Falta un relat de la smart city que posi damunt la taula els desafiaments socials i polítics, capaç de fer-se preguntes de manera crítica i més optimista sobre les nostres ciutats. Cal eixamplar el concepte perquè representi l’experiència de la vida diària de la ciutadania.

© Oriol Malet

Després d’aquests anys protagonitzant bona part del debat institucional (en forma de congressos, plans, projectes pilot, etcètera), la ciutat intel·ligent no és capaç d’explicar-se a si mateixa d’una manera comprensible. Pocs conceptes relacionats amb l’agenda urbana han estat capaços d’atraure tanta atenció en tan poc temps i generar tanta confusió per tenir, ara per ara, gairebé tants descontents, crítics i escèptics com entusiastes.

Sens dubte, l’èxit principal de la maquinària discursiva que ha promogut les smart cities és haver-se esmunyit a l’agenda de les polítiques urbanes en un període de temps tan breu. No obstant això, encara falta un relat comprensible i proper per a la ciutadania, que entre la indiferència i el cansament assisteix al desenvolupament d’un nou llenguatge que els polítics han assumit com a recurs de comunicació pública amb una facilitat sorprenent Així ho reconeix Júlia López, responsable de projectes de la direcció de smart cities de l’Ajuntament de Barcelona, quan planteja això: “Té molt més sentit parlar de tecnologies de transformació de la ciutat. S’ha de justificar molt bé per què la ciutat dedica temps i recursos a les smart cities, fent èmfasi en la voluntat de transformació urbana.”

Com a balanç provisional, sense menysprear els projectes i les iniciatives que realment s’han aconseguit posar en marxa, tenim un gran enrenou entorn del paper de la tecnologia a la ciutat i, alhora, un gran desconcert sobre què signifiquen les smart cities en la vida quotidiana. Almenys així ho poden percebre els qui s’han interessat per aquesta qüestió i no han sabut trobar realitats  materialitzables més enllà dels grans conceptes entre els quals es mou la narrativa smart. La seva gènesi l’explica Paco González (arquitecte a Radarq, professor dels programes de gestió de la ciutat i urbanisme a la Universitat Oberta de Catalunya): “És una oferta generada per empreses tecnològiques globals, a la qual administracions i governs municipals responen amb estratègies i programes que busquen atreure aquestes inversions de capital tecnològic amb la intenció de desenvolupar el sector de la nova economia de les TIC.”

El desencantament

La incògnita principal és quin paper pot tenir la ciutadania en aquestes transformacions, més enllà del desencantament davant un relat basat en promeses espectacularitzades a través de renders futurístics, complexos diagrames de serveis urbans interconnectats i un llenguatge tècnic molt allunyat de la quotidianitat de la ciutadania. El discurs subjacent ha situat el focus en les solucions tecnològiques per automatitzar serveis públics com ara el transport, la recollida de residus, la il·luminació, etcètera, i l’esforç d’explicació s’ha centrat a convèncer les institucions de la necessitat d’implantar aquestes solucions. Però falta construir un relat de la ciutat intel·ligent pensada des del dia a dia de la ciutadania, que posi sobre la taula els desafiaments socials i polítics i que sigui capaç de fer-se preguntes.  Paco González es mostra crític en aquest sentit: “El model és similar al de les grans infraestructures de transport: agents que generen costos i canvis estructurals que repercuteixen en la ciutat de la qual extreuen beneficis, sense implicar la ciutadania en el procés.”

La vida a les ciutats està cada vegada més condicionada per les tecnologies digitals. Vivim en una interacció creixent amb objectes, plataformes i dispositius connectats, moltes vegades d’una manera inconscient (el rastre digital que deixem al Bicing, la nostra imatge enregistrada per una càmera de videovigilància o el pas d’un autobús urbà identificat per un sensor, per exemple) i altres d’una manera més conscient (buscant un lloc a través de la navegació GPS, connectant-nos a una xarxa Wi-Fi en una plaça, pagant l’estacionament, etcètera). Tanmateix, falta abordar d’una manera crítica el significat d’aquest rastre digital. En una conferència que va fer en el marc del cicle “Ciutat oberta”, organitzat pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Evgeny Morozov va plantejar algunes claus per afrontar una relectura crítica del significat  i les conseqüències subjacents del discurs dominant al voltant de les smart cities, apel·lant a la necessitat de no abandonar la responsabilitat cívica i a l’esperit crític. Noves aportacions en forma de llibres, com els publicats per Adam Greenfield (Against the Smart City) o Anthony Townsend (Smart Cities. Big Data, Civic Hackers and the Quest  for a New Utopia), representen agafadors a què aferrar-se per construir un model democratitzador de relació amb les tecnologies intel·ligents.

Centralització o ciutadà intel·ligent

Aquest escenari d’una societat connectada és el que la smart city sembla que vol dominar per transformar-lo al màxim en un sistema centralitzat, automatitzat, adaptable i controlat en temps real. Per això, el centre d’operacions intel·ligent de Rio de Janeiro s’ha convertit en la representació canònica d’aquesta pretensió. No hauríem d’esperar alguna cosa més que simple eficàcia? Al cap i a la fi, avui disposem de tecnologies accessibles, barates i senzilles per crear solucions d’una manera autònoma. No haurien de formar part també del relat de la ciutat intel·ligent? Sobre aquesta qüestió, l’impuls de models de desenvolupament oberts és una de les qüestions crítiques per a Júlia López, que reivindica el paper dels ajuntaments perquè els projectes es dissenyin des de “l’ús d’estàndards oberts no invasius, que garanteixin la privacitat dels ciutadans al mateix temps que homogeneïtzin solucions a totes les ciutats del món. No té cap mena de sentit que cada ciutat disposi de les seves pròpies solucions i que aquestes no serveixin en altres llocs. Les ciutats tenen un rol molt important en aquest sentit davant les empreses i els ciutadans”.

Disposar d’aquestes tecnologies obertes està impulsant el redescobriment dels béns comuns, l’espai de responsabilitat compartida. L’esfera digital s’ha instal·lat d’una manera sigil·losa però transformant radicalment la capacitat social d’intervenir en àmbits com la generació i la distribució d’informació, l’organització de formes de gestió col·laborativa, la creació de solucions tecnològiques per a problemes locals o la intermediació en el debat públic. Acció col·lectiva, autoorganització i cocreació són les bases d’una mirada social al rol transformador de les tecnologies de la smart city, plasmada a través de projectes relacionats amb la ciència ciutadana, els laboratoris digitals –en les seves diferents formes de medialabs, hacker spaces, etcètera–  o les intervencions digitals en façanes i altres elements d’interacció.

La ciutat intel·ligent no necessita convertir-se en un espectacle de solucions màgiques inaccessibles a la ciutadania, ni en una epopeia cap a la submissió a les regles del control automàtic. El que necessitem és construir una posició crítica com a societat, un esforç que, per exemple, planteja amb ambició l’exposició del CCCB “Big Bang Data”, una evidència de la necessitat de furgar en la superfície per confrontar el potencial del big data amb els seus desafiaments, els seus perills i les seves alternatives.