El col·lectiu xinès no s’adapta fàcilment als costums catalans, però l’economia fa molt per la integració. Compartim una característica: l’esperit emprenedor. La Wen i la Jenny, de visita entre nosaltres, creuen que la dita “Barcelona és bona si la bossa sona” podria ser perfectament un d’aquells antics i savis proverbis xinesos.

© Albert Armengol
Turistes xinesos al Museu del Barça.

Cada cop faig servir menys Facebook. La censura xinesa no ho posa fàcil. Però l’altre dia, quan vaig obrir-lo per penjar uns articles, vaig trobar-me amb un missatge d’una vella amistat. Era la Sun Wen, que des de Hong Kong em preguntava si a mitjan setembre seria a Barcelona. Estava de sort. Per la Diada i durant tres setmanes deixaria el meu exili oriental per tornar a casa. Quines ganes!

La Wen primer em va parlar del seu hotel a tocar de la Rambla de Catalunya. Volia saber si aquella era una bona zona per anar de compres amb la seva companya de feina. Vaig contestar que tenia el passeig de Gràcia a dues passes i que de ben segur que quedarien entusiasmades baixant fins a la plaça de Catalunya tot mirant aparadors. Després, engrescada i fent servir la confiança que ens teníem quan tots dos vivíem a Pequín, em va dir si tindria temps per ensenyar-li la ciutat. No m’hi vaig poder negar. M’encanta presumir de Barcelona quan m’estic a l’estranger, però mostrar-la i veure la reacció dels visitants sempre és un plaer.

Llavors li vaig preguntar exactament què volia fer a la capital de Catalunya. En altres paraules, què significava per a ella la paraula Barcelona. El sorollet de “missatge nou” es va revolucionar. Disseny. Bon menjar. Ciutat plena de colors. Productes de cuir. La platja. Els Jocs Olímpics… Jo no recordava haver-li parlat del cuir o del disseny (sí de la platja i el menjar), de manera que vaig voler saber com havia adquirit aquells nous coneixements sobre Barcelona. “És el que he llegit a les revistes i el que diuen a la tele”, va assegurar. He de reconèixer que estava francament sorprès. A la Xina es parla de Barcelona molt més del que m’havia imaginat.

Més enllà dels tòpics

© Albert Armengol
La cerveseria Menta, Fresa y Chocolate, de Diputació/Bailèn.

Les opinions de la Wen em van resultar xocants. Normalment, quan ets a la Xina i dius “Barcelona”, el primer que apareixen són els tòpics. Fa uns anys eren els toros i el futbol. Ara l’esport rei acapara gairebé tot el terreny. A veure, si he de ser sincer, gran part dels xinesos només coneixen aquests clixés al principi. No els culpo. Si pregunto a un barceloní què sap de Xangai, em trobo moltes cares de pòquer. Tots han vist la postal amb l’skyline de Pudong; però, què saben realment els barcelonins d’una ciutat que ni tan sols és la capital de la Xina? Més aviat poc. Gairebé ningú no sap que Xangai i Barcelona estan agermanades i tot!

Però, com deia, el futbol i sobretot els èxits del Barça han estat un aparador molt important per a la ciutat de Barcelona a la Xina. Per posar un exemple: a Pequín hi ha una penya blaugrana i un web muntat per xinesos on es comparteixen opinions, reflexions i comentaris sobre el seu equip preferit. Aquests pequinesos no gaudeixen de la seva afició al futbol en solitari. Els agrada reunir-se amb “els altres”. Amb els catalans. És a través de l’esport i el contacte amb nosaltres, els exiliats, que s’interessen cada cop més per la ciutat i el país que ha vist néixer el Barça. El que comença amb la il·lusió de gaudir dels gols d’en Messi acaba amb les ganes d’anar a Barcelona a visitar, òbviament, el Camp Nou, però també la Sagrada Família, el Parc Güell, la zona olímpica, la Rambla… Passats uns mesos, aquell municipi que per a ells només significava un equip de futbol els és ara gairebé familiar.

En una d’aquestes trobades sinocatalanes vaig parlar una estona amb la Xiao Shan, la dona d’un amic meu resident a Pequín. “Jo tinc clar que vull que el nostre fill neixi i creixi a Barcelona”, va afirmar sense dubtar-ho ni una mica. La Xiao Shan ja ha estat tres cops a casa d’en Xavi i no amaga el seu amor pel pis on viu la seva sogra a la Barceloneta. Fent d’advocat del diable, li vaig dir que Pequín era molt més gran i interessant. Barcelona, al cap i a la fi, cabria sencera amb tots els seus habitants i monuments en un barri dels petits de la capital de la Xina. Però no la convencia. “Allà el menjar i el sistema sanitari són millors”, diu, segura de si mateixa. I afegeix que, tot i que els barcelonins sempre es queixen, la seva és un ciutat neta i sense contaminació. Assenyala el cel gris de pol·lució i diu: “Mira, això a Barcelona no ho he vist mai.” Als xinesos els cau la bava amb la blavor del cel català. Ella juga amb avantatge. Ja ha posat els peus a l’altra banda i coneix les virtuts de la ciutat del seu marit.

Llavors torno a pensar en la Sun Wen i les seves impressions sobre la ciutat, i pregunto a la Xiao Shan què sabia ella de Barcelona abans de conèixer en Xavi. Es posa en actitud pensativa. “Ah, ja ho recordo! Una tieta va anar-hi pels Jocs Olímpics i em va dir que a Barcelona tothom es fa petons cada cop que es troba”, diu somrient. És clar, a la Xina això de saludar-se amb dos petons no s’estila gens. Més d’un cop m’he trobat en una situació incòmoda fent dos petons a una noia que no sap ben bé com interpretar-los. Ara la Xiao Shan ja s’ha acostumat als dos petons i sembla que té ganes d’acostumar-se també a viure en una ciutat on els nens conviuen amb gossos grans i no tenen tants deures com els xinesos després de l’escola; dos aspectes més que criden l’atenció a aquesta xinesa del nord.

Els xinesos a Barcelona

© Albert Armengol
Anunci de la central de majoristes Merca China Internacional, a l’entrada de Badalona des de Sant Adrià.

Quan la Wen i la Jenny, la seva companya de feina, van arribar, van experimentar sensacions que no s’esperaven. Feia més bon temps que a Hong Kong i la gent no parlava tant anglès com s’esperaven. Un dia, degustant unes tapes per Sants, es van adonar que el bar on eren estava regentat per xinesos. Amb les croquetes i el pa amb tomàquet i pernil ja coll avall, es van quedar parades en veure que aquell aperitiu l’havien preparat uns compatriotes seus. Els vaig dir que, sense tenir un China Town amb nom propi com el de Londres, a Barcelona hi havia força activitat xinesa. Quan la demanda va deixar de recomanar obrir restaurants de cuina asiàtica, els xinesos van llançar-se sense por a adquirir locals de restauració sense canviar res del que hi havia. Els bunyols, els calamars i les patates braves són els mateixos que feien els antics propietaris. L’únic que ha canviat és que la persona que governa els fogons ara té els ulls ratllats.

Tot i que el xinès no és un dels col·lectius que s’han adaptat més ràpid als costums catalans, l’economia ha fet molt per la integració. I és que els xinesos i els catalans compartim una característica: l’esperit emprenedor. Mentre beuen una Estrella a glops curts els explico la dita de “Barcelona és bona si la bossa sona”. Riuen i troben que és una màxima que podria ser tranquil·lament un d’aquells antics proverbis xinesos amb tanta saviesa al darrere.

Abans d’acomiadar-nos els pregunto què els ha agradat més de Barcelona, ara que ja l’han vist amb els seus propis ulls. La Jenny destaca el menjar. Si conegués l’expressió, em diria que s’ha posat les botes picant ací i allà i provant des de carxofes arrebossades fins a anxoves de l’Escala. La Wen subratlla l’arquitectura: “M’encanten els edificis. No només els de Gaudí. A cada carrer quedo encantada mirant amunt.”

Després d’una setmana de feina i turisme han tornat a la Xina. Em connecto de nou al Facebook a desgana i veig que han penjat un munt de fotos. Els comentaris demostren que són l’enveja de la colla. De sobte, totes les seves amigues volen venir a Barcelona.