Des d’una perspectiva evolutiva s’ha definit la solitud com la set de relacions socials. És una condició psicològica i social que inclou aspectes emocionals, de malestar i cognitius, de valorar com a insuficient el suport social rebut. La solitud ens parla de la nostra vulnerabilitat i de la necessitat que tenim dels altres.

Les persones grans poden arribar a sentir que ja no pertanyen al seu entorn, sigui la família, el veïnatge, el barri, la ciutat… Aquesta és una de les tres grans crisis que amenacen el procés d’envelliment.
Foto: Dani Codina

La solitud és una problemàtica que ha emergit amb força els últims anys en el debat públic, amb una força segurament inèdita. Ja fa temps que ocupa les parades de metro amb un lema d’Amics de la Gent Gran que ens recorda: “Mai vaig pensar que el pitjor de fer-se gran fos la soledat.” També la Llei de la dependència va arrencar el 2006 amb un anunci que tocava aquesta fibra sensible: “Nunca más te sentirás solo”. Ben coneguda des de fa anys, la trajectòria d’accions per combatre-la ha estat llarga. La ciutat de Barcelona s’hi enfronta amb un munt d’iniciatives explícites, que inclouen activitats de les entitats del tercer sector i serveis municipals com la Teleassistència, Radars i VinclesBCN, a més d’espais de participació com els casals, els centres cívics, les biblioteques i una extensa proposta d’activitats culturals. Però, què significa la solitud per a la ciutat?, per als barris?, per a les escales de veïns? I per a les nostres vides individuals?

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “solitud” i “soledat” són paraules sinònimes per referir-nos a diversos estats. Hi ha la solitud vinculada al benestar, a la creativitat; aquesta solitud és sovint anomenada com a volguda, desitjada, és la que ens permet sentir-nos bé, acompanyats de nosaltres mateixos. I també hi ha la solitud vinculada al malestar, a sentir-se sol o sola, a desitjar suport social en una quantitat i d’una qualitat que no es corresponen amb el que realment es rep, o amb el que es percep com a disponible. Per tant, el mateix estat d’estar sol/a pot anar associat a un estat de benestar o de malestar; i també podem sentir soledat estant en companyia. A més, la solitud pot ser social o emocional. En la social predomina la manca de xarxa d’amics i coneguts, mentre que l’emocional fa referència a una manca de confidents íntims. Finalment, caldria diferenciar solitud i aïllament social: la primera és una percepció subjectiva, mentre que el segon es defineix com la manca objectiva de relacions socials, i el seu contrari és la integració social.

Des d’una perspectiva evolutiva s’ha definit la solitud com la set de relacions socials. És una condició psicològica i social que inclou aspectes emocionals, de malestar, i cognitius, de valorar com a insuficient el suport social rebut.

A partir de la constatació que la solitud ens preocupa cada vegada més com a causa de malestar, centrarem l’article a reflexionar sobre aquesta qüestió.

Les tres grans crisis del procés d’envelliment

La soledat de les persones grans ha estat vinculada amb tres grans crisis que poden tenir lloc en el procés d’envelliment: la crisi d’identitat, la d’autonomia i la de pertinença. La crisi d’identitat fa referència a la persona gran que sent que ja no és qui era. La d’autonomia afecta les persones que pateixen per no poder fer el que volen fer. La de pertinença ens parla de les persones que senten que ja no pertanyen al seu entorn, sigui la família, el veïnatge, el barri, la ciutat…, i és que el món està canviant d’una manera que exclou les persones grans i aquestes es troben davant del repte difícil d’adaptar-s’hi si no volen viure en l’exclusió. En el mateix sentit, cal remarcar que vivim en una societat enfocada als valors juvenils i que és edatista, és a dir, que discrimina per raons d’edat, circumstància estretament lligada a l’existència de prejudicis envers les persones grans, que contribueixen a invisibilitzar-les i a donar-los l’esquena.

Estem habituats a pensar que un país mediterrani com el nostre està centrat en la vida social i familiar. Però és un fet que la solitud es pateix especialment al països del sud i de l’est d’Europa, més que no pas als del centre i del nord. Aquest gradient nord-sud ha estat àmpliament estudiat. Precisament el fet de tenir altes expectatives sobre el nostre entorn social –per exemple, quan i quant ens han de visitar i cuidar els nostres fills quan siguem grans– facilita que hi hagi una discrepància entre el suport social rebut realment i el que la persona espera, discrepància que, tal com hem explicat, és la base de la solitud.

Parlant del nord d’Europa, és una cita obligada La teoría sueca del amor, un premiat documental de 2015 del director italià Erik Gandini, que fa un retrat molt particular de la societat sueca. Ens mostra com a Suècia moltes persones viuen soles, es reprodueixen soles i moren soles. Explica que aquestes maneres de viure arriben a partir de la voluntat política d’assolir un millor estat del benestar fent que les persones assoleixen la independència i l’autosuficiència reals. Les imatges que es mostren, els missatges que envia el documental i les històries en què aprofundeix, fan referència a tota una manera de viure i a unes estructures de país que ho permeten i ho fomenten. Més enllà de si és una visió completa o esbiaixada de la societat sueca, el documental ens fa pensar: anem cap aquí també nosaltres, que som tan mediterràniament socials? Volem anar-hi realment? A Suècia, atesa la quantitat de persones que morien soles a casa, els ajuntaments van crear un departament encarregat d’identificar-les, de gestionar-ne els béns i l’herència i de buscar-ne possibles familiars. A Barcelona, en canvi, quan l’any 2008 els Serveis Socials del Camp d’en Grassot van detectar que havia mort sola una persona gran a casa i que ningú no se n’havia adonat, es va idear el programa Radars per reforçar les xarxes veïnals i evitar que una mort així tornés a passar desapercebuda a la nostra ciutat. Són respostes certament diferents davant el mateix fenomen que porten a models diferents de ciutat.

Repesquem la idea de la independència de les persones les unes de les altres, una idea socialment molt valorada, tal i com manifesta la campanya d’IKEA “Benvingut a la república independent de casa meva”. Les persones naixem com a dependents dels nostres pares i mares per sobreviure, i anem assolint independència en certes activitats. I, en determinats casos, per circumstàncies específiques com ara malalties, depenem temporalment o permanentment dels altres. Però, en general, ens agrada pensar que en l’edat adulta assolim l’estat d’independència.

Tanmateix, les persones vivim com a màxim en un estat d’interdependència, i és important conèixer, acceptar i conviure amb aquesta dependència relativa que ens vincula necessàriament als altres per viure i sobreviure. Judith Butler, que recentment ens ha enriquit amb conferències al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), apuntava que la interdependència es refereix a la necessitat de crear comunitat, i ens recordava que les persones seguim sent vulnerables al llarg de tota la vida. Avui la vulnerabilitat no és un concepte a l’alça, però desperta compassió. I en aquest context reprenem el fil de la solitud, que ens parla de la nostra vulnerabilitat, de la nostra necessitat dels altres per sentir-nos bé. La soledat de les persones grans ens és familiar i ens resulta ben fàcil d’imaginar, d’entendre; ens parla d’un sentiment ben humà.

Anomenar el sentiment pel seu nom

Cartell d’una campanya publicitària de l’associació Amics de la Gent Gran a les estacions i els passadissos del metro de Barcelona.

Coneixem la solitud a través de l’experiència personal, del que ens expliquen els altres i del que llegim. Parlem ben poc amb les persones del nostre voltant de la seva solitud, o dels nostres sentiments de vulnerabilitat i d’interdependència. Però la solitud de les persones del nostre voltant ens arriba, sovint indirectament, en forma d’algun missatge, una trucada… També qui treballa de cara al públic, ja sigui als centres d’atenció primària o venent en botigues, qui camina pel carrer o es trasllada amb transport públic, pot reconèixer perfectament aquelles converses fortuïtes que tenen com a motivació no explícita un sentiment de solitud… Podríem acabar amb aquest tabú i com a mínim compartir el sentiment anomenant-lo pel seu nom?

Al llarg dels projectes que hem fet des de la Fundació Salut i Envelliment UAB, he pogut observar i entrevistar persones grans que se sentien soles i estaven disposades a parlar-ho obertament. Les seves solituds són moltes i variades. Hi ha qui la vincula estretament a la viudetat, a trobar a faltar una persona amb qui ha compartit un llarg recorregut i que ja no hi és. N’hi ha que hi arriben després d’una llarga temporada absorbides per la cura, sovint del marit. Hi ha també persones viudes que no atribueixen a aquesta condició la seva solitud, perquè l’han acceptada o fins i tot perquè les ha alliberat d’una relació opressiva. Algunes d’elles se senten soles tot i viure en família. Ho atribueixen a la manca de comunicació amb els altres perquè fills i filles no tenen temps per a elles, o no mostren interès pels temes que les preocupen. Expliquen que reben suport sempre que ho necessiten però no se senten acompanyats en el dia a dia. També han compartit situacions que agreugen la solitud: la crisi econòmica i el mateix entorn urbà. La crisi ha fet que fills i nets trobessin sovint com a alternativa anar a viure amb els pares, ja grans, envaint el seu espai, limitant-ne la capacitat econòmica i no sempre oferint una companyia adequada i una convivència respectuosa. Alguns definien l’entorn urbà com a hostil, especialment les persones arribades de medis rurals que no havien construït una xarxa fora de l’àmbit familiar tot i viure a Barcelona des de feia molts anys.

Possible evolució del fenomen

Sovint es diu que la solitud va a més i anirà a més. És una qüestió complexa i no tenim encara dades que confirmin aquesta idea. Pel sol fet d’estar vinculada a l’envelliment i ser l’envelliment un fenomen de creixement exponencial arreu del món, sí que podem determinar que cada vegada hi haurà més persones grans i, per tant, més persones que se sentiran soles. Però, a la vegada, sabem que estem envellint millor, amb més qualitat de vida i autonomia i, per tant, la proporció de persones grans que pateixin soledat podria ser menor.

Aquí cal esmentar dues teories més amb missatges oposats. D’una banda, hi ha autors que creuen que l’evolució de les societats, cada vegada més individualistes, comportarà que esdevinguem, totes i tots, més com els nòrdics, és a dir, persones més independents, amb més recursos personals i més educació emocional, amb menys expectatives cap als altres i, per tant, que ens sentirem menys sols. Contràriament, el sociòleg Zygmunt Bauman, que també parteix de la premissa que la societat és cada vegada més individualista, hi associa unes conseqüències ben diferents. Bauman sosté que estem perdent la comunitat. Ens diu que la solitud és la por més gran que tenim en aquesta era individualista. Les xarxes socials que ens proporcionen les noves tecnologies són un fals substitut de la comunitat. La sensació de control de les xarxes, de poder afegir i treure persones, ens fa creure que estem menys sols. Tanmateix, el que està passant és que estem perdent les habilitats socials reals que requereixen les interaccions quotidianes, com mantenir diàlegs també amb persones que pensen de manera diferent o saber conviure amb les controvèrsies. Les xarxes ens tanquen en zones de confort en què sentim només l’eco de la nostra pròpia veu. Així doncs, són eines útils i plaents però a la vegada són també una trampa.

Està molt ben estudiat i establert que la solitud incrementa el risc de patir malalties mentals i físiques i augmenta la mortalitat i l’ús de recursos socials i sanitaris, inclòs l’ingrés en residència. Els seus efectes són comparables al tabac i a la manca d’activitat física. A més, és molt freqüent la coexistència de solitud amb simptomatologia depressiva, ansietat i problemes de la son i els seus respectius tractaments amb psicofàrmacs. Encara no sabem quants d’aquests tractaments són estrictament necessaris, i fins a quin punt les intervencions psicosocials els podrien estalviar. Estem medicalitzant la soledat?, la viudetat?, la falta de comunicació? No falten raons per entendre que als centres d’atenció primària de salut hi acudeixen persones amb malestars emocionals relacionats amb els propis processos vitals que requereixen un abordatge global i en què els recursos de la comunitat poden ser de gran utilitat. Sota aquesta idea s’emparen els programes de prescripció social que actualment s’estan potenciant des de l’Institut Català de la Salut i el Departament de Salut de la Generalitat.

Jugant al billar a l’Espai de Gent Gran Sant Antoni, al jardí d’interior d’illa Càndida Pérez, al barri de Sant Antoni. Els estudis demostren que la formació de grups d’amics entre persones grans i el foment de les activitats conjuntes permeten millorar la qualitat de vida i reduir la mortalitat i l’ús de recursos assistencials.
Foto: Vicente Zambrano

La prescripció social, nom altament criticat tant per la part de “prescripció” com per la de “social”, equivalent a “recomanació d’actius” o “derivació a la comunitat”, és un mitjà que permet als professionals de la salut aconsellar serveis locals i comunitaris no clínics per millorar la salut i el benestar de les persones. Certament, és un mecanisme l’objectiu del qual és no tractar farmacològicament malestars emocionals com la solitud. En el mateix sentit, l’Ajuntament de Barcelona ha fet un mapa d’actius de la ciutat, accessible en línia, i té una llarga trajectòria de defensa d’iniciatives i entitats que promouen el suport social i el benestar emocional de les persones. Aquests programes s’emmarquen en el ressorgiment amb força de l’atenció a la salut comunitària des dels centres d’atenció primària. En aquests processos, els equips de salut realitzen diagnòstics locals de les necessitats de manera participativa, i la solitud de les persones grans és una de les necessitats que més sovint s’identifica i es prioritza. Tanmateix, la solitud no és una malaltia i qualsevol intervenció en l’àmbit sanitari ha de vigilar no medicalitzar aquesta condició humana.

Abordament social i individual

La solitud requereix un abordament social i individual. L’estudi amb més rigor metodològic per reduir-ne la incidència es va fer a Finlàndia (Pitkälä, 2010). Es va promoure la creació de grups d’amics entre persones grans que se sentien soles i que compartien àmbits d’interès i es van fomentar les activitats conjuntes. D’aquesta manera es va aconseguir una millora de la qualitat de vida i una reducció de la mortalitat i de l’ús de recursos assistencials. El resultat va ser positiu des del punt de vista de la relació cost-efectivitat. Aquest model d’intervenció s’ha implementat per tot el país.

Des de la Fundació Salut i Envelliment UAB vam aplicar un model inspirat en el finlandès i adaptat al nostre entorn (L. Coll i Planas, 2017). Vam promoure localment programes de suport i de participació social de persones que se sentien soles. Les respostes van ser diverses. Hi va haver dones que van fer amigues per primera vegada i es van deixar de sentir soles; altres persones se’n van sentir menys. Finalment, la soledat que les dones atribuïen a la viudetat va resultar difícil d’apaivagar, tot i que es van trobar millor en altres aspectes. Explicaven també que, gràcies a la intervenció, el barri se’ls havia fet més amigable; les persones que s’havien conegut es trobaven, se saludaven i s’interessaven pels respectius estats de salut. En conjunt, ens van explicar que havien recuperat la sensació que “la vida val la pena viure-la”.

En definitiva, la solitud és aquí, a la nostra ciutat, als barris, a les escales de veïns i a les nostres vides individuals… Com hi volem conviure?

Referències

1 – Dykstra, P. A. “Older adult loneliness: myths and realities”. Eur J Ageing. 2009; 6 (2): 91-100, doi: 10.1007/s, 10433-009-0110-3.

2 – Sundström, G.; Fransson, E.; Malmberg, B.; Davey A. “Loneliness among older Europeans”. Eur J Ageing. 2009; 6 (4): 267-275, doi: 10.1007/s, 10433-009-0134-8.

3 – Pitkälä, K. H.; Routasalo, P.; Kautiainen, H.; Tilvis R. S. “Effects of psychosocial group rehabilitation on health, use of health care services, and mortality of older persons suffering from loneliness: a randomized, controlled trial”. J Gerontol A Biol Sci Med Sci. 2009; 64 (7): 792-800, doi: 10.1093/gerona/glp011.

4 – Tesi doctoral en Salut Pública de la UAB. “Solitud, suport social i participació de les persones grans des d’una perspectiva de la salut.” Laura Coll i Planas, maig de 2017.

5 – Bauman, Z.; Donskis, L. Moral Blindness: The Loss of Sensitivity in Liquid Modernity. Wiley, abril de 2013.