Se m’ha de permetre que vessi una llagrimeta per tots els locals de barri desapareguts i, encara més, per aquells que vaig veure inaugurar, alguns en olor de multituds.

© Juliet Pomés

A partir del 1939 –maleïda postguerra!–, la major part de la població portava dol per algun familiar que havia mort a la rereguarda, al camp de batalla o a la sorra dels camps francesos, o vivia en un neguit constant pel destí que esperava als que estaven tancats en camps de concentració o a la presó. Un bon recurs per espantar la gana i somiar era la sessió doble d’un tronat cinema de barri on, malgrat la incomoditat de les butaques, fugies del present i vivies en un dels luxosos i sofisticats habitacles de comèdia americana, navegaves pel Carib en velers de pirates, reies amb els germans Marx o assisties amb un nus a la gola als experiments d’un cèlebre fabricant de monstres.

L’únic cinema que resisteix dels que freqüentava en aquella època és el Bosque, on el meu pare, als anys vint, hi havia escoltat sarsueles. Avui, l’àmplia platea, les llotges i un enorme galliner s’han convertit en un complex de nou sales. Per tant, no es pot dir que hagi desaparegut, sinó que s’ha transformat. La façana conserva les caràtules de Gargallo en què es va representar ell mateix i els seus col·legues Nonell, Nogués i Picasso.

© AFB
Una colla de Sant Medir passant pel davant del cinema Smart del carrer Gran de Gràcia, l’any 1915. Amb l’arribada del franquisme es va passar a dir Proyecciones.

A quarts de quatre de la tarda d’un dissabte, a principis de la dècada dels quaranta, vaig quedar amb el cul enganxat al banc del galliner en què, a més del complement, es projectava la versió en què Boris Karloff interpretava el monstre del doctor Frankenstein. I no en vaig sortir fins tocades les nou, ja que vaig tornar a veure la pel·lícula perquè ningú no t’impedia d’enllaçar dues sessions consecutives. Quan vaig trepitjar altre cop la rambla de Prat vaig trobar el meu pare, desesperat, que preguntava al porter del cinema i a la gent que en sortia si havien vist un nen com jo. Aquell excés em va costar dos mesos sense el cine dels dissabtes a la tarda.

El que sí que ha desaparegut del tot és el cinema Smart, del carrer Gran de Gràcia a tocar de Ros de Olano, inaugurat el 1910. Acabada la Guerra Civil, quan la dictadura va obligar a canviar tots els noms estrangers tret que fossin alemanys o italians, el vell Smart es va passar a dir Proyecciones. Ja adolescent, una tarda de dissabte que amb un amic, en lloc d’estudiar, vam decidir passar a l’Smart, quan tornava a casa vaig trobar els pares a punt per anar al cinema en família, sense precisar què volien veure. S’anava al cine, llavors, senzillament. Pel camí que empreníem, tant podíem anar al Bosque com al Select o al Proyecciones, però la sala que havien triat era la mateixa que ja m’havia acollit aquella tarda. Vaig callar, per no delatar-me, i em vaig empassar el mateix programa que acabava de veure. Per sort, en una hi sortia June Allyson. I tant! Es deia Al compás del corazón!

Carrer Gran de Gràcia avall, però a mà dreta, hi havia el Mundial. En aquest local recordo haver vist El lago de mis ensueños, amb Kristina Söderbaum, una pel·lícula d’un romanticisme malaltís, d’aquelles amb què els nazis s’estovaven mentre rostien jueus. Aquell dia vaig coincidir al carrer amb una parella que feia poc que festejava. I jo, que encara era un nen, no me’n vaig separar. La mare em va esbroncar per la meva falta de tacte, ja que no m’havia fet càrrec que volien estar sols.

Durant una pila d’anys aquests dos cinemes, el Mundial i el Proyecciones, oferien el mateix programa, tal com passava amb el Bosque i el Principal. O amb el Capitol i el Metropol, l’Arenas i el Liceo, i… Era freqüent trobar pel carrer algun ciclista amb una motxilla a l’esquena que no parava de transportar uns estoigs metàl·lics que contenien els rotlles de cada una de les cintes d’un local a l’altre per tal que els operadors les empalmessin. Si un incident de circulació impedia l’arribada a temps del repartidor, els espectadors no teníem altre remei que picar de peus per expressar el nostre disgust davant la pantalla en blanc.

© AFB
El Coliseum, un dels principals locals d’estrena de la ciutat, un luxe inabastable per a molta gent durant la postguerra.

Si un dissabte a la tarda visitava un pis del carrer de Jesús, de Gràcia, els avis eren prou generosos per afluixar els pocs cèntims que valia l’entrada del Comèdia, situat en un carreró darrere la Casa Fuster. Una tarda hi vaig veure El màgic d’Oz! Una nit que hi vam anar amb els pares, a aquest Comèdia –res a veure amb el multisales que ara hi ha al xamfrà de la Gran Via amb el passeig de Gràcia–, feien una pel·lícula que ens va semblar la més lenta i ensopida que havíem vist mai. Molts anys més tard, amb certa experiència com a espectador, la curiositat va fer que intentés saber què era allò que ens havia desagradat tant d’El bosque petrificado. A partir d’un guió de Robert Sherwood, dirigida per Archie Mayo i interpretada per Leslie Howard, Bette Davis i Humphrey Bogart, era una petita joia. Com podia ser que n’haguéssim parlat tan malament?

Carrer Gran de Gràcia amunt hi havia el local que es va obrir el 1908 com a Trilla, i que es va passar a dir Estudi Cirera, Select –Selecto, és clar, a partir del 1939– i Fontana, abans que tanqués l’any 1988. En el meu temps s’hi feien varietats. I pel cantó de Sant Gervasi, a tocar del Mercat del Galvany, “la barraca”, que es deia igual que el mercat. Gairebé adolescent, hi acudia en companyia d’una colla força estripada. I si un dia hi anava més tard del compte, els altres ja eren a dins i tot era a les fosques, ningú no protestava si cridava: “Ei, Freixas, on sou?”, per orientar-me.

En aquest recorregut nostàlgic no ha aparegut ni un sol local d’estrena. No quedaven al nostre abast. Només recordo una nit que un parent que l’abillava una mica em va portar al general del Coliseum a veure Trader Horn.

Se m’ha de permetre que vessi una llagrimeta per tots aquests locals i, encara més, per aquells que he vist inaugurar, alguns en olor de multituds, i que també han desaparegut. D’entre els que quedaven a la meva zona recordo el Roxy, de la plaça de Lesseps; el Balmes, a tocar de Marià Cubí; l’Aristos, del carrer de Muntaner, que es va transformar en el Teatre Moratín i ara és Luz de Gas; l’Arcàdia, del carrer de Tuset; els Arkadin, de la travessera de Gràcia a tocar de la via Augusta, i el Windsor, de la Diagonal.

És evident que s’han inaugurat sales noves –no pas al barri!–, però això, i la recuperació del Boliche, del Texas i, ara mateix, del Phenomena, no compensa, ni de bon tros, la llista dels locals desapareguts a la nostra ciutat.