medi ambient també és positiu econòmicament?
L’impacte climàtic sobre la salut té uns costos astronòmics en termes de PIB. Les polítiques a favor del medi ambient generen riquesa perquè salven vides i perquè disminueixen la pressió sobre el sistema sanitari. Cal considerar el medi ambient com un factor econòmic més. Juntament amb això, una economia ambientalment sostenible és capaç de crear nous tipus de productes i serveis i de generar riquesa.
Els darrers anys ha augmentat la incidència de les malalties respiratòries. Segons previsions de l’OMS, el càncer podria augmentar fins a un 75 % l’any 2030.
És cert, i també han augmentat les malalties cardiovasculars i mentals i les al·lèrgies. En general, ha pujat la freqüència de les malalties cròniques. Per què? D’una banda, creix la nostra esperança de vida, però tenim més risc de posar-nos malalts perquè moltes d’aquestes malalties estan associades a l’envelliment. Amb tot, les causes de l’increment de la majoria de les malalties són múltiples, i entre elles hi ha les ambientals. Per exemple, en l’àmbit respiratori ha crescut molt la incidència de la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), que fa trenta anys era poc freqüent; l’increment s’associa de manera clara al consum de tabac. També sabem que la contaminació atmosfèrica augmenta el risc d’episodis greus i de mort en els afectats d’MPOC. Pel que fa a la major incidència de les malalties cròniques, sabem on fallem: una dieta amb excés de calories i poc equilibrada, el consum de tabac, el creixement del sedentarisme i, especialment, el de les desigualtats socials, que en constitueixen una causa estructural.
Les zones amb un aire més contaminat són també les de pitjor salut?
Poques vegades es poden establir patrons geogràfics per a una sola causa d’una malaltia. Per exemple, a Espanya hi ha un patró clar de mort per càncer de bufeta, amb més incidència en algunes àrees d’Andalusia i Catalunya, on hi ha hagut activitats industrials i de mineria. L’augment de mortalitat per càncer de bufeta en zones del Vallès suggereix fermament una correlació amb la presència d’indústria tèxtil. L’altre exemple claríssim és l’augment de casos de càncer –com el mesotelioma– relacionats amb l’exposició laboral o ambiental a l’asbest. A Barcelona hi ha una taca claríssima, inapel·lable, i és la desigualtat social. La diferència en esperança de vida entre els barris més rics i més els pobres és de deu anys, fet que explica la majoria de malalties. Als barris més pobres l’habitatge, l’alimentació i les condicions de treball són pitjors, es pateix més estrès vital, es fuma més… A Sarrià, Sant Gervasi o Pedralbes es viu més que a Ciutat Vella. Es tracta d’un fenomen comú a totes les ciutats.
I els barris pobres també estan més exposats a la contaminació?
No, a Barcelona la contaminació atmosfèrica del trànsit no és més gran als barris pobres. Hi ha barris amb alt poder adquisitiu i molt de trànsit, on clarament la gent està més exposada a la contaminació i on possiblement també hi ha més soroll. El mercat potser encara no ho ha interioritzat, però ho acabarà fent.
Superem sovint els llindars admissibles de contaminació atmosfèrica?
Hi ha dos llindars importants: l’un, l’establert amb criteris de salut, fixat per l’OMS, i que superem de llarg, i l’altre, el llindar legal que fixa la Unió Europea, més lax, en què els criteris econòmics i polítics van per davant de la salut.
Hi ha una correlació entre la contaminació i l’activitat de les urgències hospitalàries?
Centenars d’estudis demostren que, com més contaminació atmosfèrica, més problemes de salut. Reduir en un 20 % la contaminació evitaria el 2,8 % de les morts i els ingressos en urgències per causes respiratòries i cardiovasculars, segons estudis del nostre centre. Fins i tot s’ha registrat un augment d’ingressos hospitalaris alguns dies que els nivells de contaminació estaven per sota del que marca l’OMS; per tant, aquestes recomanacions també són qüestionables. Per poca contaminació que hi hagi, té efectes. I encara que individualment siguin petits, quan s’acumulen en milions de persones el seu impacte és gran.
Quantes morts es podrien evitar si millorés la qualitat de l’aire?
Un estudi fet el 2007 pel CREAL va mostrar que a l’àrea metropolitana de Barcelona es podien atribuir a la contaminació per partícules 3.500 morts prematures anuals de persones de més de trenta anys. En una recerca nostra més recent, el professor Mark Nieuwenhuijsen ha estudiat la relació entre les morts i aquests cinc factors: l’exposició a la contaminació de l’aire, el sedentarisme, el soroll, la calor i la manca d’espais verds. Barcelona podria evitar gairebé el 20 % de les morts i la mitjana d’esperança de vida augmentaria en un any si se seguissin les recomanacions internacionals en relació amb cada un d’aquests factors.
Com hi pot contribuir l’Administració?
Amb una millor planificació urbanística i del transport. Els barcelonins tan sols fan uns 77 minuts d’activitat física setmanal, quan la recomanació és fer-ne 150. L’aire té una mitjana de 16,6 micrograms de partícules en suspensió per metre cúbic, quantitat que segons les recomanacions internacionals hauria de ser inferior als 10. Patim també molt de soroll: Barcelona supera en 10 decibels el llindar saludable, que les recomanacions de l’OMS situen en 55 decibels. Pel que fa a la calor, al centre de la ciutat es pot arribar a superar en 8 graus la temperatura de la perifèria. I un terç dels habitants viu lluny d’una zona verda.
En diversos estudis heu determinat com la contaminació pel trànsit afecta els nens a l’escola. Quina herència deixarem als nostres fills si no actuem?
El grup de recerca de Jordi Sunyer, cap del programa de salut infantil del CREAL, ha comprovat que la contaminació del trànsit afecta el desenvolupament cognitiu dels nens i el seu rendiment escolar. A partir d’una mostra de més de 2.600 alumnes de primària de 39 escoles de Barcelona, amb una edat mitjana de vuit anys i mig, s’han analitzat els efectes de les partícules en suspensió (PM) a l’aire interior de les escoles. Un increment de 4 micrograms per metre cúbic de les partícules de menys de 2,5 micres de diàmetre –les que suposen un risc més gran per a la salut– està associat amb una reducció del 22 % en la memòria de treball.
I no es prenen mesures.
Tenim una tradició política negligent amb l’evidència científica. A Catalunya hem treballat amb el Departament de Salut de la Generalitat per incloure les evidències als plans de salut, però les respostes són sempre molt lentes. En el cas de les escoles, la mesura adient seria restringir el trànsit al seu voltant. Als països nòrdics es regula la ubicació de les escoles en funció de la contaminació atmosfèrica.
Un altre dels projectes importants al CREAL és INMA, Infància i Medi Ambient, amb grups de mares i fills que seguiu des de fa més de deu anys per veure com els afecta la contaminació.
La contaminació atmosfèrica influeix en el pes que tindrà el nadó al moment de néixer, que és més baix com més exposades a la contaminació han estat les mares durant l’embaràs. Vam comprovar que per cada 10 micrograms més de diòxid de nitrogen (NO2) o de compostos volàtils per metre cúbic de l’aire a què estava exposada la mare, el nen pesava 91 grams menys. Aquests estudis són molt importants i caldria que l’Administració els tingués en compte.
Pot ser que les PM acabin interferint en el funcionament de tot el cos, a més dels pulmons?
Aquests tipus de partícules tan petites són les que més preocupen perquè van fins al fons del pulmó, d’allà passen a la sang, s’incorporen a l’ateroma, produeixen inflamació crònica i es distribueixen per tot l’organisme. Poden passar del bulb olfactori i dirigir-se al cervell. Estem segurs que no exagerem, al contrari; hi ha fenòmens que encara no es coneixen prou bé i els problemes poden ser fins i tot més greus. Tot just ara comencem a establir relacions amb l’Alzheimer o la diabetis.
Es diu que actualment s’agafa menys el cotxe.
Els nivells de contaminació atmosfèrica han baixat perquè, a causa de la crisi, s’usa menys. Però, com que no hi ha diners per renovar-los, els vehicles envelleixen i es fan més contaminants. Fins ara no s’ha fet res concret per reduir-ne l’ús: aquesta és una de les mesures urgents que encara tenim pendents. Cal que tots caminem més, que anem més amb bicicleta i que utilitzem més el transport públic.
Les superilles són una bona mesura de salut pública?
Pretenen disminuir el volum total de trànsit i, per tant, de gasos contaminants. També aporten un altre benefici: l’augment de la “caminabilitat”. L’activitat física ajuda a disminuir l’obesitat i això encara té un impacte més gran sobre la salut. El sobrepès i la contaminació atmosfèrica estan directament relacionats. Per moltes limitacions que tingui el projecte de les superilles, suposa una oportunitat única que Barcelona no pot perdre. La salut planetària té els anys comptats si entre tots no canviem el model actual de desenvolupament. Les superilles poden ser una gran contribució.
Des del CREAL també heu estudiat la contaminació per productes químics.
La dieta n’és la font principal. La contaminació del peix per mercuri té un impacte en el desenvolupament neurocognitiu dels nens i ha portat a establir recomanacions en la dieta de les dones embarassades. També hem fet estudis sobre els disruptors endocrins, les dioxines, que són molt persistents i no estan prou regulats.
Tot plegat de vegades fa pensar: com és que encara som vius?
L’organisme té una capacitat brutal d’adaptació. Probablement fem servir més de vuitanta mil productes químics diferents, dels quals s’han estudiat ben pocs, uns mil o dos mil. La major part es troben al nostre cos, ni que sigui en petites quantitats, i en desconeixem els efectes… encara.
Feu una recerca incòmoda. Estudis difícils sobre assumptes que a diferents col·lectius no els interessa que duguin a conclusions clares.
Si, és una ciència molesta. Part de la nostra recerca sovint no agrada a les grans corporacions industrials i fan tot el que poden per negar els estudis o treure’ls importància. A Europa la pressió directa no és tan forta com als Estats Units, on pot passar que, si publiques un article molt negatiu per a una determinada indústria, et posin una denúncia. Ho fan perquè els altres investigadors s’espantin, per tenir-te ocupat defensant-te i que així no puguis treballar. Un exemple clàssic és el del tabac, on la indústria ha utilitzat estratègies immorals per tractar d’entorpir la recerca i la seva aplicació.
I els camps electromagnètics que generen els mòbils, com ens afecten?
Al CREAL, els estudis de l’Elisabeth Cardis, professora d’Investigació en Epidemiologia de la Radiació, han contribuït a fer que l’Agència Internacional per la Recerca del Càncer (IARC) classifiqui l’ús del mòbil com a possible carcinogen. Per arribar a conclusions com aquesta es forma un panell amb grups d’experts que avaluen l’evidència científica i la indústria també hi participa com a observadora. El problema és que, quan l’IARC publica això, apareixen molts mitjans de comunicació i experts posant en dubte l’evidència i assegurant que els resultats no tenen sentit. I sí que en tenen.
Així doncs, un cop més, hauríem de prendre mesures que no prenem.
Les autoritats responsables haurien d’atendre seriosament les recomanacions d’aquests estudis. Molts països tendeixen només a establir mesures preventives, com ara aconsellar un ús menys intensiu dels mòbils, que es facin servir sistemes de mans lliures, que els aparells no s’apropin a òrgans vitals…