Per un atzar que no miro de comprendre, vaig esdevenir testimoni del que alguns no dubtarien a dir-ne una trobada. El mèrit no va ser pas meu, ja que, envoltat per l’eufòria general, em vaig limitar a seguir el curs dels esdeveniments.

© Elisenda Llonch

En el novembre especialment fred de l’any 1997, un dia, a l’oficina de l’editorial, la gent va començar a sortir de les seves trinxeres, formades tot just per un pupitre atrotinat i una petita estufa que havíem de fer servir per torns per connectar a l’electricitat. L’origen del renou era la improbable trucada que algú havia rebut de l’altra banda de l’Atlàntic; segons alguns, de l’editorial Little Brown, però els altres ho negaven amb vehemència. El fet era que David Foster Wallace era a la ciutat, fugint de la gira promocional de la seva mastodòntica Infinite Jest, i aquí, tot i que ningú no havia llegit ni una línia de la seva obra, ens hauríem batut en duel contra tot aquell que hagués gosat posar en dubte la seva vàlua.

El fred de Barcelona ens va copejar en el mateix instant en què vam sortir al carrer. Corríem rere Ignacio Losada, el portador de la privilegiada informació, que, a manera d’ínclit capdavanter, capitanejava la petita colla. Finalment, vam entrar com un ariet descoordinat a l’històric London Bar, on, sense saber-ho, Wallace s’havia sumat a la llista de clients il·lustres encapçalats per Gaudí i Picasso. A l’Ignacio li havien encomanat envoltar, capturar i portar Wallace a l’aeroport. Els altres, escarxofats en una luxosa llotja, vam demanar per beure i ens vam posar a contemplar el desigual combat.

Rememorant ara l’escena, crec que podria diagnosticar en cada moviment de Wallace, en cada paraula pronunciada amb el seu profund anglès, tots aquells mals que no eren solament malaltia, sinó un calidoscopi des del qual tramava la seva literatura: un patològic laberint format per monòlegs hilarants, extenuants, un monument aixecat per una consciència exacerbada, excessiva, que es cargolava sobre si mateixa.

Però aleshores jo no en sabia res, d’això, de manera que em limitava a contemplar la seva descomunal figura, a tractar de seguir amb la mirada els seus gestos hieràtics, perquè ja estava borratxo o drogat, i de sobte començava a cridar, colèric, comportant-se com un Hamlet fraudulent que en escoltar la confessió del seu oncle no es pot contenir per ordir una venjança.

Al cap d’uns instants del segrest límbic que inexplicablement acabava de posseir-lo, la seva fulguració havia remès i deixava pas a la pal·lidesa. Wallace va sortir a fora, al carrer Nou de la Rambla, possiblement per vomitar, i va participar així de l’esperit històric de l’anomenat en altre temps Barri Xino, llegendari per les ràtzies i els seus nínxols de pecat. Resignat, apàtic, Ignacio Losada el va imitar.

Va ser aleshores que, mirant al meu voltant, em vaig adonar de la presència d’un dels descobriments recents de la màquina editorial barcelonina, un escriptor xilè al qual acabaven de publicar una obra que s’inscrivia sota el signe de Marcel Schwob i Borges: La literatura nazi en América, una antologia fictícia d’escriptors imaginaris. Però en aquell moment Bolaño encara no era Bolaño, ni Belano, tot i que sempre ho hagués estat, i des d’aleshores em torturo en pensar l’espectacle que em vaig perdre i que ara només puc imaginar.

Fabulo un Bolaño vigilant, amb la mirada inamovible rere les ulleres, monitorant els gestos de Wallace com si es tractés de les piruetes aèries de Carlos Wieder; o un Bolaño romàntic i perdut per Ciutat Vella com ho va estar molt abans de començar a publicar, quan vivia no pas lluny d’allí, en unes golfes ronyoses del carrer de Tallers, ara fascinat per haver trobat al London Bar un altre exiliat, un altre immigrat, tot i que fos per una sola nit, o –per què no– un Bolaño malalt que es reconeixia en els ulls de Wallace, amb la diferència que el seu patiment era tot un altre.

Tan fàcil com seductor és discernir ara els trets excessius però terriblement humans de Wallace després de l’ambivalent figura de Klaus Haas a 2666. O xifrats en l’estrany protagonista de La neu, també logorreic i digressiu. L’única veritat, però, és que Bolaño va continuar allí, fumant, impacient, esperant un retorn que evidentment no es produiria. Jo no vaig trobar cap motiu per postergar la meva partença.

M’agrada pensar que al cap d’una estona Bolaño va abandonar el bar trastornat i es va posar a caminar, sense rumb aparent, guiat per la memòria del cos, recordant els carrers del Raval que durant anys l’havien acollit, anys tumultuosos, que anaven del declivi del Barri Xino –amb l’arribada de l’heroïna i la immigració a mitjans dels setanta– a la reforma que va posar fi al trist espectacle: l’enderrocament de l’“illa negra” i les inspeccions a bars i meublés.

Tanmateix, des de la meva finestra en el present, no em pot deixar de semblar irònic que precisament aquest espai lumpen, abans dominat per immigrants i macarres, el paisatge que Bolaño va viure i immortalitzar, hagi estat maquillat per les bastimentades de l’alta cultura, per la museística de la postmodernitat; que es vegi colonitzat per botigues de roba vintage i supermercats de la subcultura. Un barri finalment transmutat per una estètica hipercodificada, fal·laçment alternativa i conscient de si mateixa. Potser com si la personalitat addictiva de David Foster Wallace i el seu univers literari, logolèptic i tragicòmic, hi haguessin deixat una empremta indeleble.