Com a alcalde de Barcelona (1957-1973), Porcioles va encarnar el retrat robot del col·laborador català de Franco: peça clau de l’operació engegada per netejar la imatge del franquisme al país, se’l va criticar per la construcció de la gran Barcelona, moderna però caòtica, i se’l va lloar per accions com la creació del Museu Picasso o la recuperació de la històrica compilació del Codi Civil català.

© Pérez de Rozas / AFB
Porcioles bateja l’elefant del zoo amb aigua de Canaletes, el 22 de setembre de 1957.

Josep Maria de Porcioles i Colomer (Amer, 1904 – Vilassar de Dalt, 1993) ha esdevingut amb el temps una de les figures més paradoxals i difícils d’interpretar del panorama polític català, sobretot per la contradicció enorme de la seva tasca.

D’una banda va participar activament en la dictadura del general Franco, amb actuacions controvertides, com ara, entre altres, la construcció de barriades perifèriques on s’amuntegava la població immigrada del sud de l’estat espanyol, sovint vertaders racons suburbans –Ciutat Diagonal, la Pau, el Turó de la Peira, Sant Roc de Badalona, la Mina de Sant Adrià, Bellvitge de l’Hospitalet, etc.–, o la destrucció parcial de l’arquitectura modernista de Barcelona, fomentant blocs de pisos d’estil populista i la construcció de les famoses remuntes i els sobreàtics, amb un èmfasi especial en el barri de l’Eixample.

Tanmateix, d’altra banda, Porcioles va desenvolupar la necessitat personal de portar a terme una pila de realitzacions que, veient què va significar el franquisme a Catalunya, mereixen ser qualificades de positives. Per primer cop després de la victòria franquista del 1939, Porcioles va donar suport a manifestacions del folklore i la cultura popular catalana, com les ballades de sardanes (prohibides per Franco) o la Festa dels Tres Tombs. En el mateix sentit, també va donar moltes facilitats per a la creació del Museu Picasso i la Fundació Miró. Es miri com es vulgui, es tractava d’una actuació sorprenent, en certa manera compensatòria en la personalitat del jurista, molt de l’època: una ambigüitat sui generis, també molt porcioliana, entre el positiu i el negatiu, que va culminar el 1960 amb l’aprovació històrica per part de les Corts espanyoles, i gràcies a les negociacions del mateix alcalde, de l’anomenada Compilació del dret civil especial de Catalunya, una fita majoritàriament desconeguda pel gran públic, però d’una importància simbòlica i jurídica cabdal per al país.

Aquesta Compilació s’empeltava en l’històric Codi Civil de Catalunya i li restituïa l’antiga fermesa; una obra col·lectiva, consensuada pel Parlament de Catalunya, que donava plena legitimitat a un dret català propi. Per entendre-ho, la recuperació de la Compilació, quasi única i pionera a escala europea, retornava la legitimitat a la sèrie de normes civils modernes que havien estat suprimides amb la invasió borbònica de Catalunya el 1714. En resum, en la seva arrel bàsica, simbolitzava el retorn de la llibertat civil de les persones. La Compilació culminava un llarg procés històric, fruit de la Renaixença cultural i del catalanisme polític, i per contradictori que pugui semblar, sortia del catalanisme estret, moderadíssim, d’un home proper a la dictadura, com si els orígens i la moralitat fossin més potents que l’alineació política del personatge.

Porcioles també va plantejar l’ambiciós Pla Barcelona 2000 i una exposició universal per a Barcelona el 1982, que no es va arribar a fer, però que va donar la primera idea d’uns Jocs Olímpics. Tot plegat, mentre els polígons creixien de manera distorsionada, caòtica i vertical, com si l’alcalde que patrocinava, construïa i feia esclatar l’especulació i els negocis privats en aquella Barcelona dels anys seixanta, desfeta per la postguerra, fos atacat per una mena d’esquizofrènia, que havien de patir igualment nombrosos personatges del règim, com el mateix Joan Antoni Samaranch. L’antic delegat nacional d’Educació Física i Esports de Franco es va enderiar per aconseguir els Jocs de Barcelona 92, en una ambiciosa campanya personal de rentat d’imatge davant la història i els seus paisans, segurament per haver aixecat la mà amb fermesa durant la dictadura. El cas de Porcioles és similar.

Quan el 1957 el dictador el va escollir com a alcalde de Barcelona, per designació directa, sabia molt bé el que es feia. El fidel director general dels Registres i del Notariat del Ministeri de Justícia, així com experimentat notari de Barcelona i procurador a Corts, era el personatge ideal per ocupar el càrrec. Porcioles seria alcalde durant quatre mandats consecutius; setze anys seguits. Però la seva elecció s’havia produït d’acord amb el canvi de rumb urgent que Franco havia hagut d’engegar a finals dels cinquanta, el qual té com a exemple significatiu el retorn de la Compilació catalana.

© Hemeroteca de La Vanguardia
Portada del diari La Vanguardia del 21 de juliol de 1960 amb la noticia de l’aprovació per les Corts franquistes de la compilació del dret civil especial, i la imatge de l’alcalde parlant als procuradors.

Segons el notari de Barcelona Lluís Jou, aquest canvi de direcció del règim, “més enllà de la capacitat de convicció de l’alcalde de Barcelona, forma part de l’estratègia del canvi econòmic iniciada dos anys abans i del que després s’ha conegut com a Operació Catalunya, un intent del franquisme de trobar més simpaties al nostre país, de trencar el recel per la nova política econòmica i de guanyar-se a l’estranger una certa credibilitat aperturista que només tenia possibilitat d’èxit si es feia des de Catalunya”. Jou també afirma que “és una estratègia que Porcioles promovia, també amb la idea que una major col·laboració permetria arrencar més concessions” del dictador. Fos com fos, la Compilació recuperada, paradoxalment, va donar ales al règim i d’aquesta manera Porcioles va ser clau per a l’obertura del franquisme cap a nous esquemes polítics i econòmics; la gestió possibilista de la seva gran Barcelona, amb la sèrie d’ambigüitats inconnexes que la van caracteritzar, va esdevenir imprescindible perquè l’Estat espanyol pogués ingressar en les institucions econòmiques internacionals.

Porcioles, com a català integrat en el franquisme, encarnava una gran paradoxa. Ja quan havia estat president de la Diputació de Lleida (1940-43), per exemple, havia aconseguit la devolució a la ciutat de la catedral, convertida en caserna de l’exèrcit per Felip V, i allí va fundar l’Institut d’Estudis Ilerdencs, centre crucial de promoció cultural a les terres de Ponent. Com a alcalde de Barcelona, se li reconeixen els mèrits d’haver promogut una llei especial per a la ciutat, la Carta de Barcelona, que li permetia actuar de manera molt presidencialista prescindint de les estructures del règim; d’haver ideat i portat a terme el sistema d’abastament d’aigües procedents del Ter; d’haver aconseguit també la devolució a Barcelona de la muntanya i del Castell de Montjuïc, i d’haver fomentat la realització de tota mena de fires i congressos, així com les primeres inversions al metro després de la Guerra Civil.

Porcioles era un home de missa, de creences profundes, assenyat; tenia un aire aristocràtic, senyorial, i com que s’entrebancava amb algunes paraules (era quec), resultava encara més entranyable, mesurat, distant. Però el més important és que era notari. Un home de fiar, que havia seguit la carrera del pare i de l’avi. Havia guanyat oposicions per ser notari a Balaguer el 1932 i també havia estat dirigent local de la Lliga. Quan va esclatar la Guerra Civil, després de mesos de detenció a la presó Model, va fugir a França. En tornar, va assumir el destí natural de tanta gent liberal de dretes: es va adaptar al règim franquista, fins al punt d’assumir-ne els tics més criticables i negatius. Sota el lema que “el millor camí és anar de la revolució a la concòrdia”, com a alcalde de Barcelona se li ha criticat amb duresa que fomentés en excés el trànsit viari dins la ciutat, amb projectes com la Ronda del Mig, l’avinguda Meridiana, els túnels de Vallvidrera o la xarxa d’aparcaments per concessió.

En el cas dels túnels de Vallvidrera, se’l fa responsable d’haver deixat inacabat el projecte, perquè col·lapsen l’entrada a Barcelona des de la Via Augusta. Segons el projecte inicial, la famosa obra havia de connectar amb una altra gran via que creuaria la ciutat fins al carrer Numància i fins a Montjuïc, objectiu que hauria agilitzat enormement el trànsit en hores punta, però que evidentment no es va acabar d’acomplir. D’altres l’han acusat d’eliminar els tramvies i d’haver municipalitzat excessivament el transport públic amb la implantació de l’autobús urbà, perquè la mesura tampoc no va aconseguir desembussar la ciutat de cotxes. Sigui com sigui, i malgrat les crítiques, que a vegades han estat realment dures, el que ningú no pot discutir és, indubtablement, el caràcter de ciutat moderna que Porcioles va donar a Barcelona, en la línia de les primeres grans urbs del món, i, amb tots els seus pros i contres, també una de les més visitades i admirades.

El Barça actual no es podria explicar sense la figura semianònima d’Oriol Tort Martínez (Barcelona, 1929-1999), el caçatalents que va descobrir Guardiola, Iniesta i Xavi; un personatge clau del futbol modern que va dedicar tota una vida al FC Barcelona per crear un planter futbolístic eficaç i productiu, amb una manera de jugar i entendre el futbol d’atac que defineix el Barça actual. 

© Arxiu FC Barcelona
Tort en una presentació dels equips inferiors al Miniestadi del Barça.

Per començar, Oriol Tort hauria considerat superflu que li dediquessin un article de premsa; encara més exagerat que a algú se li acudís la feliç idea que un edifici tan emblemàtic com la Masia, el planter on s’han format desenes de futbolistes i que ell mateix va fer créixer, fos batejat amb el seu nom. A la seva manera desenfadada i humorística, el llegendari cercapromeses que va descobrir autèntics diamants en brut com Cesc, Iván de la Peña, Amor, Valdés, Gabri, Iniesta, Xavi, Celades i un llarg etcètera, per no anomenar la quasi totalitat de la plantilla del Barça actual, banqueta inclosa (Vilanova i Roure també provenen de la Masia Oriol Tort), hauria dit que no n’hi havia per a tant. Tort era un home extraordinàriament humil, que va viure únicament i exclusivament per preservar el FC Barcelona en la seva concepció particular d’entendre el joc, importada d’Holanda i de l’Europa de l’Est, i que va trobar en el Dream Team de Johan Cruyff el seu millor marc d’expressió.

Després d’haver passat per la majoria d’etapes futbolístiques possibles en el Barça com a jugador i entrenador de la secció infantil, finalment, l’any 1977, Tort es va establir com a coordinador del futbol base. Però va ser sota el mandat de Josep Lluís Núñez (1978-2000) que se li va encomanar la feina més especial i subterrània: cercar noves promeses, formar un planter de futures estrelles emmarcat en el símbol de l’antiga Masia del segle XVIII que hi ha just al costat del Camp Nou. Oriol Tort es va convertir en caçatalents futbolístic quan aquest ofici tot just començava a néixer de manera amateur.

En realitat, Tort compaginava l’scouting amb la seva feina quotidiana de representant de productes farmacèutics. Quan plegava, anava a veure partits, sobretot infantils. Els caps de setmana s’hi abocava de ple. A vegades, en plena temporada, era capaç de veure in situ de quinze a vint partits de futbol. En quasi tres dècades d’activitat continuada, per davant dels ulls d’Oriol Tort van remenar la pilota centenars, milers de nens, que no sabien que el cercapromeses del Barça era a la grada per observar, analitzar i detectar futures estrelles. Era la seva especialitat. I aviat es va poder comprovar.

Un dia entre tants altres, els seus ulls es van fixar en un nen molt petit, físicament escarransit, que jugava en el Gimnàstic Manresa i tocava la pilota amb una astúcia fora de l’usual. S’adeia amb el que buscava. Tort ho tenia clar; aquell nen s’adequava perfectament al futbol d’atac que volia construir el Barça des de la base, el futbol típicament holandès que Rinus Michels i Johan Cruyff havien encomanat i que seria la base del futur Dream Team dels noranta: intel·ligència, tècnica, rapidesa. Aquell nen esprimatxat en seria el prototip. Tort acabava de descobrir Pep Guardiola.

© Arxiu FC Barcelona
Oriol Tort durant un dinar a la Masia.

Tot seguit, el mític caçatalents posava en marxa l’altra gran habilitat, encara més valuosa: parlar amb els pares. Els convencia que el nen entrés a la Masia, que fos educat al planter del club per jugar als infantils, i els assegurava que, lluny de perdre els estudis, potenciarien l’aspecte educatiu i escolar de la criatura. Encara més, Tort els explicava que a la Masia els feien créixer, a més, en el marc d’una sèrie de valors personals basats en el respecte i l’amistat. Si tot anava bé, potser arribarien a jugar en el primer equip del Barça.

Tort no deixava res a l’atzar. Dinava amb els nens al menjador de la Masia. Bromejava amb ells; era alegre, simpàtic: amb freqüència imitava personatges i els feia riure, i també hi jugava. Estava al cas dels que s’enyoraven. Els que venien de més lluny, com havia estat el cas d’Arnau o d’Arteta, el cap de setmana se’ls emportava a casa i feien vida familiar amb els Tort. Mai un club de futbol no ha tret tant rendiment a llarg termini d’un treballador compromès i sensible com Oriol Tort.

La feina d’scouting a Can Barça va començar a sistematitzar-se i professionalitzar-se el 1980 amb l’entrada en l’organigrama del futbol base del club d’un personatge encara més crucial i desconegut, Joan Martínez Vilaseca (Manresa, 1943), actualment encara en actiu com a agent cercapromeses de la FIFA. Joan Martínez, que el Barça va fitxar directament del RCD Espanyol, va formar un tàndem perfecte amb Oriol Tort. Vint-i-vuit anys de feina continuada. Tort i Martínez van arribar a ser coneguts com el Dream Team del “despatxet”, com el mateix Martínez anomena la petita oficina que tots dos compartien a les antigues dependències del FC Barcelona, a sobre del Palau de Gel del Barça. Van construir una autèntica fàbrica de futbolistes base.

Tort va focalitzar la recerca en els infantils i Martínez  en els juvenils. A ell es deu el descobriment de Carles Puyol, per exemple, que va entrar al Barça in extremis amb disset anys, directament per recomanació seva. Martínez era com Tort, però en modern. En realitat, les troballes de Cesc o del mateix Bojan Krkic van ser responsabilitat seva. Però això era igual; Tort i Martínez eren modestos, frugals, discrets. La feina al “despatxet” era frenètica, apassionada, constant. No hi havia ordinadors, només un telèfon fix. Martínez recorda la frugalitat, la coordinació i l’alegria amb què treballaven. Bromejaven amb un telèfon mòbil de plàstic fent veure que trucaven a grans estrelles.

Tort treballava amb tot de paperets que duia entaforats a la butxaca. No tenia agenda. La informació de les joves promeses futbolístiques es guardava en carpetes. La consigna era veure com més partits millor. Els caps de setmana no existien i anaven d’un camp a l’altre. Una feina de trinxera, volgudament planera, sacrificada, desconeguda pel gran públic. No buscaven llorers. Formaven un equip a dues bandes. Van veure junts una quantitat innombrable de nens. Encavalcaven viatges per no perdre’s res. Hipotecaven les hores de lleure amb la família per veure nens jugar a futbol. Feien el que fos.

© Arxiu FC Barcelona
Oriol Tort amb un jugador de l’equip juvenil, l’any 1980.

Els anys noranta, el “despatxet” Tort/Martínez va començar a donar resultats evidents. I el més important, el gran secret, la idea holandesa de Michels i Cruyff: fer debutar les joves promeses formades a la Masia amb el primer equip. “Veure un nano com Iniesta –explica Martínez Vilaseca– debutar al Camp Nou era la nostra recompensa.” Ningú no imaginava la paciència, l’esforç, les hores que hi havia al darrere. És la història de Xavi, Guardiola, Iniesta, Puyol, que debutaven guiats per entrenadors holandesos com Cruyff, Van Gaal, Rijkard, sota la consigna de culminar la feina de la formació base del club.

Amb l’arribada dels temps moderns, el sistema de paperets de Tort va quedar obsolet. Els ordinadors i les impressores van entrar als despatxos. Tothom volia informes, fitxes, estudis exhaustius. Tort, que no havia escrit mai cap informe, veia com la seva època s’acabava. Els clubs de futbol per força es modernitzaven. Els darrers anys, Martínez l’ajudava tant com podia, però l’època de Tort s’havia acabat. Tot plegat va coincidir amb un càncer d’ossos. Tort era fumador empedreït. El 1999 va morir. Durant el sepeli, Guardiola va dir del seu descobridor: “Avui el Barça és menys savi.” L’igualadí Josep Mussons, directiu històric del club, va afirmar que “si féssim una llista de tots els futbolistes que va descobrir Tort, es podria fer la volta a l’estadi”. La declaració més impactant i definitiva la va pronunciar Del Bosque: “Oriol Tort representa aquell personatge anònim però d’una importància cabdal per a tots els clubs.”