Els jardins d’Enriqueta Sèculi, al barri de la Sagrada Família.
Foto: Vicente Zambrano
Passejant pels carrers de qualsevol illa de l’Eixample, plens de trànsit i sorolls, una petita obertura a la paret et crida l’atenció. Un cartell verd indica que es tracta d’uns jardins. T’endinses per l’estret passadís i davant teu s’obre un pati verd, un jardí urbà, amb mobiliari que permet el descans i el joc dels més petits, i que t’aïlla del brogit constant de la metròpolis. Isolament sonor i visual d’una urbs que es mou veloç sense cap pausa, fins que trobes aquell racó amagat, un espai de pseudonatura al mig de la ciutat. Un petit tresor.
Vora cinquanta jardins interiors d’illa estan oberts al públic a l’Eixample. Com deia Ildefons Cerdà a la seva Teoría general de la urbanización: “En cada un d’aquests espais aïllats per les vies urbanes, existeix un petit món, una petita ciutat o urbs elemental”. I a cada interior d’illa trobem aquest reduït microcosmos, amb les seves particularitats i singularitats: de mida petita o gran, de forma regular o desigual, amb més verd o més gris, amb sorra o cautxú, amb més zones de jocs o de descans. Però tots tenen en comú els espais d’oci i lleure, la imitació que fan de la natura i l’aïllament perceptiu, que facilita la interrelació del veïnat.
En el seu projecte urbanístic de l’Eixample, de tarannà progressista i igualitari, Ildefons Cerdà preveia que els interiors de les illes serien espais verds d’ús públic, que augmentarien la salubritat dels habitatges al mateix temps que oferirien al veïnat una zona de descans i lleure. Aquesta proposta es va veure desvirtuada des d’un bon principi, ja que l’oposició de les autoritats municipals, així com dels propietaris dels terrenys, va dificultar i aigualir el projecte. L’especulació va comportar que la superfície edificable augmentés molt la que Cerdà havia planificat, fet que va incrementar la densificació de l’Eixample.
L’urbanista i enginyer plantejava construir només en dos costats de les illes, però davant de les pressions va acabar acceptant que s’edifiqués als quatre. Amb el pas dels anys es va ampliar el nombre de plantes dels edificis mitjançant ordenances: el 1891 es va passar de les quatre que havia marcat Cerdà a sis, i a l’època franquista de l’alcalde Porcioles es va arribar a vuit, a les quals se sumaven àtics i sobreàtics. També es van augmentar les fondàries de construcció dins de l’illa i es van eliminar els espais dels seus interiors, que podien ser edificats en tota la seva planta baixa, i així van proliferar en molts d’ells fàbriques i comerços. En alguns casos la construcció interior va superar aquesta planta baixa i arribava als dos pisos d’alçada o més. La varietat d’ordenances encara es pot observar passejant per l’Eixample, contemplant façanes interiors i exteriors.
El pati de l’antiga fàbrica de joguines d’Ernst Paul Lehmann, local que avui dia acull una vintena d’estudis de diferents disciplines creatives, a l’Esquerra de l’Eixample.
Foto: Vicente Zambrano
Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora urbana, viu a l’Eixample i l’apassiona fixar-se en els detalls, que trenquen amb aquella excessiva regularitat de què tant van ser acusats Cerdà i el seu pla. Defensa la varietat de façanes, de detalls ornamentals, de profunditats dels edificis, d’espais interiors a les illes. “Imagina que no s’haguessin superat els quatre pisos que deia Cerdà. Amb els carrers plens d’arbres, com ell va planificar, ara l’Eixample seria una ciutat jardí”, evoca, nostàlgica, mentre assenyala un edifici de vuit plantes amb àtic al carrer del Consell de Cent, a tocar de la Fàbrica Lehmann, un espai que encara conserva “el seu pati orgànic”, on conviuen tallers relacionats amb la comunicació, l’art i la innovació.
Davant d’aquesta manca d’espais verds, l’arribada de la democràcia el 1976 va portar un nou Pla General Metropolità (PGM) que incorporava la recuperació dels interiors d’illa com a espais enjardinats, en la línia del que havia planificat Cerdà. La normativa indicava que les empreses que construïssin en els soterranis dels interiors de les illes n’haurien d’enjardinar la coberta, sempre que la planta baixa no fos edificable. En aquest sentit, els primers jardins recuperats el 1985 van ser els de la Torre de les Aigües (Roger de Llúria, 56) i els de la Casa Elizalde (València, 302).
El PGM es va concretar amb l’ordenança de l’Eixample del 2002, que derogava i modificava la de 1986. Segons aquesta ordenança, a partir de la segona corona de l’edifici, que a la planta baixa pot arribar a una profunditat d’edificació de 4,5 metres, tota la resta ha de ser jardí. Aquest espai pot ser privat, d’ús exclusiu per al veïnat que ocupa els habitatges de l’illa, o bé, si se’n construeix el subsol (amb un pàrquing, un supermercat o algun comerç), s’ha de cedir a l’Ajuntament i donar-hi un accés per obrir-lo a la ciutadania.
Des dels jardins d’Enriqueta Sèculi es gaudeix d’una impressionant perspectiva de la Sagrada Família. L’Ajuntament ha optat per donar noms de dona als nous jardins per compensar l’escassa presència femenina al nomeclàtor, destacadament al de l’Eixample. Enriqueta Sèculi (1897-1976) va ser una pedagoga, escriptora i activista feminista, cofundadora de diverses entitats de dones els anys anteriors a la Guerra Civil.
Foto: Vicente Zambrano
Una trentena d’espais recuperats fins al 2012
L’aposta per recuperar els interiors de les illes es va impulsar el 1996 amb la creació de l’empresa mixta Proeixample, que combinava capital públic (un 62 %) i privat (el 38 % restant). Proeixample buscava interiors d’illes, negociava, comprava locals i sòl. Invertia per poder aconseguir espais verds d’ús públic als patis i recuperava part del capital venent sòl edificable de l’illa. En l’època que va estar activa, de 1996 a 2012, es van recuperar al voltant d’una trentena llarga d’interiors per a ús del veïnat. L’arribada al Consistori de l’extinta CiU va acabar amb l’empresa, fet que, sumat a la crisi econòmica, va frenar la recuperació dels interiors d’illa.
El president de l’associació de veïns de la Dreta de l’Eixample, Jaume Artigas, ho té clar: “Des de l’arribada de la crisi el 2012 fins ara no s’ha inaugurat cap espai nou al barri. La recuperació de patis d’illa es feia comprant espais i no per expropiació, que tenia el mateix cost que una compra. Ara la realitat és més dura: no hi ha prou recursos econòmics. No es fa gestió urbanística perquè els preus són molt elevats.”
En aquest sentit, des del 2012 només s’han recuperat dos interiors d’illa: el d’Anaïs Napoleon (Marina, 155), al barri del Fort Pienc, l’any 2015, i un any més tard el de Montserrat Figueras (Còrsega, 195), a l’Esquerra de l’Eixample, nom aprovat el juliol de 2017 però que encara està pendent d’oficialitzar. “Són operacions molt costoses, tant per a l’àmbit privat com per al públic. Si és una operació pública i l’Administració ha de dedicar molts diners a la compra, cal comprar el sòl i executar-lo. Si el promotor és privat, ha de ser una actuació important perquè és ell qui paga la realització de l’interior d’illa per cedir-la després a l’Ajuntament, que és qui el manté”, explica Elisenda Capera, directora de llicències i espai públic de l’Ajuntament de Barcelona.
Actualment hi ha una cinquantena de jardins interiors d’illa d’accés públic a l’Eixample. Són difícils de comptabilitzar i des de l’Ajuntament els números ballen. El concepte de jardí ubicat en un interior d’illa costa de precisar i, tot i que en principi hauria de tenir algun costat edificat, alguns reculls també comptabilitzen jardins oberts, com el parc de Joan Miró. Altres compilacions inclouen els patis d’escoles en interiors d’illes, d’ús exclusiu de l’equipament, amb excepció de les escoles que participen els caps de setmana al projecte Patis Oberts.
El recull més actualitzat, que es va tancar a finals del 2017, és el realitzat pel col·lectiu d’arquitectes El Globus Vermell. Acaben de publicar un plànol guia anomenat Jardins interiors d’illa de l’Eixample, que es pot obtenir per 3 euros, en què també inclouen els dels districtes de Sant Martí, algun de Sant Andreu i un parell de situats a la frontera amb Gràcia. No hi incorporen els patis d’escola ni els jardins oberts, com tampoc els jardins privats de restaurants oberts al públic, per exemple el Bellavista Club. En total en comptabilitzen 77, dels quals uns 46 formarien part del districte de l’Eixample, un nombre lleugerament inferior als 48 que publicita el seu web. Entre aquests 46 n’hi ha 3 que estan en construcció.
Des de l’Ajuntament de Barcelona treuen importància als números: “El que volem són espais verds i lliures, no ens importa que siguin interiors o no. Al final preferim sumar-ho tot: el nostre objectiu és aconseguir uns cinquanta espais accessibles i que n’hi hagi un centenar de verds”, exposa Elisenda Capera.
Operacions en marxa
Accés a la Fàbrica Lehmann. Foto: Vicente Zambrano
Entrada als jardins d’Anaïs Napoleon, al barri del Fort Pienc. Foto: Vicente Zambrano
Accés cap a la Torre de les Aigües, a la Dreta de l’Eixample. Foto: Vicente Zambrano
Actualment, dins del Pla d’espais interiors d’illa hi ha diverses operacions en marxa per recuperar-ne de nous. El primer jardí que es preveu inaugurar, a principis de 2019, és el de la Casa Macaya (Roger de Flor, 191). Ara hi ha un petit espai de joc, però l’Ajuntament recuperarà i gestionarà tot l’interior d’illa com a zona verda. Les obres d’enderroc començaran en breu.
Altres projectes iniciats ocuparan antics cinemes. És el cas de l’illa del cinema Niza al barri de la Sagrada Família, que està en la fase d’enderroc de l’interior i que ja té un projecte d’edificació amb entrada i sortida pels carrers del Rosselló i la plaça de la Sagrada Família. Es projecta que les obres acabin a finals de 2019. L’extint cinema Urgell ja està enderrocat: el grup Bonpreu hi construirà un supermercat amb un pàrquing al subsol i habilitarà un jardí a la coberta, que cedirà a l’Ajuntament. També s’està enderrocant l’antic cinema Novedades, al carrer de Casp, d’on sorgirà un nou interior d’illa, però són obres que, com les del cinema Urgell, tenen un calendari de llarg termini, vora l’any i mig.
Al carrer de Sepúlveda, 50, s’està recuperant un petit espai que es coneix de moment amb el nom de jardins La Favorita, atès que era on hi havia l’edifici de Mobles La Favorita, enderrocat el 2007. Un projecte aturat és el de l’illa CLIP, envoltada pels carrers de Còrsega, Lepant, Indústria i Padilla, que té vuit locals als baixos. Tres són de l’Ajuntament, comprats en el seu moment per Proeixample, però ara mateix no hi ha cap iniciativa privada interessada ni diners públics per construir-hi.
Tots aquests projectes són oportunitats sorgides de la iniciativa privada i aprofitades per l’Administració. Per tant, és difícil poder establir un pla de recuperacions, ja que el Consistori depèn de les propostes externes que es facin. La impossibilitat de planificar els jardins a construir comporta que projectes com el de les superilles, en què els interiors d’illa podrien servir per connectar les diverses illes amb circuits de vianants, sigui difícil de realitzar.
“La superilla pot estar al carrer o al vial o pots fer una connexió passant entre els interiors d’illa; s’ha volgut sempre que aquests interiors tinguin entrada i sortida. Hi entres per una banda i en surts per l’altra i, si vols, t’hi atures. També són més segurs perquè hi ha mes circulació. Si aconsegueixes això, pots fer circuits, tot i que encara n’hi ha d’haver més i, sobretot, que coincideixin. A Sant Antoni n’hi ha bastants adjacents, però no tenen entrades i sortides organitzades”, explica Elisenda Capera, que assegura que la connexió de les superilles és un dels reptes del consistori.
L’objectiu que es va marcar en el seu moment Proeixample era que a l’Eixample hi hagués un jardí cada 200 metres, és a dir, cada nou illes. “Això és teoria, perquè després les oportunitats apareixen on sigui, però sí que serveix per veure on són les mancances. Quan tu marques aquests 200 metres, vas veient que hi ha zones més buides, com l’espai cèntric de l’esquerra de l’Eixample. Això serveix per orientar esforços, però surt el que surt”, conclou Capera.
Des de l’associació de veïns de l’Esquerra de l’Eixample comenten que valoren molt bé els jardins interiors que hi ha, encara que admeten que si les entrades són estretes els fa por accedir-hi. “No em fa cap gràcia entrar-hi, perquè sempre imagino que en sortirà algú que em farà mal”, confessa Madrona Comas, membre de l’associació.
Formes i usos molt variats
Les entrades als jardins interiors són molt diverses, tant com les seves formes i tipologies. Mercè Tatjer explica, mentre analitza l’interior d’illa de Sebastià Gasch (Rocafort, 87 i Entença, 62): “La parcel·lació de les cases és variada. Algunes conserven traçats històrics i fan biaix, o bé surten més que altres dins l’illa i creen un jardí desigual a l’interior. Això fa que cada jardí pugui tenir una forma diferent”. I també tenir uns usos variats. A l’Eixample alguns comparteixen l’espai amb equipaments públics, com biblioteques, escoles bressol o centres de serveis socials. Altres han cedit part del sòl per a horts urbans o a l’estiu es converteixen en una piscina. Tots, però, participen de característiques que deriven dels tres principis que comparteixen com a territoris pseudonaturals, aïllats de la gran metròpoli i la seva circulació i dedicats a pràctiques d’oci: la presència d’espais per seure i descansar, zones de joc i lleure per als infants i, sobretot, la intenció que el color verd hi predomini, focalitzat en una petita zona del jardí o bé repartit.
L’espai dedicat a la memòria de la soprano Montserrat Figueras (1942-2011), especialista en música antiga, a l’Antiga Esquerra de l’Eixample, és un dels últims que, fins ara, han entrat al nomenclàtor municipal.
Foto: Vicente Zambrano
Visitar-los permet també descobrir noms de dona fins ara desconeguts a la ciutat. Des de l’Ajuntament s’ha apostat per posar noms femenins a aquests jardins, com una manera de començar a compensar l’escàs 7 % que hi ha a tota la ciutat, a més del fet que cap carrer de l’Eixample porti nom de dona. Es recupera la memòria de dones significatives per a la ciutat i el país oferint-los un espai propi. Les últimes denominacions aprovades han estat la dels jardins d’Assumpció Català, la primera dona que va obtenir el doctorat en matemàtiques i astronomia, denominació inaugurada oficialment el 21 d’abril passat, i la dels jardins de Montserrat Figueras, soprano especialitzada en música antiga. “Comença a fer-se justícia, perquè sembla que, si has estat discreta i no has crida l’atenció, no et tenen en compte”, reflexiona Mercè Tatjer.
Aïllament, descans i jocs de color verd
La ruta pels interiors d’illa comença amb els jardins més nous de la ciutat, els de Montserrat Figueras a l’Antiga Esquerra de l’Eixample, inaugurats el juny de 2016. Un estret passadís, d’entrada i de sortida, em transporta del trànsit del carrer de Còrsega a un oasi. Ple d’arbres i de plantes que s’enfilen per les parets, entre els espais de pas i al voltant de les zones de descans i joc, la sensació d’estar en un petit espai aïllat és més intensa que mai.
Però el dissabte al matí la calma desapareix. Dues festes d’aniversari es reparteixen l’espai, de vora 1.500 metres. L’una ocupa la part elevada del parc, darrere de l’espai de joc on les plantes enfiladisses embolcallen el mobiliari urbà de descans. Els entrepans i les begudes ocupen unes petites taules, mentre que les famílies comparteixen l’espai jugant i parlant. L’altra festa d’aniversari s’ha col·locat a un costat del parc, en un petit sortint. Una animadora construeix formes d’animals amb globus, mentre unes safates plenes de cupcakes de colors esperen el seu moment de protagonisme.
“Normalment hi ha una festa d’aniversari al mes; que avui n’hi hagi dues és molta casualitat –comenta en Fidel, veí de l’illa–. Visc aquí mateix, però no em molesta el soroll. Tinc fills i és un privilegi poder venir a jugar tan a prop de casa.” Mentre parla, observa el seu fill petit que juga amb la sorra que envolta l’espai de joc i recorda el taller de motos que ocupava tot l’interior abans de la reforma, no fa tant de temps. “El canvi ha estat a molt millor”, valora.
La Carlota, de nou anys, descansa en un dels bancs que envolten el parc mentre sosté amb força la seva bici. “M’agrada el parc”, assegura, tímida. El seu pare, tanmateix, confessa que prefereixen altres parcs més grans, com els jardins de Beatriu Pinós-Milany, baronessa i divulgadora de l’obra de Ramon Llull, que són només a tres minuts a peu. La zona que envolta l’Hospital Clínic té una alta densitat de jardins, en illes gairebé consecutives. Ara bé, no tot el barri segueix aquesta dinàmica: a la zona cèntrica, entre Aragó i Mallorca, pràcticament no hi ha espais verds.
Però no tot són flors i violes…
A uns quaranta minuts hi ha el penúltim jardí construït, el d’Anaïs Napoleon (Marina 155), al barri del Fort Pienc. A mitja tarda nens i nenes l’omplen amb corredisses i jocs. Projectat com un pis de l’Eixample amb les seves estances, s’hi accedeix per un passatge que simula el rebedor i que acull una petita exposició sobre Anaïs Napoleon, la primera fotògrafa professional catalana. Un rebedor que és lloc de pas i que du a la cuina, on sota uns arbres fruiters tres nens juguen a pilota, tot i ser una de les múltiples accions prohibides a l’espai. Com ho és també fer soroll i cridar.
“Un senyal que demana silenci. Com és possible? És un espai per a nens!”, es queixa, enfadada, la Stefanie, veïna de l’illa que cada tarda va amb els seus fills al jardí. “Abans el pati era dels veïns i no han acceptat gaire bé que passi a ser obert”, reflexiona al seu torn l’Eugènia, que, acompanyada dels seus quatre fills, reclama a la ciutat espais verds “més grans”. Els jardins han estat polèmics. Abans d’obrir-se al públic eren un espai privat de la finca. La cessió no es va fer en el seu moment i, quan finalment es va dur a terme, forçada per l’Ajuntament, el veïnat la va rebre amb moltes queixes, centrades sobretot en el soroll. “Un dia els veïns fins i tot van llançar ous. A mi em va tirar una llauna –explica la Stefanie–. Han tret dues joguines del mig de l’espai de jocs perquè eren peces de metall sobre suports de fusta i feien soroll. Increïble!”
Elisenda Capera fa notar les contradiccions de les prohibicions. “Els interiors d’illa ressonen. Entendria el malestar en hores que estàs dormint i per això a la nit estan tancats. Però són nens, criden i corren. No és que aquest interior tingui més problemes que altres, és que alguns veïns són especialment sensibles”, conclou.
A la terrassa del jardí trobem taules amb quadres d’escacs dibuixats i petits bancs a l’ombra dels arbres, avui buits. A les habitacions hi ha les zones de joc: un espai amb gronxadors i un sorral. De les parets pengen plantes enfiladisses, que imiten una natura que el terra de cautxú i els edificis que l’envolten contradiuen. Els arbres ajuden a amagar aquest entorn urbà; asseguda en un banc, només veig fulles i branques. Tot i el soroll de nens jugant, hi ha un isolament del soroll extern, trencat per algun cop de pilota i algunes piulades d’ocells.
Els jardins dedicats a la famosa cupletista Càndida Pérez (Olot, 1893-1989), al barri de Sant Antoni.
Foto: Vicente Zambrano
Aquests jardins no tenen equipaments incorporats, a diferència d’altres espais que conviuen amb diversos serveis. És el cas dels jardins de la cupletista i compositora Càndida Pérez (Comte Borrell, 44-46), situats a Sant Antoni, que comparteixen espai amb una biblioteca i un centre de gent gran. L’accés és un passadís ample de sostre alt des del qual s’accedeix a la biblioteca Sant Antoni-Joan Oliver, de cinc plantes i molt transitada.
A dins del jardí la calma és total. Són quarts de vuit de la tarda i només ocupen l’espai uns avis amb la neta i dues noies assegudes en un banc. “No acostumem a venir al jardí, però avui fa molt bon dia i hem aprofitat per treballar”, comenta l’Helena, assenyalant l’ordinador que la Marien té a la falda. “Jo vinc molt a la biblioteca per la seva secció de còmics”, confessa, mentre observa de reüll la carta de presentació que està preparant per enviar a una empresa.
S’obre la porta de l’espai de gent gran, ubicat dins del pati interior, i en surten tres dones amb una rosa a la mà. S’asseuen als bancs que envolten la zona de jocs infantils i d’elements per fer exercici físic. “Jo era ballarina”, confessa alegre i divertida la Núria Soriano Módena, que deixa clar que és com el vinagre, no és que sigui moderna. Vestida amb jaqueta blanca i faldilla a joc, els llavis ben vermells i unes ulleres negres que li donen un toc molt modern, explica que surten de celebrar Sant Jordi, amb un berenar i un ball. “A mi aquest jardí m’encanta, tranquil i agradable, sobretot a l’estiu, quan fa bon temps”.
Una xemeneia destaca a l’espai, record de la fàbrica de caramels que ocupava el pati. Tot i tenir alguns arbres, el jardí és dominat pel color ocre de la sorra i pel negre del ferro de les parets, a excepció d’un cantó ple de plantes enfiladisses, una manera d’evitar pintades als murs. La Núria i les amigues marxen cap a casa; al cap de poc la resta de participants del ball de Sant Jordi les segueix, creuant el pati amb somriures emocionats.
La “platja de l’Eixample”
Per acabar la ruta m’acosto als jardins de la Torre de les Aigües (Roger de Llúria, 56), que a l’estiu es converteixen en una piscina coneguda com la “platja de l’Eixample”. Encara és primavera i a mig matí l’espai l’ocupen turistes, mares amb nadons i treballadors en descans. Els múltiples arbres repartits pel pati ofereixen ombra i sensació d’aïllament.
Els jardins de la Torre de les Aigües, a la Dreta de l’Eixample, inclouen una piscina molt freqüentada a l’estiu, coneguda com la “platja de l’Eixample”.
Foto: Vicente Zambrano
“Treballo molt a prop i vinc cada matí a desconnectar durant el descans”, explica l’Andros, amb una cigarreta a una mà i a l’altra mig entrepà embolicat amb paper d’alumini. “Avui està tranquil; normalment venen els estudiants de batxillerat de l’institut a l’hora del pati i s’omple”.
A l’Andros se li acaba el descans i torna cap al despatx. La Roxanne s’asseu en un banc. Està de vacances i ha llogat un apartament molt a prop dels jardins; hi ha arribat per casualitat però el troba molt bonic. Dos adolescents xerren i comparteixen confidències, mòbil en mà. Un home entra amb el telèfon davant dels ulls, nerviós, sense deixar de pitjar tecles mentre es mou lentament per l’espai, poc conscient del terra que trepitja. La calma que ofereix avui l’aïllament del pati no té res a veure amb l’ambient que hi ha a l’estiu, quan els crits dels infants l’omplen. Fins i tot se senten ocells, que passegen entre les copes dels arbres amb una tranquil·litat que no troben a la resta de la ciutat.
Jardins amagats encara no pervertits pel turisme, tot i que comencen a ser coneguts, sovint per casualitat. Espais de descans i desconnexió visual i sonora enmig d’una ciutat que avança veloç i, amb ella, les persones que l’habiten. Un recés que es combina amb el joc i el lleure dels infants dins d’uns espais que, proveïts sovint de verd, prometen la il·lusió d’estar en contacte amb una natura llunyana que, en l’imaginari col·lectiu, simbolitza qualitat de vida. En una zona mancada de grans espais verds, els jardins interiors d’illa es converteixen en un substitut acollidor d’aquella natura anhelada, distant de la gran metròpoli.