Quant a M. Àngels Cabré

Escriptora. Directora de l’Observatori Cultural de Gènere

Les Barcelones d’Aurora Bertrana

Els anys republicans van ser l’època daurada d’Aurora Bertrana, tant des del punt de vista de la creació literària com per la seva activitat pública.

Retrat de Bertrana al seu retorn de la Polinèsia, els primers anys trenta.

Enguany fa 125 anys que va néixer l’escriptora Aurora Bertrana (Girona, 29 d’octubre de 1892 – Berga, 3 de setembre de 1974), un bon motiu per revisar-ne la figura i l’obra, que han estat llargament oblidades. Els qui vam estudiar a l’escola els llibres del seu pare, Prudenci Bertrana, a ella no la vam sentir anomenar ni de retruc.

Autora molt celebrada durant els anys de la República, en especial gràcies als seus llibres de viatges, quan anys més tard va tornar de l’exili a Suïssa va començar per a ella una etapa poc engrescadora de la vida. La seva rebel·lia, el seu esperit lliure, no s’adeien amb l’ambient d’aquella Espanya que reculava a ulls veients. A Barcelona s’havia format i a Barcelona havia triomfat, i ara hi tornava com a perdedora. Que fos la Ciutat Comtal el lloc on va desenvolupar la seva trajectòria literària ens permet revisar-la des del marc d’aquesta Barcelona canviant, sacsejada per les vicissituds històriques.

Una gironina a la Barcelona noucentista

Encara que la seva gran passió va ser sempre la literatura, des de molt tendra edat Aurora Bertrana va sentir inclinació per la música. Però la ciutat de l’Onyar aviat se li va fer petita: “Els pares havien decidit fer-me anar a Barcelona dos cops per setmana a prendre lliçons de violoncel i practicar amb alguna orquestra”, llegim a les seves Memòries fins al 1935. I sent adolescent va aterrar a l’Acadèmia Ainaud, a la Gran Via.

A cavall entre l’Exposició Universal de 1888 i la Internacional de 1929, aquí el noucentisme s’esforçava per europeïtzar Catalunya des del seny i el modernisme per singularitzar-la des de la rauxa. L’escriptora i feminista Carme Karr –amiga de la família, directora de la revista Feminal i impulsora de diverses iniciatives feministes– va aconsellar-li que s’instal·lés a Barcelona. Va passar una temporada a casa seva, on va ser acollida com una filla més i va conèixer persones rellevants del món cultural, entre elles dones com Dolors Monserdà o la pintora Lluïsa Vidal. La jove Bertrana va ingressar a l’Escola Municipal de Música, que dirigia aleshores el mestre Nicolau, ubicada al parc de la Ciutadella, al Castell dels Tres Dragons. Ella, una noia de províncies, es va abeurar en una ciutat en procés de transformació i en franca ebullició cultural.

Més tard, la feina del pare va portar la família sencera a Barcelona. Van trobar pis al barri Gòtic, amb vista al convent de Santa Clara, on van viure tots junts. La família mai va anar folgada i la precarietat econòmica els va tornar a tenallar, per la qual cosa en un tres i no res la vida de l’Aurora va donar un tomb: “Se celebrà un breu consell de família i sense cap vot en contra s’aprovà la moció. Així fou com de futura concertista de violoncel, futura (gran) compositora o catedràtica, vaig passar a simple violoncel·lista d’un tercet de dones.”

Bertrana quan estudiava violoncel a Girona, amb Tomàs Sobrequés, abans d’instal•lar-se a Barcelona.

Aurora Bertrana toca de matinada en un cafè no gaire luxós de la rambla de Santa Mònica i viu sola en un apartament de la plaça del Rei. L’escenari d’aquesta nova etapa de formació vital és, doncs, la Barcelona bohèmia que albira els “bojos anys vint”, quan al Paral·lel esclaten les llums i els aires nous. En aquells temps és quan s’interessa per la condició de les dones i s’incorpora a l’equip docent de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, que ha posat en marxa la pedagoga Francesca Bonnemaison. Després marxa a Ginebra per estudiar el mètode musical Dalcroze, d’on tornarà casada amb un suís, monsieur Choffat, a qui sempre dirà així.

Visca la República!

Aurora Bertrana a Tahití, on va viure entre 1926 i 1929, i on va cristal•litzar la seva vocació literària amb unes cròniques de viatges que van tenir un gran èxit.

Aurora Bertrana i el seu marit van viure des de 1926 fins a 1929 a la Polinèsia francesa. Des d’aquell racó llunyà del món van anar enviant cròniques de viatge a la premsa, amb les quals va captivar els lectors: la seva vocació literària finalment havia germinat. El llibre que en resultaria, Paradisos oceànics, publicat l’any 1930, va tenir un gran èxit. Passat aquest període, van tornar a Barcelona i se’n van anar a viure a una torreta solitària de Montcada, i més endavant, a un pis senyorial de la Diagonal.

La Bertrana d’aquells anys és la més radiant, vitalment i literàriament. Comparteix escena amb periodistes i escriptores com Irene Polo, Rosa Maria Arquimbau, Anna Murià i fins i tot Mercè Rodoreda. Li demanen articles, li sol·liciten conferències i la fan presidenta del Lyceum Club barceloní, una entitat de dones amb inquietuds culturals que s’ha creat a imatge de la cèlebre de Madrid. La feminista que portava dintre ha sortit a la llum i també manifesta el seu compromís polític presentant-se com a candidata a diputada per Esquerra Republicana a les eleccions legislatives de 1933, tot i que no surt elegida. Barcelona és llavors un trampolí per a la visibilitat femenina. Mai les dones havien assolit cotes tan altes de llibertat de moviments.

El 1934 publica un llibre de contes de temàtica exòtica, Peikea, princesa caníbal. La protagonista que dona nom al volum viu una història de passió amb un home blanc on ella és qui porta les regnes i no pas ell. És la confirmació que Bertrana s’erigeix en portaveu de la dona que guia el seu propi destí. El 1935 apareix L’illa perduda, una novel·la juvenil feta a quatre mans amb Prudenci Bertrana, i el 1936 publica el seu quart títol d’èxit, El Marroc sensual i fanàtic, fruit també d’un viatge. Com diu una de les seves estudioses, Neus Real: “Gràcies a la premsa i als seus llibres, Aurora Bertrana es va convertir en una de les veus femenines més prestigiades en els cercles esquerrans.”

Els bombardejos del 1938 l’agafen de ple al pis de la Diagonal. Els vidres es fan miques i els ferros d’un balcó són arrencats i projectats contra la paret de l’estudi, d’on s’ha absentat molt poc abans. Només queda marxar a l’exili. El mes de juny del 1938 Aurora Bertrana abandona sola “una Barcelona arruïnada, afamada, bombardejada i bruta”. Enrere queden els aplaudiments i el prestigi. A Suïssa li esperen amargors i una dècada de nostàlgia.

La Barcelona trista i fosca de la postguerra

Amb un gest carregat de simbolisme, Bertrana no va voler deixar petjada a les seves memòries del que va viure a partir de la seva tornada a Catalunya, a l’Espanya hipòcrita del general Franco. El seu testimoni escrit s’interromp a començaments de l’any 1949, quan va tornar al sisè pis del carrer de Llúria 4, on, ja mort el pare, viuria amb la mare i la tieta. “Aquests darrers anys no he viscut. És difícil d’explicar. Són anys sense cap aventura, anys somorts, anys grisos. Només he viscut en les meves obres literàries”, ens diu.

Joan Manuel Serrat i Emma Cohen, protagonistes de La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua, pel•lícula de Francesc Rovira-Beleta basada en la novel•la Vent de grop.
Foto: Estela Films / Álbum

Unes obres literàries que, davant la impossibilitat de dur a terme una carrera literària normal, es diversifiquen en registres diferents, una mica erràtics: novel·les que recorden les ferides de la Segona Guerra Mundial –Entre dos silencis i Tres presoners–; d’ambient exòtic –Ariatea–; de retrat social –Fracàs–, o sentimentals, com Vent de grop, un èxit comercial que, l’any 1970, va portar al cinema Francesc Rovira-Beleta, amb el títol La llarga agonia dels peixos fora de l’aigua i Joan Manuel Serrat i Emma Cohen entre els protagonistes. La redacció de les seves memòries, un testimoni de mil pàgines, va suposar una cloenda immillorable.

El 1974, quan Aurora Bertrana ens va deixar, ja ningú no recordava l’adolescent que cada matí rondava pel parc de la Ciutadella amb el violoncel a coll, ni la jove que de nit avançada pujava per la Rambla, ni la dona ja feta que dels seus èxits literaris en temps de la República va fer-ne una fita més de la història cultural i social femenina, sempre digna de record.

La Barcelona de les dones

Per M. Àngels Cabré.

Respon

Foto: Pepe Encinas.
Una mare amb la seva criatura davant d’uns plafons publicitaris de moda femenina a l’aparador d’un gran centre comercial de l’avinguda Diagonal.

Si entenem per participació contribuir al desenvolupament de la ciutat i no pas a la seva obsolescència programada, la participació de les dones deixa encara molt a desitjar.

Ara com ara, Barcelona és una ciutat de majoria femenina (unes 850.000 dones respecte d’uns 750.000 homes), de les quals la major part tenen entre vint-i-cinc i seixanta-cinc anys. També és, per primera vegada a la història, una ciutat capitanejada per una alcaldessa, una alcaldessa de la meva generació; un canvi simbòlic que se suposa que n’arrossegarà d’altres, encara que aparentment no tan substancials com els que hi va haver antany.

Així doncs, a la Barcelona dels anys trenta, la dels tramvies i els barrets, María Luz Morales era l’única periodista a la redacció de La Vanguardia i, tanmateix, en plena Guerra Civil, a instàncies del comitè obrer, es va fer càrrec de la direcció i va esdevenir la primera dona directora d’un diari d’abast estatal. Des d’aleshores les dones han anat ocupant progressivament els llocs de representació de Barcelona, tot i que a batzegades.

Dic a batzegades perquè en un no tan llunyà 1986 no hi havia ni una sola dona a la famosa foto de la designació a Lausana de Barcelona com a ciutat olímpica, un esdeveniment que canviaria la nostra fisonomia i donaria entrada a l’allau turística avui de difícil digestió. De la mateixa manera, les dones van ser ben escasses en les moltes fotos de celebració i inauguració dels Jocs protagonitzades per l’aleshores alcalde Pasqual Maragall, i també val la pena recordar que van ser menys d’un 30 % les atletes que hi van participar. Com el fènix, Barcelona va renéixer de les cendres de la Transició per mirar cap al segle xxi sense que les dones hi pintessin gaire. I avui dia, serveixen de res la majoria femenina i el gest simbòlic que suposa trencar a l’Alcaldia amb l’arrelada tradició androcèntrica?

Durant aquest quasi quart de segle que s’inicia en l’emblemàtic 1992 ha plogut una dosi notable d’això que se n’ha dit “la fantasia de la igualtat” i les barcelonines –nadiues o d’adopció (segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, unes 128.500 tenen nacionalitat estrangera)– trepitgen fort en els carrers d’una ciutat en la qual aparcar és una proesa, les bicicletes circulen més que mai però al seu lliure albir, les rajoles de la Diagonal martiritzen els peus i el centre cada vegada fa més pudor de fregits. Quan als anys setanta el meu oncle madrileny va recalar a Barcelona, li era gairebé impossible trobar un bar per prendre cafè –mentre que a Madrid sempre n’hi va haver abundantment– i ara, en canvi, no trobes cap vorera que no en tingui tres o quatre. A això s’hi suma el fet que a les zones turístiques, com si es tractés de peep-shows, jovenetes gairebé sempre vistoses serveixen de reclam per convidar els forans a entrar-hi.

Una Barcelona curulla de bars i terrasses i plena de dones joves i de madures. Però, què fan aquestes mares i filles que constitueixen la principal franja de població? El fet és que als mitjans de comunicació locals no hi apareixen representades ni de lluny en la mateixa proporció, i que també estan altament infrarepresentades allà on es reparteixen les quotes de poder, potser a excepció d’aquest petit reducte de llistes cremallera que és el Parlament de Catalunya, on avui dia hi ha un 40 % de dones, mentre que el 1979 tan sols constituïen el 6 %.

Atesa la quantitat de botigues de roba per metre quadrat, es diria que aquest prop d’un milió de dones passa els dies renovant el vestuari o, en vista de l’elevat nombre de negocis dedicats a l’art de l’embelliment, posant-se en forma, depilant-se les celles o bronzejant-se de cap a peus. La meva mare certifica que quan ella era jove hi havia ben poques opcions per vestir-se, i que fins i tot encara existia el costum d’anar a la modista si l’ocasió ho mereixia. Però és que quan jo mateixa tenia vint anys l’oferta era infinitament menor i sobretot no abundava tant el low cost, que ha democratitzat la moda i, ai, ha esclavitzat la població femenina fins a límits que ni tan sols ella mateixa sospita. Avui Barcelona sembla un outlet gegantí. “Barcelona, la millor botiga del món”, deia una campanya publicitària el lema de la qual dóna nom a un premi destinat a dinamitzar l’activitat empresarial comercial. Hi ha qui creu que una ciutat així és el somni de qualsevol dona, i l’encerta… sempre que el seu pensament sigui unívocament patriarcal.

Als qui pensen així sens dubte no se’ls acudeix que hi pot haver barcelonines que preferirien repartir-se en igualtat altres tasques una mica més edificants, com ara escriure llibres, dirigir pel·lícules o tenir veu en els mitjans. És cert que Barcelona és una gran capital editorial, però les dones que guanyen premis només representen un 18 %. Així mateix, és un potent conglomerat de mitjans de comunicació, però elles només hi participen com a articulistes i tertulianes, i a més en una proporció d’una de cada quatre. I també és una ciutat on es fa cinema, però les dones fan menys d’una de cada deu pel·lícules. Es tracta de xifres elaborades per l’Observatori Cultural de Gènere: un retrat parcial altament fidedigne, un bon mirall de quina mena de societat som.

Foto: Pepe Encinas.
Una dona d’origen immigrant netejant la vidriera d’un establiment de la Via Augusta.

L’engany del consumisme

Aquesta Barcelona megabotiga, megachillout i megafutbolera –on les esglésies estan cada vegada més buides però Messi és Déu!– ha obeït al peu de la lletra les normes establertes perquè tot canviï per tal que tot continuï igual, com diria Lampedusa. El progressiu apoderament femení que tocaria en una metròpolis moderna ha estat substituït pel vulgar consumisme, que obliga les nostres dones –maltractades per una publicitat irresponsable– a creure que són més que mai elles mateixes. I és per això que, quan la foscor plana sobre els nostres barris, apareixen bandades de papallones nocturnes que surten a gaudir de l’anomenat “mite de la lliure elecció” i que, amb el seu aspecte homologat –minifaldilles, llargues cabelleres i talons altíssims–, envaeixen fins a l’alba les zones consagrades a l’oci.

Esmentar els talons i pensar en la prostitució ha estat tot u, disculpeu-me la sinècdoque. No he estat capaç de trobar ni una sola estadística oficial; sembla que ni tan sols disposa de xifres l’agència ABITS –destinada a les dones que exerceixen la prostitució i/o són víctimes d’explotació sexual, que per a alguns és el mateix, però per a d’altres, no. Jo, que he crescut a l’Eixample, de petita espiava des del balcó amb nocturnitat i traïdoria les anades i vingudes dels transvestits i transsexuals que comerciaven amb el seu cos al passatge de Domingo, a la part del darrere del famós Drugstore. Una mica més tard, les cantonades del passeig de Gràcia i de la rambla de Catalunya van emular els aparadors del barri roig d’Amsterdam. Avui dia, la prostitució ocupa altres espais públics més tronats i sobretot molts de privats, i la premsa es fa ressò de manera recurrent de l’augment massiu de la demanda durant el Mobile World Congress i altres fires com qui comenta el preu de la gasolina. El que ens faltava, una Barcelona megaprostíbul, èmula de la Jonquera!

És clar que la Barcelona de les dones encara ha d’arribar i que queda molt per a “la ciutat conquerida” de la qual parla Jordi Borja. Si entenem per participació contribuir al desenvolupament de la ciutat i no pas a la seva obsolescència programada, la participació de les dones deixa molt a desitjar. Com s’entén que s’hagi trigat un segle a dessignar una dona per a la direcció de l’Institut del Teatre i que fins avui només hi hagi hagut tres autores de cartells de les Festes de la Mercè?

Alguna cosa bona deu tenir la Barcelona de les dones –em dic– per no caure en el pessimisme radical. I sí, la part positiva és que la globalització i els nous fluxos migratoris l’han tenyida d’un multiculturalisme enriquidor que fa uns lustres ni ens imaginàvem. Dones procedents majoritàriament de països llatinoamericans es consagren al sector serveis, i són elles les que atenen els comerços, passegen les nostres persones grans i tenen cura dels nostres nens. I quan es reuneixen en els dies que tenen festa ja no parlen de Galícia o Zamora, sinó de Cochabamba. Llàstima que els donem una ciutat amb un futur tan trist per a les seves filles, que només podran ser prostitutes o compradores compulsives, o totes dues coses alhora.