Il·lustració: Òscar Tusquets
Desitjo que marxin tots. Que s’acabi la maleïda operació fugida. Que el barri es buidi dels que viuen i dels que no viuen a Pedralbes.
El Bruno s’escapa i em desespero. Surto corrents a buscar-lo. És divendres, cap de setmana de Sant Joan. Em veig engolida per un embús monumental i una alegria col·lectiva desenfrenada. Cotxes tot terreny, vanettes, motos, Renault Twizy summament excitats per moure’s, recollir, fer maletes. Tocar el dos ves a saber on. Nenes amb faldilles prisades i mitjons fins als genolls carregades amb pesades carpetes d’anelles. Xavals caçant els darrers pokémons amb els amics de l’escola. Mares joves, guapes, felices. Papàs pletòrics d’energia. Jo sóc un personatge fora de lloc que s’obre camí a contracorrent frustrada per no poder cridar “Bruno, Bruno, vine aquí”. Esquivo els cotxes aparcats al voltant de la Creu de Pedralbes i entro a la plaça del Monestir. Un parell de turistes fent fotos i més nens amb motxilles vermelles saltant els graons amb salvatge entusiasme. Escolto el repic de les campanes i em torço el turmell amb les llambordes del paviment. Arribo al parc de l’Oreneta i aquí sí que crido i ploro i no em veu ningú. Maleeixo la desobediència del meu gos. El gen creuat que fa que el meu labrador sigui tan poc labrador. Arribo a la glorieta que en un temps passat va acollir enamorats benestants de famílies de renom, abandonada i grafitejada avui, on el Bruno acostuma a parar-se i ensumar fins a llepar el que mai vull esbrinar què és, a rematar el seu plaer aixecant la pota.
Surto del parc. Em pregunto què farà el Bruno si ensopega amb una femella de porc senglar disposada a tot per defensar els seus cadells, una d’aquestes mares que baixen amb tota la família a buscar el sopar pels contenidors.
Veig la Ronda bloquejada en els dos sentits i m’alleuja saber que jo no marxaré. Que aquí sóc una rara avis que no abandona el barri quan hi ha dos dies de festa. Creuo el pont amb aquest soroll invasiu i sense fi que envolta tots els xalets de la zona. Passo per davant de la gasolinera, del túnel de rentatge, del Punt Verd i del garden center buit de clients. M’angoixo imaginant el Bruno creuant el carrer. Recordo la placa que mai es va intentar arrencar amb el meu número de mòbil gravat. Evoco la seva docilitat, les seves grans llepades que m’empastifen la cara en els moments en què sento que el traeixo. Quan li netejo l’orella amb otitis, li rasco la ferida que li supura, el vacunem. Quan van néixer els meus fills i va saber que perdia un lloc.
Torno a plorar. Penso que haig d’anar a casa a dissenyar un pòster i empaperar tot el barri. Ho faig. El majestuós cap del Bruno mirant endavant i un “ES BUSCA” en Interestate Black Condensed cos 135. Enganxo la impressió al voltant de la universitat i a no sé quants fanals. Camino sota els emocionants pins dels jardins de William Shakespeare. Recorro el rierol artificial on està prohibit banyar-se i on el Bruno el Desobedient es capfica a arrossegar-nos una vegada i una altra. Arribo a les cavallerisses dels Güell i davant la mirada impertèrrita d’una parella de japonesos enganxo el DIN A4 als maons color caldera. Els ulls negres del Bruno al costat de la llengua bífida del drac d’en Gaudí. I és ara quan em pregunto si no deu estar prohibit això que faig. Enganxar pòsters d’algú que estimes i has perdut. Em sento sobtadament abatuda. Torno a casa arrossegant els peus. Veig baixar una monja amb hàbits marrons i em qüestiono allò de la clausura. Em creuo amb un grup d’homes amb cara d’èxit en plena happy hour. Desitjo que marxin tots. Que s’acabi la maleïda operació fugida. Que el barri es buidi dels que viuen i dels que no viuen a Pedralbes. Sona el meu mòbil.
El Bruno està bé. A la carretera de les Aigües. Amb dues noies que em demanen permís per continuar amb ell el seu running. Els dono permís i les gràcies.
Gaudeixo cada segon del llarg pont de Sant Joan. Del buit rere la histèria. Del dolç abandó en què queda el meu barri. Amb el Bruno a casa.