Foto: Dani Codina

Des de l’any 2006, quan vaig arribar a Montcada i Reixac, el nombre de dones pakistaneses residents a Barcelona ha augmentat considerablement, tot i que els problemes als quals s’enfronten no han canviat gaire.

Aquests problemes, com ara l’aïllament o la dependència, es deuen, en gran mesura, al desconeixement de les llengües d’acollida. La manca de lligam cultural i la distància entre les llengües fan que l’aprenentatge sigui complex, independentment de les experiències prèvies, la formació o l’origen d’aquestes dones. A més a més, molt sovint arriben com a conseqüència de processos de reagrupament familiar, amb els fills i sense xarxa social que els doni suport. Aquest fet, en combinació amb les extenses jornades laborals dels marits, fa que elles siguin les responsables principals de la cura dels nens i que s’endarrereixi el seu aprenentatge de les llengües locals. Al seu torn, les joves que accedeixen a l’educació també es veuen afectades per les dificultats lingüístiques i el desconeixement del sistema educatiu.

Ja a l’institut vaig començar a col·laborar amb associacions que buscaven donar veu i promoure la integració de les dones pakistaneses. Poc després vaig decidir portar aquestes iniciatives al meu context i vaig començar a compaginar el treball associatiu amb la recerca. Així és com va néixer PakMir: una associació que pretén assegurar la participació de les dones pakistaneses en el teixit sociocultural per facilitar-los l’adquisició d’habilitats que els permetin l’emancipació personal en tots els àmbits, mentre que elles, paral·lelament, hi aporten el bagatge del seu país d’origen.

Al mateix temps vaig començar a coordinar el programa “Aprenem. Famílies en xarxa”, projecte de Casa Àsia on alumnes d’institut d’orígens diversos formen parelles lingüístiques amb els seus pares i/o les seves mares. Aquest projecte m’ha permès treballar amb mares i filles d’origen pakistanès amb un enfocament innovador, i s’ha convertit en una plataforma per desenvolupar noves iniciatives. Un exemple d’aquests projectes és l’associació d’estudiants catalans d’origen pakistanès (ECOP) que, tot i no centrar-se exclusivament en la qüestió de les dones, posa l’èmfasi en la millora de l’educació del col·lectiu com a pas fonamental per a la integració. L’ECOP està formada per estudiants universitaris i altres alumnes de diferents àmbits acadèmics: medicina, enginyeria, dret, humanitats, ciències polítiques, administració i direcció d’empreses, i comunicació visual, entre d’altres.