Maria Sisternas | Barcelona Metròpolis

Gràcies al lideratge municipal i a la tasca dels representats veïnals, la regeneració de Ciutat Vella, en què es va començar a treballar l’any 1980, ha fet front al fenomen de desertització que ha afectat altres centres urbans europeus.

Avui, a Ciutat Vella hi habiten unes 115.000 persones, per oposició als 7.400 residents de la City de Londres o les gairebé 17.000 persones del primer arrondissement de París. A la imatge, la plaça de Joan Coromines, al darrere del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.
Foto: Vicente Zambrano

Quant val un metre quadrat? Doncs depèn. De la llum que tingui, de com tanquin les finestres, de si té parquet o està repintat, de la proximitat al metro, del moment vital en què un es trobi, de les connexions personals amb els veïns i, últimament, de l’habilitat del llogater d’obtenir un descompte sobre el preu ofert a internet. Depèn de gairebé qualsevol factor. Són qüestions acceptables i bastant parametritzables, que tenen a veure amb la ubicació del pis i el seu disseny. És una pèrdua de temps intentar regular aquestes coses tan humanes.

Des del punt de vista de l’acció pública, es pot treballar perquè tots els barris tinguin un atractiu similar: descentralitzant inversions públiques, incentivant les empreses a ubicar-se arreu i generalitzant les freqüències del transport públic. Des del punt de vista del disseny, cal forçar els promotors a fer habitatges durables, amb materials locals, habitacions grans i d’ús intercanviable, i amb façanes que respectin el paisatge urbà perquè aportin metres quadrats d’alt valor afegit.

De què no hauria de dependre el valor d’un metre quadrat? Dels diners públics invertits en la rehabilitació de l’entorn, i menys encara de les ajudes públiques destinades a mantenir o millorar els edificis. Les inversions en pedra no poden servir perquè els propietaris traslladin l’increment de valor als llogaters i, per tant, seria desitjable condicionar les ajudes a qui capitalitza les plusvàlues. Rehabilitar un carrer no requereix només un projecte d’enginyeria, sinó també un estudi de l’estructura de la propietat i unes mesures legals i econòmiques destinades a repartir millor les càrregues i els beneficis de la transformació urbana.

Cartells polítics al carrer de Liverpool de Londres, entre ells uns de protesta contra la gentrificació que afecta el centre de la ciutat.
Foto: Dani Codina

Però del que sobretot no ha de dependre aquest preu és de l’expectativa que la ciutat és un valor segur. Amb la circulació de capital global i l’explosió de les finances, alguns inversors han apostat per la compra selectiva d’actius en ciutats atractives com Londres, París, Venècia o Barcelona. Sense habitar el pis, o en alguns casos sense trepitjar-lo, la propietat es revaloritza amb el pas del temps. No té risc, perquè sense llogaters no hi ha desgast i els residents de l’entorn ja s’ocupen de fer que el barri funcioni i sigui millor dia a dia.

Quan Cerdà va redactar el seu pla, a Ciutat Vella hi vivien unes 160.000 persones en un ambient molt dens i insalubre, amb uns índexs de mortalitat inacceptables, sobretot a les àrees menestrals i obreres. Cent anys després, amb la consolidació de l’Eixample com el nou barri burgès de Barcelona, la precarietat de Ciutat Vella s’accentua: a la dècada del 1950 la població arriba als 255.000 habitants i els vells tenidors de finques, cases i palaus divideixen les propietats per arrendar- les per unitats exigües. A la fi de la dictadura, uns equips tècnics liderats pels alcaldes Narcís Serra i Pasqual Maragall es fixen l’objectiu de regenerar Ciutat Vella mantenint-hi el gruix de la població, però amb condicions d’habitabilitat dignes.

Martí Abella ho explica molt detalladament a Ciutat Vella. El centre històric reviscolat. Estava tot per fer i hi havia molt pocs recursos. Del 1980 al 1984, la manca de pressupost no impedeix treballar amb constància per elaborar un pla d’actuacions integrals que abracen l’urbanisme, el benestar social, la seguretat ciutadana, les activitats econòmiques i la mobilitat. En paral·lel, el decret 2329/83 del Govern espanyol institucionalitza el suport públic a la rehabilitació privada i facilita l’accés a fons per impulsar la rehabilitació tant en l’àmbit públic com en el privat. Sota la direcció política de Joan Clos, les idees tècniques de l’equip Vilanova- Paricio-García-Tatjer i la direcció executiva de Pere Serra, s’elabora un pla d’actuacions quadriennal que impulsa operacions als voltants de Santa Caterina (mercat i habitatges de reallotjament), a la Maquinista, a la Barceloneta i a l’eix del Liceu al Seminari.

L’any 1988 es crea l’empresa municipal Promoció de Ciutat Vella, amb capital públic i privat. Gràcies a una important inversió pública de l’Ajuntament, la Generalitat i el Govern central, es reordena un sòl equivalent a 10 ha (s’expropien, enderroquen i construeixen edificis) i es fan obres a 279 carrers, 61 places i 2 parcs. Es compren 400 edificis i es construeixen 3.000 habitatges, que es destinen a reallotjar residents del barri. No es crea sòl per a promocions residencials privades i només s’impulsa un hotel en dret de superfície a la rambla del Raval. En vista dels resultats, es pot argumentar que, gràcies al lideratge municipal i a la tasca dels representants veïnals, la regeneració de Ciutat Vella va fer front al fenomen de desertització del centre que han experimentat altres ciutats europees.

L’any que jo vaig néixer (1981), hi havia a Ciutat Vella 116.000 habitants; tenia una població envellida, rendes molt baixes i un atur galopant (fins al 30 %, el 18 % de llarga durada). Avui, a Ciutat Vella hi habiten unes 115.000 persones, per oposició als 7.400 residents de la City de Londres o les gairebé 17.000 persones que viuen al primer arrondissement de París. Un dels reptes és que els residents que van ser part activa de la regeneració segueixin apostant pel districte i no en marxin per la possibilitat d’arrendar cars els seus pisos de propietat. El que val el metre quadrat a Ciutat Vella està, també, a les seves mans.

Cal lideratge per apuntar quines seran les futures àrees de transformació ubana, reservar-ne el terreny i començar a dissenyar-ne l’espai públic. Aquest és determinant per definir la qualitat d’un nou tros de ciutat.

L’esperança de construir una ciutat millor no es pot perdre; el repte més gran que tenim sobre l’espai públic del futur és ser ambiciosos. Ambició en el sentit de generar una visió de futur de la ciutat que pot no ser òbvia i que per tant serà controvertida. Crec que Barcelona té problemes endèmics i molt gruixuts, però que ni tan sols estan a l’ordre del dia dels grups polítics municipals. Hem de ser ambiciosos col·lectivament, i això per si sol és un repte perquè en les qüestions urbanes tendim a ser extremadament conservadors i acabem generant consensos només quan ens mobilitzem pel “no”.

Cal construir una intel·ligència col·lectiva a la ciutat que proposi, que animi, i que hi apliqui visió de futur. Sovint s’utilitzen arguments complexos i originalment valents per trobar llocs comuns que banalitzin la discussió i justificar, així, la inanició intel·lectual i la manca de prospectiva. Proposar és innovar, actuar en contra de “com s’ha fet sempre”, i això aixeca reticències. La d’urbanista és una professió exposada, però el valor dels professionals rau a ser consistent, a tenir capacitat de dissentir i argumentar per trobar noves maneres d’abordar reptes complexos.

Hi ha alguns tòpics que es repeteixen a les esferes urbanístiques, que es van buidant de contingut i que fins i tot agafen el sentit contrari a l’original. Un d’aquests és el paradigma de la ciutat oberta. A Barcelona, petit igual a millor; els projectes grossos tenen mala fama. Però la ciutat oberta, en la concepció original de Habermas, Arendt i Sennett, és aquella que es transforma sense fi, la que converteix fronteres en frontisses i que, per tant, és invasiva. La que no s’acaba, la que en la indeterminació permet consolidar el pas del temps i deixa fer-se. La qüestió del grau d’obertura d’una ciutat no hauria de ser l’escala de la intervenció, sinó la seva capacitat d’evolucionar en el temps, de generar situacions no previstes i de crear interaccions noves. D’assumir que el protagonista no és un arquitecte ni una associació, que aquella intervenció té molta vida més enllà de qui la va concebre.

Un amic enginyer em deia que no entén per què els ajuntaments es disculpen quan fan obres. La reflexió és oportuna: per què, quan hi ha una tuneladora que perfora mig subsòl de la ciutat i hi invertim col·lectivament una fortuna, ho amaguem, i ens centrem només en les molèsties que genera? Hauríem de treure’ns els complexos: “Contemplin aquesta tuneladora que permetrà fer la línia 9 del metro amb el mínim d’afectacions i deixar a les futures generacions una ciutat connectada amb transport públic a una velocitat molt competitiva”, o “aplaudeixin l’equip humà que es deixa la pell cada dia per escurçar distàncies.”

En l’escenari postbombolla immobiliària em sembla molt més important el ritme d’una transformació que no pas la seva mida. Que un lloc estigui en transformació constant és pesat, però no motiu per amagar el cap sota l’ala. El que és imperdonable és que estigui tancat i emmurallat. No es pot permetre que el grau de connectivitat d’un lloc es rebaixi per les obres, perquè aleshores la vida quotidiana de milers de persones se’n ressent: tanquen les botigues, es creen zones inertes i es desertitzen les plantes baixes. De vegades, voler “acabar” un tros de ciutat, encara que sigui petit, pot produir un efecte traumàtic.

Dit d’una altra manera: el problema del projecte de la Sagrera no és la seva mida, ni l’escala, sinó la seva estratègia d’implantació, basada en un etern “tancat per obres, disculpin les molèsties”. En el context actual, amb la platja de vies oberta com un estómac operat, les administracions es fan retrets les unes a les altres i amaguen el cap sota l’ala, incapaces de convertir l’espai en una oportunitat. Hi ha un projecte de l’equip d’arquitectes Alday-Jover i un altre de l’estudi d’arquitectura RCR per començar a colonitzar les vores de l’obra, fàcils i ràpids d’executar, que s’han aturat amb el canvi de govern, però que són clau per començar a transformar la Sagrera abans que hi arribi el parc.

Superar la crítica al model especulatiu

Per tal de fer comprensibles aquestes afirmacions, proposaré tres reptes sobre els quals la ciutat ha de reflexionar. El primer exemple és el mite que a Barcelona hi ha milers de pisos buits. N’hi ha, però, paradoxalment, n’hi ha molts menys dels que es necessitarien per tenir un mercat de l’habitatge raonablement sa i no afectat per la inflació. Ho diuen els experts: amb menys d’un 5% del parc d’habitatges buits, el mercat no funciona. A Barcelona hi ha unes 800.000 unitats habitaculars, i sembla que els bancs en tenen 2.400 de buides. Per no tenir un mercat de pisos afectat per la inflació cal que hi hagi oferta, i la retòrica anticreixement només beneficia els actuals propietaris.

Crec que l’error rau en la concepció antiga que alguns tenen del mercat immobiliari. Fer ciutat no és fer pisos, sinó generar centres, crear llocs que “són” abans de ser construïts. I això implica dissenyar espais públics de primera, ben connectats, verds, atractius i estructurats. Fer créixer una ciutat implica poder-la fer més justa, més distribuïda i acollidora per al talent.

Barcelona (la metròpoli) té molt de marge per créixer, precisament perquè s’hi viu molt bé, i té el repte d’acollir persones amb talent o amb ganes de construir un futur col·lectiu millor, innovador i emprenedor. La crítica al model especulatiu previ a la bombolla immobiliària l’hem de superar. La por del pelotazo s’ha de vèncer (i combatre) per començar a imaginar una metròpoli ben connectada i molt menys desigual. Cal dissenyar nous trossos de ciutat, flexibles i oberts, i això no és espontani; cal lideratge públic per apuntar quines seran aquestes àrees de transformació, reservar-ne el terreny i començar dissenyant-ne l’espai públic, que serà determinant perquè allò esdevingui un tros important de ciutat.

Gestionar el risc i evitar la mediocritat

El segon exemple té a veure amb la densitat de l’espai públic i de l’espai construït. Un dels trets genètics més importants de la ciutat és la seva densitat viscuda. L’edificació en alçada genera rebuig; de fet, tot el que sobresurt molesta, però és una manera eficient de generar poca petjada ecològica, i donar llum i vistes a tots els usuaris. Estar sistemàticament en contra del projecte diferent aboca la ciutat a la mediocritat, a la ciutat “producte”, als valors segurs i a l’estandardització de l’entorn construït en forma de pisos de Núñez i Navarro i cadenes d’hotels estèrils. La falsa pretensió de fer que res no sobresurti és contrària a l’essència de la ciutat: la identitat és un valor públic en risc. La por de gestionar el risc no ens ha de paralitzar; per això calen tècnics solvents, polítics amb arguments, inversors responsables i creativitat per part dels ciutadans.

La mediocritat no és una qüestió d’escala; hi ha edificis fantàstics que són grans i alts, i hi ha edificis grans que no aporten res. També hi ha espais públics grans que desconnecten, com hi ha llocs de pas no planificats que màgicament encarnen l’essència de l’espai públic. Però cal superar els prejudicis i atrevir-se a no pensar linealment. Els llocs comuns pels quals tot el que és gros, o diferent, o privat, equival a “especulatiu”, és fruit de la comoditat i les ganes d’agradar.

El tercer repte és sobre com s’ha de planificar l’espai públic del futur. En un entorn en què tot és canviant, té sentit dibuixar avui el que ha de passar d’aquí a tres generacions? Hem de trobar uns instruments de planificació que apuntin llocs, reservin àrees i consolidin un espai públic estructurat, però que deixi marge a les futures generacions per repensar, redibuixar i redistribuir en funció de cada projecte. Això pot voler dir predicar, també al primer món, un back to basics: jo em conformaria amb la definició d’una ciutat policèntrica molt clara, on els centres es consideressin “àrees d’oportunitat”, que han d’estar ben connectats amb transport públic i que han de ser autosuficients des de tots els punts de vista (de serveis, d’equipaments, d’energia, de llocs de treball). I proposaria que aquests centres no es designessin per equidistàncies ni motius abstractes, sinó basant-se en les preexistències.

També hi ha oportunitats polítiques que cal saber aprofitar, més enllà dels partidismes rancis. L’alcalde Trias era un gran partidari de preservar el caràcter domèstic dels Tres Turons i de Torre Baró, i estic segura que l’alcaldessa Colau també compartirà aquesta visió, que posa les persones al centre de les polítiques urbanes. Si hi ha consens polític per a aquest urbanisme més atent, serem capaços de generar les eines tècniques adequades per desbloquejar situacions absurdes generades per un pla general metropolità de fa més de quaranta anys?

Tenim el repte de ser més incisius i més innovadors, i exposar-nos a defensar els valors de cada projecte urbà a risc de ser calumniats per dissentir. El debat real ha de ser ciutadà, interdisciplinari i plural, per evitar que s’instrumentalitzi per interessos partidistes.

Arxiu de l'autor: Maria Sisternas

Quant a Maria Sisternas

Ciutat Vella, cas reeixit de revitalització d’un centre urbà

Un salt d’escala en la concepció de l’espai públic